¾ d’aixeta – guaitajorns de n'Eleuteri Qrim

Vestits de taüts florals

Perquè amb el nostre benèvol vistiplau
la casa se’ns ha anada omplint de bona gent
inclosos uns quants penjats
sense gaire dèria, corrupció ambulant
i ja més fresques noies fugides qui ujades
es giten pels racons
enfonyades en sacs de dormir
o colgades sota blaves flassades de llana
i àdhuc algun animal perillós i tot
he agafats els trastets
i me n’he anat a l’hotel on sojornen els rics.

Al començament hi sóc d’allò més ben rebut
per gent d’accent curiós, sovint lleugerament còmic i tot.

Aviat, tot i que em faig veure més que la mitjana
per exemple ocupant la cadira de rodes molt còmoda i allargada
(com qui diu anant amunt i avall en elegant gandula de coberta)
al capdavall comencen d’ignorar’m.

Si no em fan gaire més cas que jo no feia als qui em tregueren de casa
com acabarà el misteri?
se n’aniran…?
o què fotran a la direcció…? m’apujaran el preu…?
m’empenyeran a la porta…?
en tot cas, caldrà que faci una cosa o altra:
els convits i les invitacions
comencen de fer figa, aviat s’aturaran del tot
i llavors què hauré de fer per mantindre-m’hi
hauré de prostituir’m (les meues mans
de dits prims i forts
i d’ungles llongues, netes i coriàcies
que mai no han treballades altre que
“entrant tot gint” en la manipulació dels molls llavis
enamoren les matrones)
o hauré d’anar robant-los d’esquitllèbit
ara ací ara allà, ara a aquest ara a l’altre
petites quantitats que no es notin gaire
i així anar pagant l’estada
car s’hi està tan bé entre rics…!

I els buls de l’hotel això rai
de moment em deixen estar:
no saben si sóc ric genuí
o sóc potser, d’incògnit, un d’ells
d’una branca molt superior
car les proves sempre són insuficients
els taüts que ens vesteixen tots plegats
sempre massa ben dissimulats
car altrament qui custodiaria els qui custodien…?
sempre el mateix dilema
ja ho va dir en Juvenal.

I va dir, amb raó, que qui les dones custodia
les custodiades això fan: se’l tiren d’antuvi.

Així que em dic, ves, això faré
mentre
mentre duri
mentre duri el tripijoc:
sense cap mena d’enrenou
discret com el ventijol qui amb prou feines
si belluga les cortinetes
tastaré llurs hímens
ans no vulgueu casar-les
seriosos lladres rics
no fa?