¾ d’aixeta – guaitajorns de n'Eleuteri Qrim

Cossos

el meu cos
sempre fa pudor de cremat

com si s’avesés al foc

al foc imminent de l’eternitat

cos
.
.
.
os
.
.
.
s
.
.
.
cuc qui el psítac es menja d’un cop de bec

sacre esperit alat
el psítac
qui ara duu a la gola els mots del poema
que abans de morir
volia
dir.

onades de sang
i damunt les onades
crits llunyans
de gossos o gavines

mes no és pas que sigui vora la platja

sóc sebollit
el meu estret taüt immòbil sota sis peus de terra

onades
post-esfígmiques – pre-esfígmiques – (després i abans del batec)

ressons d’ultratomba – la meua carcassa als verms

s’envola, llis, el meu esperit amb ales d’en Górecki
i jaqueix el meu cos inert dormint al llit del tot atapeït

coits de coiots a la celístia
s’enfonsa, sí, en la puta nit

es rebolquen pels albellatges feres
fenen la calitja tàvecs
els oleandres i els gessamins remouen les cabelleres
les fites resplendents entrebanquen els trepigs del clandestí

luxuriosos prèsbites
de pet darrere la verge qui s’arrauleix

cridòries remotes

no imaginaré re més.

he vists massa cossos de morts
i he vists massa de botxins de qui la petulància obnubila

i qui no se n’adona?

viu o mort és
tret la fràgil espurna
el mateix cos

el mateix forat cagat del cul
els mateixos mocs
les mateixes taques nafres arítjols brians…

“apedaçat, gens baladrer, pas que faig cap mal paper”
pensa potser el botxí emmedallat
qui tota meuca farta posarà d’exemple

els fongs amb capells i pigues
escorcollen escorces de soques foscants
el gelós il·luminat pitja o burxa amb l’estilet

puja per les lleixes que fan les feixes
el geliu airet de la matinada

al safareig ve a beure-hi el gaig

fa l’orni un xot
té l’ull gruixut.