Rol·ló Çonçamarruga es decideix.
Conte d’Ambrose Bierce (1874) [fet en català per Tiberi Guix]
A la família Çonçamarruga, en Rol·ló realment era d’allò que se’n diu un fill díscol; cap dels fills de la família no era tan díscol com ell. Tan díscol, ell, que era una esgarrifaó. El més gran dels vuit fills, en Rol·ló — on els altres minyons eren d’allò més bon xiquets, qui anaven a catecisme cada diumenge, bo i arribant-hi un instant abans de la lliçó de doctrina doxològica (que em sembla que és com s’acaba el catecisme cada diumenge) i s’asseien, en assenyat ramadet, dalt d’una tanca just al defora, on esperaven amb piadosa paciència que sortissin les xiquetes, d’on les acompanyaven fins a llurs sengles portes de casa — doncs en Rol·ló res d’això. Els altres set obediència rai; prou sabien que calia respectar l’autoritat paterna, i tantost llur pare els deia el que era el què de cada cosa, s’ha acabat, ulls clucs i tàcitament ja se’l creien, i acceptaven el seu molt més madur juí fins i tot abans, en pic havent agafat un barrot de noguera, no se’ls atansava amb mal gènit rai. Ves que el respectat gueto els hagués manat que cavessin set tombes i que fabriquessin set taüts que hi capiguessin bé, sens dubtar-ho un milió de cops prou s’hi haurien ficat de ferm a fer.
No pas en Rol·ló, em dol un ou de dir, però… Car era ell de mena pensiu i poc pràctic, de tal faisó que viltenia tota activitat industrial, se’n fotia bon tros del catecisme diumenger, servava un nivell moral molt exclusiu i es revoltava contra l’autoritat natural. Ni que el paguessin bitllo-bitllo volia ésser un fill com cal!
No li sortia de l’ànima estimar ningú, i res no l’atreia tant com romandre assegut i posar’s a pensar. No pas que no s’estigués força pensiu a tota hora, el cas millorava quan amb qualque eina pagesívola entre mans encara pensava més fort. Hom l’havia pogut veure agafant una destral, posar-se-la entre cames, i asseure’s damunt un soc, i ja “netejant brossa” bo i destralejant a tort i a dret tot el sant jorn, tot sense moure’s, perdut en una inacabable meditació única… I veure’l reprendre, en pic interromput per l’arribada de la nit, o per l’arribada del barrot de noguera, veure’l reprendre la mateixa meditació l’endemà, justament al punt on l’havia abandonada, i continuant-la sense descans, en un pregon, inescrutable, longilini pensament…
Hom remarcava peudebancament entre els veïns que: “—Si en Rol·ló Çonçamarruga no plegués de tant en tant, el cap se li n’aniria tot sol en un vaporós pensament…” Cotonós cap, el seu, que ni amb les garrotades del barrot del gueto no deixava de pensar i pensar, fins que el neguitós dolor no el convencia que més valia aturar d’un cop el raonament.
Oi que fóra agradable de conèixer què pensava en Rol·lonet tots aqueixos anys…? Tothom se’n moria de ganes de saber-ho, la veritat, tret que ell sempre muts i a la gàbia pel que feia a desfermar la llengua quant al tema aqueix. Esmentàveu la cosa al seu davant i tantost ell ja feia cames per anar-se’n ben lluny… I, si doncs no podia fugir, s’enrojolia tot i començava de quequejar d’una manera tan lamentable que el metge va prohibir tothom que ningú fes al·lusió a la cosa doncs, no fos cas encara que el jovencell agafés qualque atac més o menys apoplèctic. Nogensmenys, l’interès pel tema de les meditacions rol·loesques no declinava; son pare mateix ho trobava d’allò més “em-per-plexi-glassador”, car és cert que de vegades el consirer del minyó apareixia treballar tan greument i pregona que semblava treure fum, de tal faisó que n’hi havia qui patien no fos cas que aquell caparró no acabés per terra, sobretot ran d’una d’aquelles solemnes capcinades seues; també, al contrari, hi havia d’altres camins on el xicot es ficava a riure com un boig i es colpia la cuixa o s’agafava la panxa, enjogassat i divertit fins al descontrol.
Tant se val, l’anar cavil·lant i rumiant va continuar sense que ningú l’aturés i sense que ningú mai no n’escatís gens ni mica la tenor. I això fins que la curiositat insatisfeta de la seua mare no la dugués, pobra dona, tota apenada i grisa cap a les tenebrors tombals…
I fins que son pare, ja sense prous plançons de noguera amb els quals fer-se’n bons barrots, ja havia començat a servir’s dels joves roures dels voltants. I fins que els set germans, tots plegats mullerats amb al·lotes conegudes durant les lliçons de doctrina diumengera, ja no tenien cascú la seua casolana cabana erigida a qualsevol racó dels predi del sogre…
I continuà la meditació, en fi, fins que en Rol·ló ja havia fets els quaranta d’edat i tot! Això de fer els quaranta semblà esdevindre un punt cabdal en la carrera d’en Rol·ló — tothom notà en el seu capteniment un canvi subtil, tant en el seu posat com en la seua vida interior: encara treballava menys que no abans i encara pensava més profundament!
Anys més tard, quan els seus frares casats ja posseïen el predi i tenien esbarts polsegosos de fills qui els alleugerien el cor i els enfeixuguien les butxaques…, i quan el predi patern ja era un laberint impassable d’esbarzers, i l’aviram i els ramats eren tots difunts…; quan son pare havia esdevingut tan vell i escotiflat que les garrotades no portaven gens de verí…, en Rol·ló, també molt desmillorat, continuava assegut a la vora del foc bo i pensant més fort que no mai.
Aquell vespre només son pare i tres o quatre esquelètics gossos caçadors hi eren presents, el vell silenciosament esgranant un saquet de panotxes que un veí agraït li havia donat en pac d’una vegada que el vell l’havia ajudat a treure una vaca del fangar, i els petaners meditant també de quina manera més jubilant no l’haurien assistit atès que la natura els hagués fets granívors.
De cop i sobte, en Rol·ló parlà. “—Pare”, féu bo i fitant-lo, la seua barbeta damunt el mànec de la destral que encara servava entre les cames, sobretot per a estimular el rumieig, “pare, darrerement he pensat en una cosa molt assíduament…”
—Darrerement, vols dir només aquests darrers trenta-cinc anys, ara que serem mitjans novembre —respongué de seguida, en un filet asmàtic, el vell—. Prou me’n record encara que ta mare deia que el teu encaparrament va començar com la tieta Agnès i les seues xiquetes les vam tindre amb nosaltres aquells dies.
—Deus tindre raó; em sembla que deu fer cosa d’això, tot i que tampoc no semblen tants d’anys, no fa…? Tant se val, la qüestió: que aquestes dues o tres setmanes hi he pensat més profundament i estic doncs disposat a parlar.
El pobre home, son pare, va obrir uns ulls d’incredulitat sense fites, la llengua li va penjar, gens preparada davant l’ensurt, balba per a dir res…, una barrusca encara amb qualque gra adherit li caigué de les mans escarransides, cosa que provocà a fer renèixer, en aquells gossos fets de teranyines, una tènua esperanceta quan l’examinaren críticament… Un tió fumós de la llar va caure damunt unes brases roents, on només fou capaç (no pas cap gegant mític, ell) de protestar tímidament, per a deixar’s seguidament inflamar per una flameta d’angoixada agonia — i en la llum creada per la flameta la cara rònega d’en Rol·ló sobresortí tota vermella fins al punt que tanta de rojor semblava que volgués àdhuc encendre el seus pansits cabells.
—Doncs sí, pare, ja ho veieu —va dir, tractant d’aferrar’s a la calma i tanmateix graponejant en fals i perdent agaf—, aquest cop sí que ja hi som: estic disposat a dir-ho tot, i després ja fareu vós allò que us sembli més convenient.
L’òrgan patern de la paraula recobrà prou força per a dir que a l’orella paterna no hi havia gaire merda, i doncs que endavant, endavant.
—Ho he estudiat per tots els costats, pare; ho he anat recacejant part damunt i part davall, partdedintre i partdefora; recony, hi he cercat amb un fanal encès! I he arribat a la conclusió que, atès que sóc el més gran de la fornada, ja fóra hora que comencés de pensar a veure si trobava una dona qui es volgués casar amb mi! Eh?
[@more@]
