¾ d’aixeta – guaitajorns de n'Eleuteri Qrim

(Sonet divuitè d’en Xèicspia)(Amb apèndix)

Força immortalitzant del poeta

No t’haig d’acomparar a cap dia de maig;
En tu l’oratge ni s’espatlla ni es fon,
Com es suau, com quan cau la pluja a raig
I l’estiu plega, i s’enduu el Solell el tron.

S’apaga i s’encén al seu tron el Solell
I l’oratge és fred i xafogós en jorns
Que no saps on girar’t: massa capgirell
Duu aqueix clima de mareigs i escalaborns.

El teu maig és diferent, gens canviant,
La boniquesa no se li fon ni mica,
Ni es mor mentre el temps se li aombra al voltant
En línies creixents com el món s’explica.

Mentre hi hagi aumon qui respiri ni hi vegi,
Gens no et fons: qui llig això cal que t’oregi.

[Apèndix inspirat pel darrer so

Aquest sonet em sona, em duu son:
Aquest so em duu la soneta; sonat
Pel sonet, em dic “(el nas) sona’t, bon
Xic, sona’t, que aquell so et sonava, saps?”

Per ço que ço que sé de ço que veig,
Oneig l’ormeig i amb baleja ho baleig:
Basqueig, bromereig, repapieig i taps,

Tot cap a l’obscè, l’indecent forat.
Car vejats sonsada: d’occir covard,
Bare i xarnec, en diuen, mal-llamp, “art”.]