Contra els avariciosos i els qui, prop la mort, encara abasseguen
(És a dir, oda i odi contra els cobejosos* i els qui no se n’adonen que pendre als altres, o a la pròpia terra, només redunda en més merda a arraconar — estrafet del Pere Ronsa, millor anomenat Pierre Ronsard, s. XVI de l’era on som — de l’era on som, ausades)
Sàpies que per molt que et fessis, tot cofoi,
Del fort ample tresor de l’àrab xiroi,
I el del sirià i l’hindú d’afegitó,
Podries dir que tens tant com qui té un botó.
De tu m’exprès, qui erres la terra
Fins que l’or et sap a desferra,
I qui fuges la pobretat
Fins que no t’han enterrat.
El neguit corsecaire mai et desaferra,
Tostemps va amb tu a tot estrop i erra,
Per molt que per cada mar i oceà
Tanta de nau hi tens qui d’or plena et va.
És en va que et turmentes,
Car del neguit no et desroentes
Per molt que tinguis. A l’inrevés:
La pena puja amb l’interès.
Per mà de tempesta, a cada port important
Jeu la teua riquesa, adés trobada penant
A través d’aigües, marees i sorres,
I Sollels cremants i glaçades torres.
Tot torna eventualment a mare:
La perla a la mar, i el robí s’amara
De la terra de qui fou arrencat,
I el margade i l’or de llur lloc amagat.
Qui viu honest, amb poc en té prou i d’escreix.
Aquell qui la fretura mai no l’arrauleix
Pot dir que té el millor tresor, puix que l’enveja
No l’empaita a tothora i destraleja.
Ardu cobejós, covard malalt,
El teu mal és incurable sobresalt,
D’on ni el cos, massa afanyat a heure,
Ni l’espectre, gens de bo n’han de treure.
Tirares barra lluny dels predis pairals
Fugint dels qui et semblaven uns escanya-rals.
I ara et trobes sol, en terra oldana,
Vigilat de prop pels qui tenen gana.
I doncs, t’assetgen el neguit
Encar, i l’enveja del pervertit
Qui fort voldria el que tu tens.
Tan lluny te’n vas per a estar tan tens.
Fins que ancià del sepulcre oblidós
Encara fas pujar palaus cap al cel llampegós,
Sense adonar-te’n que, tot i que l’espitxes,
Encar de tothom el paisatge ens escaguitxes.
La terra no t’ha parit només a tu,
Malparit qui no penses en ningú.
Als peixos robes les platges
I als humans malmets els estiuatges.
De molt de paleta fas fotre l’escarràs
Només perquè et basteixi el teu envàs
Desmesurat de casalot immens i lleig,
Quan la mort és a punt de fotre’t a passeig.
A l’infern, residència eternal,
No t’hi cobraran ni un ral.
T’hi esperen amb candeletes
Tots els qui fóreu tant de dretes.
Tots us hi retrobeu, amb Radamant,
El jutge més puta, qui us esfonsa, vell amant,
Un vit de punta de diamant roent
Mentre que deixa en pau la bona gent.
La gent bona visqué en pau
Amb el que calia, i au,
Per xò ara ningú la molesta
Clavant-li pedres a la testa.
Ja em direu qui vol violar la terra
I robar-li a tort i a dret, a esquerra
I a dreta, damunt davall, tot el que té,
Sense parar compte, com qui no es capté
Quan veu quelcom tan sagrat com la natura,
Si en pac només rep enveja, neguit i paüra?…
Caldria que fos boig, cobejós sense goig;
No res a dins, però molt parençós l’estoig.
____________
*Cert que en Ronsa digué "avariciosos", però cobejosos és el que volia dir avariciós
fins molt recentment. No volia dir mai avar o escarransit o garrepa o
escanya-rals and so on. Com volia dir aquell dalpelsac de Dant quan diu
que digué: l’avara pobretat dels catalans. És a dir, els catalans qui
vingueren a aprofitar-se de nosaltres (els romans, els venecians, els
florentins, i tutti quanti, que a cobejosos ningú no els ha guanyats),
pobrets. Els catalans (no els balenfianos, noteu!, car els balenfianos
no han passat a existir (?) fins que els franquistes no se’ls van
inventar), s’ho volien endur tot, precisament perquè eren pobres i
volien més. Exactament el que foteren i han fotut sempre tots els
ocupants. Arroplegar el que podien.
No ens hem de deixar propaganditzar mai per l’enemic!
[@more@]
