¾ d’aixeta – guaitajorns de n'Eleuteri Qrim

El darrer tren ja a frec d’anar-se’n

Sempre difícil d’atrapar el darrer tren
Hi havia abans aquells adéus descoratjadors
Aquelles buideses aquelles soledats aquells instants autèntics
On te n’adonaves que tot s’havia esfumat que tot el passat era parracs cremats
I ara calia fugir del fum que engargussa i escanya
Calia anar cap al clar calia pujar les escales
Evitar’n la merda fresca que jeia damunt l’antiga
I l’antiga damunt la prehistòrica i tot – i ets un mestre a hores d’ara
Esquivant les merdes tanmateix
Mes cal ara córrer el carrer dels decrèpits vigilant a no trepitjar re (palters
O ferramentes o pròtesis o pelleringues despreses o epilèptics)
I t’has de treure de sobre les meuques nonagenàries
Xafallosejant sense queixals i ensems cagant
Tantost els rota – només els cal
Fer voleiar una mica enllà les faldillotes
I no vols tombar’t a llegir el text que deixen damunt les llambordes
Les teues soles plenes de merda
No fos cas que fossin texts que tinguessin encara més cap i centener
Que no l’història del teu viure
I damunt així mateix qui vol relliscar badant-badant
Car s’acaba de sobte el sinistre enlluernador
Carrer on els moribunds tant presumeixen…
Comença ara el penya-segat tan espadat
I cal fer un cop de cap cal prendre una decisió revera cabdal:
Hauries de saltar cap a la lleixa de l’esquerra o la de la dreta…?
Les dues lleixes tan esborronadorament estretes!
La caiguda sens dubte mortal el tall tan sobtat i pregon!
Te n’adones que el relleix de l’esquerra és molt més usat
Llis
Greixós…
Per això t’hi decideixes tret que el tall avall realment fa por
Se t’afluixa el cor tanmateix tan empedreït
I llas et desprens!
Caus irremissiblement t’estromparàs et faràs miques seràs xixines repel·lents
Ací ets on mors quin remei!
I tanmateix les teues mans com garfis s’aferren a la barana i als ferros
D’un balcó que pertany a una botiga que és al vèrtex del relleix de baix
On la gent és més jove però potser també més malparida
La gallimarsot de la botiguera surt boja a pitjar’t amb ganivets de maeller
Perquè deixis anar els barrots i t’estimbis daltabaix
Maleït quimerut – esgaripa – maleït trinxeraire! Tipa n’estic!
Tret que per sort la clienta qui hi havia davant el taulell pledeja al teu favor…?
Això sembla
Es duu les mans al cel li diu que alhora t’esguardi als ulls curulls de por
Que no veieu el pobrissó la terror que pateix
Fet malbé a tesa per la basarda que s’esbotifarrarà en escruix
I consireu si us plau que el bony al plàstic de la finestra
Que us fa d’aparador us l’etzibaven des de dins
Era una batzegada d’un dels nostres
No us el feia pas cap brètol del defora no!
I doncs s’instal·lava el miracle la gallimarsot gira cua
No diu re muscleja jaqueix fer
Pots aixecar’t a força de braços barana amunt i fins a terreny ferm
I ara te’n vas ample relleix avall fins al pis de sota…
Hi ha runes i tolls i ningú pels voltants
Cal sortir per l’embut tanmateix i anar a espetegar al replà
On es reuneixen les bandes de trinxeraires
Cada cop més joves fa l’efecte…
Per sort no et diuen re o gran cosa
Capficats per quelcom d’altre en aquell instant
Mes ara et trobaràs amb els obrers
De les grans obres perennes
Feinejant debades amb les màquines famolenques
Llurs dents de ferro esmolat brutes de ciments – se t’empassaven
Volenters i els obrers d’acord amb el glop grinyolaire
Del teu cos cruspit per la màquina
Llurs ulls durs i plens d’odi llurs ulls…
Per això més val que te’n tornis cap per on l’altra gent passa
Per a fer cap a l’estació tret que és clar
Ara et trobaràs amb la pitjor banda de malparits i trinxeraires
La banda de la bòfia – no els cal cap excusa tenen la puta llei
Que els estintola: poden violar i occir impunement
Com furguen i escorcollen amb quina estufada niciesa
Amb quin fàstic immens
I com t’emboteixen les urpes gola endins
Cercant-hi drogues diuen o qui sap quina altra merda
Si n’ixes viu n’ixes amb la moral entre la merda a les soles
Humiliat fins que et vols morir
I no deixen d’emprenyar – odiosos tifuts
Fins que s’escau que un capità cruel i conreat
No faci acte de presència – un marieta refinat
Reconeix en tu una ànima parenta
Per això et permet d’anar envant envers l’andana
Veia que érets com ell tret que amb la sort de cul
Un escèptic sense il·lusions algú de tornada només ja delerós
De fer’s fins al tren
Les vies tremolen esdevenen roents
El tren
El tren com un drac qui dorm a frec de deixondir’s bleixa més fort
Encara t’hi enfilaràs
Encara ho faràs
Tranquil ara
Tranquil…