|
Fredric Brown (1954) [versió d’en Zeteri Morigut] Contesta rebuda En Jeroni Peltre va soldar amb or, i alhora amb una certa cerimònia o reverència, el darrer dels endolls que connectaven l’aparell. Els ulls d’una dotzena de càmeres de televisió se l’esguardaven, i pels èters jussans les ones electròniques duien a l’univers sencer dotze imatges paral·leles d’allò que es manegava. En acabat s’alzinà i avià una capcinada devers en Joanet Groc, mentre s’atansava a l’interruptor principal que ficaria, en pic l’encengués, la maquinària en moviment. Era l’interruptor, doncs, que engegaria, tots ensems, els monstruosos ordinadors actius a cada planeta habitat, els noranta-sis mil milions de planetes habitats, i els empeltaria, doncs, al supercircuit que els afegiria i congriaria plegats en un sol supercalculador, un aparell cibernètic que combinaria tot el coneixement i totes les coneixences de totes les galàxies. En Joanet Groc digué uns mots als trilions qui se l’escoltaven i guaitaven. S’aturà un instant com si cavil·lés quelcom pregonament, i llavors va dir: “Ara, Peltre.” En Jeroni Peltre mogué el piu de l’interruptor. Un zumzeig enorme se sentí, l’allau elèctric de noranta-sis mil milions de planetes ensems. Llums pampalluguejaren i llavors s’aquietaren al llarg de les milles i milles del cresp pensiu de l’aparell. En Jeroni es féu enrere i bleixà alleujat. Llavors s’adreçà a en Groc: “Tens l’honor de demanar-li la primera qüestió, Joanet.” –Mercès –digué en Groc–. Li demanaré quelcom que fins ara cap altre aparell cibernètic no ha estat capaç de respondre –i ara es tombà cap a la faç tranquil·la de l’aparell i li digué–: “Déu existeix…?” Sense hesitar molla, i sense carranquejar ni garranyigar tampoc mica, la poderosa veu contestà: “I tant, existeix ara.” El visatge d’en Jeroni Peltre s’omplí de por; saltà immediatament a apagar la màquina, mes abans un llamp vingué d’un cel sense cap broma i l’anihilà alhora que fonia per sempre pus l’interruptor.
|
