escaiences
escena al carrer
espectacular acollença…
paria que la pària paria…
es ficà, grinyolaire, a bescantar girientorn…
entre els bocabadats badocs,
malament rai, compteu-m’hi…
part darrere, amb verriny de verra, la gitana se’m refrega…
arribà el seu home, lleig, oliós; s’escarafallà
com un extremunciat de dolor incobeïble
ans molt burxegosa atès…
i aleshores me n’adoní que la gitana refregosa
paria pus tost homenot,
no pas donota lletja disfressada d’home lleig i maldestre,
i gens elegant, molt baldriga-baldraga, viltenible…
no, home únicament…
i l’altre marieta fent-se veure l’ofès…
fins que em treguí de la butxaca cinc durets…
——————————————
Ventre, ventricle, cíclic vehicle
L’infern, oh, monstre bare,
Amb fust de roure,
Pel cor que et frustra,
Sant Pere t’obre.
Pel ventre esquerre
Un nombre negre
T’hi entredegrada.
666, nombre terrible,
Al nou contrari — això somiaa
Un dia negre, baixant pel Segre
Carregat d’argues, part de Menargues…
Ara, allò que em migra
I que m’intriga… — un so de tigre!:
“Arri, ase pigre!”
Un so ben agre de tigre magre…
Que no fos clergue amb orgue i pifre,
Bròfec faldilles d’ample darrere,
Cul com un cofre, ferum de sofre,
Predicant, rude, el seu simple feble:
“Home, que un frare de sucre és llefre.”
De sucre és llefre?… Caic de l’onagre:
No és tan sapastre cap tigre magre.
Ah, bugre d’ogre!
Em mostra el rostre, febrós golafre…?
Verge, bon altre, mira, és en Nofre.
Ah, bugre d’ogre, mon propi sogre!
——————————————
Lectura al fum
Estàlvies, damunt l’illot,
Damunt el llot eixarreït,
Caplleven les ruïnes
Adés cruspides pels vasts deserts.
El llegidor capcina.
Veire vaire de vi clafert.
Buirac de boira de vit buit.
A la taverna de l’hivern
Escoles l’hora solivern…
—I entre els moros què hi fotràs
quan ja el petroli hi ha del tot fet figa…?
—Ni m’hi moc, els guait podrir’s
Penjats als dèrrics amb la camalliga.
——————————————
Travessant atapeïdes selves
Ei, per ací passà n’Hèrcules
Espantant-se com cuïcs tenaços
Els sòlits insignificants
Desats tímidament
Entre els forats pixats
Enfonyats a les torres
Cap a les portes de la selva.
Cap pont dels ases amb negligibles,
Burots pecs i lleigs ni cap
Llobada per feixuga que fos
Li entrebancaria la girada,
Gens li esmussaria l’esperó,
Heroi a tots els oratges i de tostemps,
De cap llei d’estranger ni de semblant
Emprenyaduria mai reu.
Ací es llençà a la fronda.
El seu prestigi ja era immens.
Lliscaven llunyes les barques
Amb les dones i els infants.
En canvi, ell no rellisca sinó
Devers el tou exuberant.
Hom l’en creu mort
Si quan pixant va fent i dient
Qualque darrera facècia i xiroiada.
“Els calçotets són l’engavanyament…”
De bec a bec de la Mediterrània
En conquereix els cors més rebecs
I sobrepassa espitregat i surant
Tota prova on tot altre
Periria escandalosament
I sense dignitat.
Molt abassegat pels assedegats
Voltors de l’inconseqüent,
Se’ls treu de sobre amb un revés.
“Els calçotets són l’engavanyament —
Impedeixen el bellug i el ballaruc
De la collonada.”
Llibertat, lianes, matxet,
Travessant vegetació,
El torrent, els sobtats i pertinaços
Enemics…
Per ací passà n’Hèrcules,
I tots en romanem abstrets.
De fora vénen a treure’ns-hi
Trèiem fustots, rocs, foteses, vellures
De casa, només per netejar-la, per fer’n
Eventualment una de tota nova.
Els meus, xirois, se’n van de matinada.
Carreguem el vehicle amb el que els cal
Per a les vacances. Jo romanc darrere
Com aquell qui diu guardant la casa.
Ara hi rond, com els cavalls qui al paradís
M’hi esperen… I qui no ha somiades eugues
Rondant per un prat del cel sense límits?
Qui se’ls esperava…? No som dels qui sotgen
Amb urc ni desfici, just dels qui acaronen
L’estona i s’admiren de quina paleta adopera
El Solell més competent quan pinta
La natura. De sobte, doncs, amb un cert
Terrabastall entren els forts i durs
Dolents i m’hi segresten, a la casa
Que els xiula de robar’ns. Lladres assassins.
Si encara no m’han mortrit és perquè
Volen segurament que sigui l’ham i l’esquer
Que atreguin els meus endins en pic tornats
I així fer’n acop ensems. Ningú a criticar’ls
L’avara presa. Mes ara els haig d’occir
I amb mitjans bestials, tot aprofitant
L’espera i que en conec els topants. Alcohols,
Maces, esventregaments, dementre que
El poble ras, bonjan i amic de xarangues
De res sap adonar-se’n. La casa
Ara envaïda per molta de gent de fora,
D’on és més fàcil garrotejar i ganivetejar
Els qui hi festegen baixada la guàrdia,
Tret que alhora tract de saludar tothom
Perquè el ras no s’enfurismi ni ens torni
En acabat a fotre riu avall quan tot
Torni al comcal. I, a més, m’hi agrada
Veure-hi tantes de dones i nenes, mes
Ara, feina feta, cal eixir de l’invasió.
Trob una porta insospitada, i ara ve
El caminar per galeries subterrànies,
Gens fressades, oblidades, amb tot
De polseguera i teranyines fins que
M’arrib fins a la casa del costat.
El vell qui s’asseu a l’escala em diu
Que tampoc no tenia ni idea que les dues cases
Comuniquessin. I em fa de fer-m’hi, desmenjat,
I torna a endormiscar’s repenjat a la mangala,
Només obrint l’ull de lluny a lluny
Per a ullar les minyonetes qui juguen al pati.
Als esglaons, empaquetats, en embolcalls
Sense estripar, els llibres, col·leccions
Senceres que si a ell gens li diuen res,
Veig que l’adreça que duien d’antuvi
Era la de ca nostra, i a mi m’interessen
D’allò més, jotfot, d’on, aitantost sigui
Possible de tornar, me’ls hi enduré,
A la casa, abans no la fem nova,
Ara amb tots els meus astrugament tornats.
Pastor de roba
Te’n rellepes, embadalit amb les rentadores,
Llurs bonyets enllaminidors, llurs formoses corbes:
Turmells, panxells, cuixes, natges, malucs,
I sines, mugrons, pits, tantes de bondats
Amb prou feines embolicadetes en roba
Tibada, primeta, massa usada, arregussada,
Descordada, amb amples sets, amb filagarses
I descosits, i foradets molt reveladors…
Ah delit d’estilitzades formes nues…
En romans extasiat, ert, enderiat:
Daurades flonjors s’hi vessen bogals:
Com pampallugues de mareig d’orgasme…
Ei! (et manen quan se’n van) Guarda’ns
Doncs la roba! N’ets el bon pastor!
Quiet ramat qui s’eixamora al Sol.
Batlleixes remugós, envanit, damunt llur roba
Estesa i lluent pertot dalt les garrigues
Bonyegudes a frec del prístin rec — llençols
I bruses, i àdhuc (tremolinets de frisança!)
Peces íntimes amb sentor de caquetes i suors.
Les dones, allunyant-se’n, fent barrila: Vigila’ns
Doncs la roba, tu! No volen que cap salvatgina
No els l’embruti, ni les arestes els l’estripi, ni ningú
Els la robi, ni, bufades per la brisa, el rec
Se’ls l’endugui. Trobaré el bastó més llarg.
Llarg com llecadora, i aniré com un boig,
En doina, com un gos neguitós de ramat,
I amatent: amatent molt amorós, com un pastor
Molt embegut del seu deure, avial, diví —
Heretat ausades dels déus mitològics molt colts
I que sempre duc a l’esment… Tret que llavors…
Ah, per quin pecat d’urc excedit! No s’aixeca,
A grans riallades malignes, una ventegada
Ineluctable, fatídica, de panxots
Odiosos rifant-se’m, d’esclafits d’escarnuf,
D’on la roba en trem, en tremola de por
I de quina anticipació tot de sobte malaltissa?…
No te’n vagis, tu, no!
Atura’t! Fes bonda!
Te n’estiguis!…
No vull que s’envoli cap als inferns la roba
Estesa — frisosa tanmateix de fotre el camp,
De veure’s independent, autònoma, enjòlita…
Cap bocí no vull que se n’elevi, que prengui el vol,
Ullprès pels lladres alats del cel…
Prou! Xo! On vas! Aixa!
No ho vull! Ni et mous! Prou!
Gens obeït. I a pleret, llas, prou ho veig que allò és
Una activitat impossible per a un cor qui es cansa.
I ara doncs tot s’esbarria irremissiblement.
Adéu-siau, roba fementida, dic, amb cara de desfet,
Car hom m’expulsa així, prou que ho sé, del paradís
De les dones qui renten. Un darrer cop encara doncs
Desconfit pels sempre molt maleïts
I envejosos
Déus…
Reneix el jorn
Oh com la claror s’institueix
La seua emprempta impel.leix
El nou suc de la vida a ressuar
Emergent com l’aigüeta neta
De la sorra botida i inconsútil.
I l’angoixa fuig com el verí
De la nafra destrament afetgegada.
La polseguera de les fulles trepitjades
Per l’esparpall del bestiar esverat
Les ales de mosques a tesa esmicolades
Pel jorn ventós i ennuvolat.
Fugíem, n’Onofra, fetes memorables
Sengles fusells amb sis bales
De coure lluent ens emparaven
Ens dèiem: tin-te fort, ens servaran
Estalvis, car tot i que els criminals
Qui ens empaiten van armats
Tan replens d’armament que n’escopinen
Pel darrere com xerri qui minés
Els viaranys adés virginals
De les nostres serralades
Nosaltres senyoregem el cim espadat
Posats rere parapets de roques
Tothora dalt de tot.
D’ací a mai més
I després hi torní, als indrets on festejàrem, ara tots maleïts pel destí.
Hi raja la passa, cada ocell i cada mamífer pres de la malaltia.
Tothom embalbit i cada planta pansida com el meu cor.
N’Onofra, i tant com t’adorí. Qui et pessigolleja ara amb el seu pirulí
El pirulinet teu, vellutat com el jardí on N’Atena jagué exhaurida
En acabat d’haver jaguda (libidinosament) amb mant soldat enemic,
Tots i cadascun dels mascles afamegats del vagó del metro
Com tornàvem de les foscúries frescals de Montjuïc i no t’havia sabut
Fotre prou bé, ço és, fotre’t gaudir, com gaudí En Gaudí transformant
Les crues creus en alats ocells per cap passa traïdorenca no pas neulits…
Mentre el vagó sencer se’t cardava, se’m corcava el tegument.
Arribí a cai, al cau de casa, desfet. I estudií allavòrens qualque diví.
Els divins són gent qui de tant pansits et despanseeixen, ca?….
Això fiu, i gemegar per la meua ombra, incapaç aquell vesprot
De vessant fontdegatenca, dementre que tothom se m’enfotia…
Tothom tret dels qui com jo, legió, no en sapiguérem prou d’endollar.
D’endollar, d’endollar, abassegat, sí, d’una dolor íntimament estrijolaire,
Cada òrgan del cos de dol, com els orgues de les catedrals quan el qui
Els tocava els pius, libidinosament i verrinyeca, i tant els feia gaudir
S’ha mort.
Prop la font del gat de les nostres desavinences, a Montjuïc
Al museu d’antropologia
Com li esdevingué al magnífic en John Mòrtimer
La paperera hi era un pudent i malcurat peu d’elefant
I el festeig, de la fortor de mortaldat, en patia.
La repressió del jovent i llur pulsió pel cardar
Doncs aixafada
Crea a llur esment l’il.lusió d’una ànima.
Ambdós ens crèiem dobles, i si les nostres ànimes
Cardaven esmeperdudament pels racons del museu
Els nostres cossos, ah, llas, fotien el paperet del mort
I de l’empallat o emborrat o enserradurat
Ninot a les galeries.
La repressió crea l’il.lusió de l’ànima
Ço és, que tu tens un altre tu
(Un doble espiritual,) un tu tot altre
I tot lliure, i votat a una vida ulterior.
Com aquell peu d’elefant mig podrit.
Amarg, un altre Margalef
Amarg camín camacurt
Com el nan Margalef
A qui tothom tractà de corcó
Dementre que demanava remçó.
Remçó ningú li’n donà
I menys que ningú aquest pecador.
Vingué a acomiadar’s molt trist
I l’envií: Prou tinc d’altres neguits!
Quan hom el trobà l’endemà
Negat a la bassa amb un roc
Lligat al coll vinovat
La seua cara de llençol emmortallaire
La meua ha estergida per sempre pus.
D’ací que hom em trobo lleig
Sóc el seu esperit qui camacurt…
Us arriba, ombrívol, pels cancells
Bo i demanant remçó pel seu gep.
Quina pega d’ésser tan sortós.
Visc terroritzat pel seu fat
I mon gep s’aprima quan et veig
Car s’escau també que la teua cara
Estergeixi la seua, emmiralli
La meua quan no gaudeix sinó
De la seua aparició. No puc cardar
Damunt llençol. I entre la verdor
Manquí d’encert. Descomfit
Torn sempre del camp frondós
On desarrelat, nitament, tombí.
Passem la rella
Per tant d’esqueixat delir
Passem-hi la rella, com féu En Pere Çacoma…
Damunt tanta de pudor de fet malbé
En aquest resclosit on ned
Lluny d’osques, sense agafatalls…
Semblant al mercat de Calaf
Abandonat pels bàndols de mercadejaires balbs
A l’hora on eixim les rates a espigolar
Passem-hi la rella, com féu En Pere Çacoma…
Pels colls vinovats, pels cingles i congosts
Boteruts on la meua efígie s’estrompa i romp
En mil bocins de mon ànim desanimat
De pecador martellejat, amartolós
Passem-hi la rella, com féu En Pere Çacoma
Damunt son tros, que ans havia estat
Cementiri de fetilleres i bruixots.
Cap altra pega me’n pot caure més grossa
Que la que ja no duc.
[@more@]
