¾ d’aixeta – guaitajorns de n'Eleuteri Qrim

Déu ens en guard dels coneixedors d’arbres!

Déu ens en guard dels coneixedors d’arbres!
Avesats a la permanència,
Roseguen, despreocupats, els matins.

Avesats a la memòria persistent,
Amb menfotisme endrapen les hores matutines
–Com qui rosega i endrapa amb dents blanques
Un crostó, acompanyat amb formatge blau
I amb qualque xerric de xarel·lo negre.

Aviat la foscor va guanyant-ho tot,
Aviat no ens reconeixem ni a les aigües
Ni als espills. Parem mig bogets: “Qui só?
Qui ets? Qui som?” –anem dient.

S’acaben els jorns, mentre jaguts
Com monarques amb escuradents
Que els ballen entre els queixals,
Els amples empeltadors coercitius
D’antics cedularis mastegats en polpa
Compten, qui sap, eritròcits d’escleròtica.

Dalt el mur espès solcat de trencapedres
Ells fan barrila, tombats i repenjats
Deixadament, cofois i somrients.

Dalt el mur que separa aquells arbres exòtics
(Amb penjolls astoradors i fruits barroers)
Dels humils adotzenats arbres nostres
Qui sempre coneguérem, inesborrables a l’esment,
Ara tanmateix enfosquits per l’esclat
Que es menja la claror, aviat doncs inatraçables
Pels caminets debolits,
Ells, disfressats d’algú altre,
Esguarden impàvids escaure’s
Les graduals ruïnes del poblet.