(zigzagueigs de lluerts a la runa)
ocupat
t’hi trobes la cambra sempre regirada
– sense mètode ni motiu –
misteriosament la casa sempre envaïda
envaïda no saps mai per qui…
per convidats de convidats de convidats de convidats…
a casa seua hom
s’hi troba estrany – incorrecte –
les dones de la feina i tot et guaiten
malament – hom doncs pren el mínim essencial
de ço del seu, i butxaques opulents, fot el camp
~0~0~0~0~
fotent el camp del rusc infecte
deliri de carcasses
d’espectres ressonants
de resilients anafilaxis
de rèmores nimfòmanes
de pèndols hesitants
d’exuberants rèpliques
de jutges hiperventilants
de fòvees boiroses
d’al·lucinacions
de pluges
i de fangs
estrets foscs sinistres ruscs
les ciutats
cafides de paràsits
i les clavegueres sempre curulles, embussades
allerat, per caminets de selves i hortets
lluny dels pistolers
lluny d’oficines maletes passadissos vehicles sorolls
lluny dels uniformes
(hi ha cap persona rere l’uniforme?
mai!)
foscor lluent
foscor lluent
on el carrer es trenca
on el carrer es trenca
dos carrerons sorgeixen
els lleus distesos
veig sabates entre els reflexos de l’aparador
espiant-hi doncs per a veure-hi la cara
mes la cara (d’esbiaix) llegeix un matalàs secret
llegidora de secrets de matalàs
enamoradora noia
tota taca t’hi és mal mesa, bronca
tot sargit t’hi és inexpert
tot pedaç tan fals!
sospitosa doncs m’has descobert
per això vinclava el cap
i accelerava cap a l’eixida on comencés
cap camp
on respirar-hi, lleus allerats.
~0~0~0~0~
què endur-me per a l’èxode
abans d’anar-me’n d’aqueixa casa ruïnosa
perquè se n’emparin els successors
potser valdria més que assagés d’arreglar
tanta de bombeta morta
d’endoll trastocat
de corrent defallent
s’hi trobaran altrament ben malament
he rebuda d’estranquis la visita de la noieta
qui sap els meus secrets
la noieta qui tot i saber de mi tant
tanmateix em cerca i pessigolleja
sense mai però no haver-me donat res
fent-me’n gruar rai
dels seus esquers
fent-me’n gruar i prou.
~0~0~0~0~
vivíem muts
vivíem muts
atemorits pel monstre
qui de la corrupció capllevà
vivíem muts
i ningú no és tan eloqüent
com qui no respon
vivíem muts
com si no hi fóssim
i glatíem tanmateix per a veure
la dissolució ulterior del monstre
corromput
per a damunt desbotar-hi
la llau de tant d’aiguat
que tot ho netegés.
~0~0~0~0~
som-hi, fot-li’n, au
som-hi
qui vol davallar de l’autobús?
qui vol travessar el riu?
qui vol pujar al cim més alt?
qui vol assenyalar amb el dit
ara que hi som
tothom altri qui rau com un carallot
als cims més baixos?
qui vol riure encara més fort si hom entre nosaltres
ens assenyala al nostre torn que som ausades nosaltres
qui ens hem equivocats de cim?
que de fet, llas, pujàvem justament al cim on
calia sobretot no pujar?
som-hi, desconfits, per què no ens beuríem gaiament
l’utracuidança, per què no ens ficàvem l’arrogància
a l’opulent butxaca i amb cara bledana no es tombàvem vers
els llunyans ninots
qui dalt els altres cims fan la viu-viu?
som-hi, davalléssim
al comellar serem els primers a reprendre l’autobús
abans no esclati la tronada.
~0~0~0~0~
risc de llau
“risc de llau” – hi diu
i ens cauen davant tous de nus enfarinats
excés d’humanitat qui ens assetjaria
amb l’autobús passem-hi damunt
uns quants de morts romanen
enganxats als eixos de baix
quan truqui la bòfia
mentre netegem a raig de mànega
el cul del vehicle gros
agafem el gat
emplastrem-lo als baixos de l’autobús
gat escorxat – n’ensenyarem el cap a la bòfia
ah amb quin deler no afegiríem els caps dels bòfies
al cap del gat!
~0~0~0~0~
casa ruïnosa
els ascensors a la biorxa
les inundacions
les ventades
tots els papers i talons qui s’envolen perduts
o que l’aigua dissol
irreversiblement.
~0~0~0~0~
què direm altre que mai no res?
culpabilitzats?
gens!
culpabilitzats pel suïcidi d’altri?
ens voleu fer riure?
– prou feina tenim – som fusters – som jurats
irrellevants – som testimonis sense ull ni veu
som garneus neuròtics ultracuidats vells
apreníem fa anys d’escardassar amb les dents
ubics – com bocins de fusta duts pels corrents.
~0~0~0~0~
vells ubics com líquens en rocs
pouàrem el demà amb nua mà
a dues mans hi nuàvem l’hàbil avui
que s’esmuny com àvol ofidi
als pous de l’oblit
llavors buidàrem sense recances l’habitacle rònec
l’endemà l’amarinaren nous inquilins
els mateixos amorfs fluids prestatges
de bell nou eren en derg, en cunç de batalla
curosament escandits, confegits, estergits
estesos com oriflames
perquè els ulls els eixamoressin
car tot vell és nou
davall un altre Sol
lluerts emergents
aclucàvem els ulls
a la foscor lluent
on es trenca el carrer.
