Revolta dels déus
d’Ambrose Bierce (1911) [trasllada en Tiberi Guix]
Mon pare feia de desodoritzador de gossos morts, mentre que ma mare tenia la sola botiga que hi havia en tota la vila dedicada a vendre menjar per a gats. Els meus pares no eren una parella feliç; no n’hi havia prou amb els vots matrimonials per a llimar la diferència de categoria social. De fet, la llur era una aliança d’aquelles de debò malastrugues i gens ben assortides; com qualsevol hagués prou pogut preveure, va acabar en desastre. Un matí, ran d’un altre dels sovintejats nyic-i-nyacs a l’hora d’esmorzar, mon pare, tot pàl·lid i tremolós de ràbia, s’aixecà de taula, se n’anà de dret a cal pastor qui els havia casats i li foté el gec de llenya. L’acció fou condemnada per part del públic en general, i la rancúnia contra l’ofensor arribà a aital grau que la gent s’estimava més deixar que els gossos morts s’acabessin de podrir a llurs predis fins al punt que la fortor n’esdevingués aclaparadora, que no pas rebaixar’s a donar-li feina; les autoritats municipals mateixes permeteren que un alà jagués en una de les places públiques fins que, tot umflat, no esclatés en una pudor tan clamorosa que els forasters qui hi passaven es creien que no fos que passessin vora un noc. Mon pare havia esdevingut certament impopular. Durants aqueixos foscs dies, la família només podia dependre del que aportava l’empori de menjar per a gats que ma mare posseïa.
El negoci rutllava força bé. A la nostra vila, la més antiga del món, el gat era objecte de veneració. De fet, adorar’l era la religió de la contrada. Així, la multiplicació i addició de gats esdevenia una instrucció perpètua en aritmètica. Naturalment, calia prendre esment en el fet que qualsevol mena de negligència pel que feia al tractament dels gats, es veia severament punida tant en aquest món com en el venidor; en conseqüència, la meua mare tenia clients rai. I tanmateix, amb un home sense feina i amb disset fills, no és que li fos fàcil de diguem-ne lligar els gats amb llonganisses; fins que, cansada de pujar preus sense que li servís de gaire, no veié altra eixida al problema que decidint-se a emprar un expedient que al capdavall esdevingué ben deplorable: va concebre la malastruga idea del tal faràs tal trobaràs, i, va dir doncs que es refusaria a vendre menjar per a gats fins que el seu home no tornés a rebre els encàrrecs del seu ofici.
El mateix dia on va començar a aplicar la seua resolució, la botiga es va veure envaïda de clients tot nerviosos, mentre que els qui no pogueren entrar s’estenien, neguitosos, torbats i tèrbols, quatre carrers amunt, fins a pèrdua de vista. Dins la botiga, tot hi eren renecs i amenaces, empentes i crits. No en tenien prou amb això, hi afegien pler d’ultimàtums, amb alguns dels meus germanets i germanetes veient-se dir ara-i-adés que acabarien fets a bocins per a nodrir amb llurs propis cossos els gats; i nogensmenys ma mare més dura que un ou de mona, de tal manera que, fet i fet, el dia fou al capdavall ben negre per a Sardasa, l’antiga i sagrada ciutat que era l’escena de totes aqueixes fetes. L’estira-i-arronsa no mogué res de lloc, la mare no es reté, i al capdarrer set-cents cinquanta gats acabaren havent d’anar a clapar amb gana!
L’endemà de bon matí la ciutat s’aixecà amb els carrers plens de pasquins que parlaven d’una proclamació eixida del Sindicat Federal de Senyoretes Solteres. Aquest gremi de conques, molt poderós i d’antic privilegi, afirmava, a través del seu cap executiu suprem, que tant el boicot rebut per mon pare com el locaut a tornajornals instruït per ma mare posaven seriosament en perill els interessos de la religió. La proclamació continuava dient que si la situació no entrava en concòrdia cap a migdia, totes les conques de la federació es posarien a fer vaga — cosa que, efectivament, feren.
Aquest drama dissortat tingué un altre acte amb l’insurrecció de tots els gats. Aquests animals sagrats, veient-se condemnats a morir de fam, convocaren un míting i marxaren en processó pels carrers, renegant i escarritxant com dimonis. Aquesta revolta dels déus causà tanta de consternació entre la gent piadosa que molts d’aquests l’espitxaren de por i llavors calgué aturar tots els negocis per tal de colgar’ls pròpiament i alhora dictar noves lleis terrorífiques.
La cosa s’havia espatllada tant que no semblava pas que es pogués espatllar més. Els representants dels camps hostils foren fets reunir, però cap entesa no era mai prou bona. Cada concert es veia trencat tantost aprovat, i en acabat cadascun dels camps enfrontats pledejava el seu cas frenèticament de cara al públic. Ambtant, una nova horror s’atansava…
Si fem memòria recordarem que mon pare era desodoritzador de gossos morts, incapaç ara de fer la seua feina, molt útil i humil, perquè ningú no el volia llogar. Amb això, doncs, els gossos morts aviant una maror de caldéu… Fins que com un sol home no atacaren! De cada terreny desocupat, de cada indret de descàrrega d’escombraries, de dins cada bardissa, del fons de cada sèquia, timba i pou, dels rierols cristal·lins i de les aigües enfangades de canals i estuaris — de tots els llocs, en fi, que immemorialment han estat a l’expectativa de l’espetec dels gossos morts qui hom hi llença, i doncs consagrats per a l’ús d’aquests difunts i llurs hereus i successors en perennitat — d’ací sorgiren les tropes innombrables: un esfereïment d’esgarrifosa voluda! Llur processó s’allargava pel cap baix una milla. I s’escau la crucial avinentesa que enmig del poble es trobés l’altra processó urta a urta, la processó dels gats enfellonits, els quals immediatament estarrufaren les espinades i augmentaren les cues. Els gossos arrufaren els llavis per a ensenyar les dents, talment fossin encara vius, i tibaren tots els pèls que encara se’ls adherien a la pell.
El carnatge que ara tingué lloc és massa horrible per a relatar’l! La llum del Sol esdevingué opaca per causa de les pells d’animals enjòlites, i aleshores calgué batallar en la foscor, orbament i sense miraments. Els renecs aviats pels gats se sentien a tres quarts de quinze lluny i tot, i la fetor aviada pels gossos morts desolà set províncies.
Com hagués resultada la contesa, qui ho sap; el cas és que, com més bullia la cosa, el Sindicat Federal de Conques aparegué corrent, d’un carreró transversal, i es ficà enmig del més pelut. Passà un instant i qui arriba, brandant un punyal del seu taulell…? Ma mare mateixa, repartint mastegots i punyalades a tort i a dret. És clar, mon pare s’hi havia d’afegir, i les autoritats municipals no podien ésser menys, tothom a cops, inclòs ja el públic en general, tothom convergint al camp de batalla d’ençà dels quatre vents, mentre el centre era un foc constrenyut pels voltants. Finalment, al cemintiri, una reunió dels morts decideix la vaga general, i tot seguit els morts començaven de destruir tombes i criptes, monuments i lloses, angelets, desmais i xais de marbre — tot el que troben a l’abast. Arribada la nit, vius i morts has estats anorreats, i on hi havia l’antiga i sagrada ciutat de Sardasa, ara no hi ha altre que un pregon clot ple de cadàvers, i calçobre i runa, i espellifada esqueixada de gat, i farnat blau de gos podrit. El lloc rau ara enmig del desert, un sòrdid estany estantís.
Els emocionants esdeveniments d’aqueixos vells pocs dies feren la meua educació industrial i, aitan bon profit em feia la lliçó, que a hores d’avui sóc el Cap de Malgovern dels Ducs del Desordre, una organització que compta tretze milions d’obrers americans.
[@more@]
