Oli de gos
d’Ambrose Bierce (1911) [fet en català per Tiberi Guix]
Em dic Rol·ló Simbomba. Vaig nèixer de pares honests tot i que força humils, atès que mon pare fabricava oli de gos, i ma mare prenia cura d’un recambró a l’ombra de l’església del poble, on disposava dels infants rebutjats. Ja de ben menut, m’instruïren a avesar’m de valent al treball, de tal manera que no solament ajudava mon pare en la tasca d’aconseguir gossos per a les seues calderes, ans igualment sovint ma mare em feia servir d’escarràs per a endur’m i llençar les desferres de la seua feina a l’obradoret de vora l’església. En l’acompliment d’aquest darrer deure, de vegades em calia esmerçar els punts més aguts del meu enginy natural, pel fet que tota la bòfia dels encontorns tenien bon tros a dir contra la feina que feia ma mare. No és pas que fossin del partit de l’oposició, i al capdavall tampoc no es tractava de cap os polític; només era que la cosa era així. La feina que feia mon pare, de fer oli de gos, és clar que no era tan mal vista, tot i que els propietaris de gossos perduts de vegades és cert que se’l guaitaven sospitosament, sospita que, en certa mesura, es reflectia damunt el tit i tot. Molt discrets compares de mon pare eren tots els metges del poble; rarament escrivien cap recepta que no contingués allò que es plaïen a designar amb el nom de “Ol. Can.” Car de fet és el remei de més vàlua mai inventat. Tret que molta gent no és gaire generosa pel que fa a sacrificar’s personalment i així era palès que molts dels gossos més grassos de la vila tenien vedat de jugar amb el tit — un fet, és clar, que em feria en la meua tendresa jovenívola i que àdhuc no em menà gairebé, per un pèl, a fer’m pirata.
Tombant els ulls de la memòria cap aquells dies, de vegades em rata l’ànima que, potser sense voler, bo i accelerant la fi dels meus estimats pares, el fet alhora em tornava l’autor d’uns fets dissortats que havien de perjudicar pregonament tota la meua vida posterior.
És que un vespre, bo i passant part davant la fàbrica d’oli de mon pare, el tit carregat amb el cos d’un bordet abandonat empaquetat a l’obrador de la mare, vaig adonar-me’n que un pudent semblava vigilar’m amb certa cura. Tot i la meua jovenesa, ja sabia que els moviments d’un agent de la policia, sigui el que sigui l’estil aparent, tots vénen motivats per molt males intencions, i per tant vaig fer el possible per a evitar’n tot contacte; vaig veure una porteta lateral del taller d’oliaire de mon pare mig ajustada i m’hi vaig esmunyir. Un pic dintre, vaig passar el forrellat i em vaig trobar tancat amb el meu cadaveret. Mon pare ja havia plegat; érem de cara a la nit. L’única llum de l’indret eixia del fogó roent que lluïa com brases vives sota una de les calderes i tirava ombres vermelles a les parets. Dins l’atuell, l’oli encara onejava en un bullir indolent, de tant en tant fent emergir al cresp qualque bocí de gos. Esperant assegut que el pudent triés de fotre el camp, servava el cosset nu del menudet a la falda i li acaronava amb tendresa els cabellets curtets i sedosets. Ah, que bonic que era el minyó! Fins i tot de petit, ja era jo algú qui s’estimava apassionadament la menudalla i, doncs, mentre m’esguardava aquell querubí, gairebé desitjava de tot cor que aquella nafreta vermella damunt el seu pit — fet per la meua estimada mare — no hagués estada letal.
Tenia costum de llençar els infantons al riu — amb tota consideració posat allí per part de la natura justament per a aquest propòsit — tret que aquella nit no gosava eixir del taller de l’oliaire per por que no m’atrapés el policia.
—Al capdavall — em vaig dir — tant se valia si el ficava a la caldera. Mon pare ni se n’adonarà: com distingir els ossos d’un infant dels d’un cadell…? I, en acabat, les poques defuncions ocasionades per l’administració d’un oli lleugerament adulterat de l’incomparable “Ol. Can.” no tenen gaire importància tot plegat, mirat des de la perspectiva d’una població que creix tan ràpidament.
En un mot, vaig trepitjar fort bo i iniciant el meu camí del crim i, tirant l’infantó a la caldera, m’assegurava un munt de penes a vindre’m.
L’endemà mon pare, fregant-se les mans de satisfacció, ens va informar, al tit i a la mare (i al tit això el va deixar una mica estranyat), que havia assolit de treure un oli d’una qualitat mai no vista, que els metges mateixos als quals n’havia mostrats flascons així ho asseguraven. Va afegir que de cap manera no podia escatir com havia arribat a aquell producte, car havia tractats els gossos de la mateixa manera de sempre, i a sobre tots eren de raça ordinària. Vaig consirar que era la meua obligació de revelar el perquè, i així vaig fer-ho, tot i que baldament la meua llengua s’hagués abans paralitzada, sobretot si pensem en les conseqüències…! Després de lamentar l’ignorància dels avantatges d’haver combinades ambdues ocupacions, els meus pares immediatament prengueren mesures perquè aquell error no es perllongués més. Ma mare traslladà el seu obrador a un dels cantons de la fàbrica d’oli i els meus deures d’escarràs relacionats amb el negoci deixaren de tindre raó d’ésser; els meus serveis de llençador de petitons superflus esdevingueren també superflus, i així mateix tampoc ja no calia més enganyar els gossos per a fer’ls pretèrits, car mon pare havia decidit de descartar-se’n completament, tot i que encara servaven el lloc d’honor en el nom de l’oli de remei.
Rabejant-me tot de sobte en la mandra, era ben lògic de pensar que em pogués haver tornat aviciat i dissolut, però no. La sacra influència de la meua estimada mare m’emparava sota seu i em protegia de les temptacions que assetgen la jovenesa, a part que mon pare feia de diaca a una església. Ah, llas, que per culpa meua aqueixes dues amables persones haguessin feta la fi que feren!
I, doncs, ma mare, veient que el seu negoci reportava doblement, encara s’hi ficà amb més empenta. No solament s’ocupava dels encàrrecs normals de nyecs superflus i indesitjats, també feia desaparèixer canalla d’una mica més d’embalum quan sortia i se n’anava per carreteres i caminots, i fins i tot despatxava qualque adult qui podia engrescar fins a la fàbrica. Enamorat de l’excel·lent qualitat d’oli que produïa, mon pare només tenia l’esment ficat a anar carregant les calderes.
En un mot, la transformació de llurs veïns en oli de gos havia esdevinguda llur singular passió — de tal manera que res altre no semblava pas absorbir’ls, preses llurs ànimes en l’aclaparadora cobejança i ja no pas solament en l’esperança del cel — esperança en la qual també posaven tanmateix els ulls.
A poc a poc, és clar, tan ferotgement s’hi dedicaven que al capdavall hom comoní una reunió general on s’acordà de censurar’ls molt severament. El president mateix de la reunió féu avinent que més d’aquelles ràtzies contra la població ja foren vistes com a de debò hostils. Els meus pobres pares sortiren del míting desfets, enfonsats i, crec, havent perdut una mica el seny i tot. Per això, a ca l’oliaire, vaig pensar, més val que aquesta nit te n’estiguis d’anar-hi, i així, vaig jeure fora, en qualque establia que vaig trobar.
Devers mitjanit, un impuls misteriós em féu aixecar i anar a espiar per una finestra al taller on bullien les calderes, l’indret on ara sabia que mon pare passava les nits. Els fogons cremaven tan roentment com si hom esperés que la collita de l’endemà fóra de debò abundant. Un dels calderots més amples feia xup-xup d’una manera pausada, estranyament i ominosa, com ara si se servés de sobreeixir’s per tal de poder enfurismar’s amb més embranzida més tard en pic fos ple. Me n’adoní que mon pare no era al llit; llavors el vaig veure que, en camisa de clapar, s’havia aixecat i preparava, amb una soga ampla, un nus escorredor. Per la manera que tenia de guaitar cap a la porta de la cambra on dormia ma mare, me n’adonava perfectament per què amania la soga. Jo, mut i petrificat d’esfereïment, era incapaç de fer res que previngués l’inevitable, cap avís ni crit no em sortia de la gola. En aquestes, sobtadament i silenciosament, s’obre la porta de la cambra de ma mare… Els dos es troben urta a urta; tant l’un com l’altre, pel que es veia, totalment sorpresos. La dama, també en camisa de clapar, duia a la mà dreta l’eina amb què es guanyava la vida, un punxó llarg, estret i esmolat.
Es veu que ella també, vedada d’altre expedient, tant per la meua absència com per l’ucàs dels ciutadans, no havia estada capaç de refusar’s encara una darrer guany extret del seu honest treball. Durant un instant no feren altre que guaitar’s recíprocament als ulls encesos, mes, tot d’una, cascú avià un bot i es llençà damunt l’altre amb una ferotgia inenarrable. Tot al voltant del forn s’anaven barallant, l’home renegant, la dona xisclant, tant l’un com l’altre atacant com dimonis — ella intentant de traspassar’l amb el punxó, ell d’escanyar-la amb les seues manasses. No sé pas quanta d’estona em vaig haver d’estar infeliçment presenciant aquell malagradós exemple de discòrdia domèstica, el fet és tanmateix que, en acabat d’una agafada encara més vigorosa que no les altres, els combatents tot d’una se separaren.
Tant el pit de mon pare com l’arma de ma mare mostraven senyals d’haver entrat en contacte. Un altre moment, els dos encara es fitaren amb esquírria inexpugnable; tot seguit, el meu pobre pare, nafrat molt lletjament, sentint ja la mà de la mort damunt seu, s’abalancà cap a ma mare, sense capficar’s amb cap altra nafra, i l’engrapà i l’arrossegà, ma mare, a força de braços, fins a frec del gros calderot que anava bullint-bullint; ara mon pare reuní en un esforç suprem totes les seues minvants energies i amb un bot es ficà dins, ell i la dona! En un tres i no res, tant l’un com l’altre hi havien desapareguts, i hi afegien llur oli al del boldró de ciutadans qui el dia abans havien vingut a convidar’ls al míting públic que més tard havia tingut lloc sense la presència d’aital boldró representatiu.
Convençut que aqueixos trists esdeveniments ara tancaven per al tit tota perspectiva d’honorable carrera a fer en aquella vila, em traslladí en canvi a la famosa ciutat d’Otumtumlalà, on escric precisament aquestes memòries amb un cor ple de recança per l’acte impensat que havia de portar la tèrbola cua d’un desastre comercial, ves, de tal amplada.
[@more@]
