…emancipat de l’espectacle…
—és plaent veure el riu desbocat des de la balconada…,
hi baixen les carronyes umflades d’animals i persones…,
totes les vanitats fetes malbé,
els patètics tresors de pobles sencers,
armaris, caixes fortes, moblam barroer,
llibres, aparells, banyeres i comunes,
ramats i bordes, i ginys i vehicles i atuells
indesxifrables sovint, a bocins, tot espatllats…
—amb ulls callols i dits d’ham, en cos sotraguejat
potser per vans sanglots, escardalenca mort-seca…
—qui voldria, com qui digués, treure’n faves d’olla,
no pas amb l’esquer enfonsat i la llinya flasca,
tu assegut, espantant-te tàvecs mentre peses figues,
ans actiu i desbordat, esgalabradament desllorigat,
per rembre els objectes desnonats que el riu s’enduu…?
—no sé qui ets, fantàstic esquelet,
vora les bromeres i brutícies,
les dissolucions i els escolaments,
burxant als esfilagarsats amagatalls
d’aqueix cabdell invariable, d’aqueix
líquid magatzem rabent d’angúnies…
—amb quina inútil ferotgia no t’arrapes
als vestigis infectats, i abassegues només merda.
—heroi desencaminat de qui l’altruisme
és sempre neguitosa cobejança,
adquisició per mitjans encara més torts,
quin afegitó corcat no se t’encasta ara:
l’epidèmia et serà la faduga titlla
que poses per barret al bla proïsme en arribar
al teu poblat amb les virulents lletgeses del rescat tronat,
ecs, tot tu pudint com cap tagzim o salabret
atapeït amb peixum massa malmès i esclafissat…
—tan valent i profitós com és en canvi ésser egoista,
i apartat i lluny i distant i indiferent,
i doncs net sobrevivent, esguardant-t’ho fredament…,
al contrari, jausint-hi dolçament…
—a la balconada jo i la dona de molles carns,
apaivagadament ensumant aiguanaf,
passant el fregall dels ulls damunt
l’esborrany del riu desencaixat, et trobem pallassenc,
un cassigall desguitarrat d’ocellot massa golut.
—l’esplai és esquifit, no pas gran cosa
(em xiuxiueja tendrament la dona),
tornem-ns-en cap a dintre…
(burxant i escafinyant i maldient
de l’escotiflat remença dels pudents rebuigs…)
—mes li dic que aturi i que aixanti la mui,
ni la vull sentir; vull sentir per comptes
la remor rugent del riu qui tot ho esborra…,
vull veure els destarotats escamots
d’escolanets negats, llurs midons i saltiris
i salpassers i esquellerincs en doina…,
vull veure els closos dels poderosos
totalment esbotzegats, els buiracs esculats,
les heroicitats dels qui massa jurcaren
reduïdes a aquest fluix burell, indistint…,
tant de nou-mort grofolludament ejaculat,
tot altre soroll aquietat pel del riu
qui s’atansa a la cataracta i al torniol i al forat;
vull sentir els cara-de-jutges, els envanits reticents,
i els astringents, en plena garranyigosa diarrea…,
i em diverteixen les sobtades boïgues al cresp
altrament gris codolenc…, l’esportellen objectes
pseudo-sagrats qui treuen el nas
i relluen com qui obre la boca
per dir el darrer: socors…,
i vull sentir encara els sords rofrecs
de les patums desmembrades
quan entreensopeguen a fragments…,
gegants i gegantes de pasta de cartró
massa estovada…
—saps què…? —porta’m el vi i els raïms
i els pebeters i la lira, Marieta, mou-t’hi…!
—abans no replogui i em calgui tornar dintre,
qualque nova efímera oda prou s’hi avindria,
quelcom que s’hi escaigués (potser, no pas…?)
força…, no pas per repliu de res;
al contrari, només per jaquir córrer les aigües,
fútil empenteta de faune retirat qui alena com el vent;
de fet ni me n’adonc i ja sóc desmenjadament
a (re)filar-hi…
—bon tros…, bon tros m’abelleix…
m’abelleix de veure la purgant riuada…,
cert…, des de la balconada…
[@more@]
