Per l’osca al coll al conill penjat la sang li degota
M’havia finalment rasos o raguts barba i cabells
i semblava doncs ara talment pollastre plomat,
gat espellat,
titella rònec.
Tot fastiguejat de mi mateix, li dic a la meua dona:
“Això sóc, nu, un espantall sense roba.
Prou veig per la teua expressió que coincidim en això:
en el fàstic que tant et faig a tu com a mi mateix me’n faig;
vull tornar-me’n, sol, com als anys d’on, perquè era jove i devot de tu,
longànime així em premiares: redimint-me,
traient-me del forat de mala mort i fent-me veure desfiles de món.
Tret que ara ja en tinc prou. Tornaré al mateix sostremort,
a estossegar-hi, a bullir-m’hi l’arròs,
a pudir-hi al mateix resclum dels quatre llibres que hi tinc,
a gratar-m’hi a l’eixarreïda pell la pruïja i la pegadella,
i a reprendre-hi tot plegat aquelles enyorades habituds:
pelant-me-la desmenjadament,
i això sí, sobretot, fent tot el sant dia poemes.”
Branda que no el seu cap vivaç i feréstec, i em diu:
“Mes m’has d’estintolar; m’has de sostindre;
aquest era el tracte, a despit de tot.”
Li dic: “Oh, la recança! Folla fores quan no acceptares
qualcuna de les proposicions de tos amants
i no em jaquies llavors, esbotzegat com ròssa massa usada!
Te’n recordes quan esbufegat prenia les trucades
dels teus amants quan no érets a casa,
i, en pic tornaves, et deia: en Tal o en Tal Altre
ha trucat
que t’espera a aquell hotelet que sabeu, o a sa casa?
Recordes que em vas dir que alguns
et volien per a ells tot sols, sense mi empudegant,
tot i que no empudegava gens, complícit, cuguç, complagut,
àdhuc bavós
quan et dignaves a fer-me’n, dels vostres embats, cinc cèntims;
ah, i quan em deies com s’ho feien cada matí,
com homes de veritat, dius, sovint semblants a l’heroic zero-zero-set i tot
(i tu i ells tanta de familiaritat! de picant intimitat!)
amb quina mirífica mestria es raïen la barba
(i esmentar-ho sol t’humitejava el canó),
com eren homes de veritat, com eren homes de veritat…
brandeixen sense por els raors
(deies rient-te’n part dessota el nas, deies sobergament i sorneguera)
com brandeixen d’altres objectes punxeguts i roms
(no pas com jo, faldilletes acollonidet,
frèvol ans insignificant poeta de l’esventada ment),
i em deixaves esmeperdut quan bocabadadament descrivies
si en sabien, en allò com en tot,
com es mudaven i llençaven propines als cambrers
i feien anar de bòlit a fàmuls i pixatinters,
o si mai calia àdhuc cardaven qualque mastegot
(em queien les llàgrimes d’empetitiment)
fins que sense engaltar-les etzibaves,
ah amb aquell erotiquíssim somriure maliciós,
els esgarrifosos detalls de com te l’endinyaven part davant i part darrere
(i sense demanar permís! insisties)
(permís que si mai gos demanar-lo mai no obtinc)
recordes com m’ho deies doncs, que en Dallonses o en Daixonses
t’havia demanada per a ell tot sol,
mes que dubtaves perquè trobaves que així com ho teníem
ja ho teníem belleu prou bé,
i llavors sobretot, és clar, comptant que jo prenia tanta bona cura de la canalla,
per què esvalotar el galliner?
Bé, ara la canalla ha fugit,
i jo, més moribund que no mai, sense gaire sang,
i amb la poca sang romasa pobra i inerme, empitjorint,
potser m’abelliria de retirar-me a un raconet
com es retira la feristela nafrada o malalta.
Què me’n dius dels teus amants corrents?
Cap qui piqués? Algun t’agafava? O és massa tard?
L’ham massa esmussat? L’esquer menys responsiu?”
“No em fotràs pas”, que em diu,
“et vull a tu; encar fregues amb prou briu els fogons,
saps estendre la roba,
bullir la verdura, comprar els queviures, pagar els rebuts,
obres amb cortesia la porta i blegues prou bé les flassades quan fas el llit,
em repeteixes acuradament els missatges rebuts si no hi sóc
i al capdavall, tot i que xuclat, no estàs xuclat del tot;
i verdeta i roseta sí,
mes blanca del tot encar no:
encar no tens la sang del tot tota blanca, no.”
