perdent, anar perdent és el que toca mentre als afores la fosca va embolicant-ho tot
he espatllada a dretcient la maquineta de fer poemes
l’he omplerta de gargots
la tinta ho anava empastifant tot
el líquid, l’aigüeta on les lletres que farien els mots hi suraven
o nedaven com peixets, és ara tota bruta
i se n’escola per les juntures de la maquineta malcollada…
abans o després m’ha deguda caure
veig que bon tros dels cargols estan mig descargolats
faig com qui gens convençut voldria tornar a collar-los
no, no la recobraré pas
tots el peixets confusos, moribunds…
la minva de facultats
no és solament als dits i llur traça
és també entre els engranatges i coixinets
(esquimats, enferritjats…)
de la maquineta sensorial fent xup-xup
sota aquest pansit apedaçat estrenyecaps groguenc…
la família em convida fora
viatgem (per a eixorivir-me?) a la ciutat nadiua
nadiua meua
i hauria d’ésser doncs qui s’hi reconeix millor
i nogensmenys re no reconec
m’hi reconec pitjor…
de seguida m’he deseixit del grup
no sé anar mai en boldró
no puc pensar prou bé entre la xerrameca
i no vull tampoc que ningú se n’adoni que hi sóc
(potser segurament que hi sóc de massa)
i ara, és clar, m’he perdut
per la ciutat nadiua
hi sóc en tot l’estrany – no reconeixent ningú
per ningú reconegut…
tothom, la gentada en voluda, fent cua a un lloc o altre
mes mai no faig cua enlloc
no sóc dels qui fan cua
m’estim més de pairar-me’n
quedar-me’n sense, res no és essencial
deixeu-me doncs anar
no és que vulgui cremar cua
és que per a anar a l’altre cantó
he de passar entre vós
trist atapeïment per a veure ni sentir quin pallassot…?
massa de gent pertot
massa de gent novella, d’on han sortit?
i sobretot gent d’enjondre
quina cafetera russa…!
només un boig damunt una garangola plena de deixalles…
i, ara que em fonc, a l’altra banda d’avinguda
on la gent hi és tan escarsa
una captaire esparracada…
recorden el mateix poema
meu
que tant l’un com l’altre diuen mal dit…
tot i que aquest parell són (i és d’agrair!)
dels qui no tenen cap oïdor
ningú fent cua per a escoltar-se’ls…
sol estrany perdut i fosc
i el telèfon de butxaca que no té la bona comunicació
no truca ningú qui conec
agafa, si a les palpentes hi toc les tecles
una altra banal ràdio alemanya
no truca doncs enlloc
a part que no veig gens bé què faig
a poca llum i amb les ulleres perdudes…
sense ulleres no arreglaré doncs mai tampoc
aquesta màquina de trucar
llencem-la a qualsevol bocoi com la de fer poemes…
i els topants
els fluctuants topants
per on passava de petit
els fluctuants topants envaïts per excrescències
gairebé irrecognoscibles
i ja no sé ni tornar-me’n…
he perdut els meus
(si mai tenia ningú, els he perduts)
absent de la ciutat nadiua
havia anat perdent els vells
en ecos que s’aprimen fins a la nul·litat…
ara, a la ciutat nadiua, estranya del tot
es veu que
també
hi perdia els nous…
