Carbonitzat pel foc roent, constant, dels ulls
Com pots viure amb l’àcid dels records
d’aquelles llambregades horroritzades
corroint-te el cervell?
Esbaldrec foragitat, et posen a la vorera;
esquelet a mig podrir, tortament rebregat
damunt la teua cadira de rodes
(perquè esperen que arribi l’autobuset,
que prou triga més del compte,
i així et puguin portar, amb d’altres
greus incapacitats qui ja hi hagi dintre,
a l’hospital).
I tothom qui passa pel carrer, ningú
no pot estar-se’n: una esgarrifaó
els solca sobtadament, i una lletgíssima
ganyota d’horror els marca pregonament
la faç.
La canalla són pitjor, llurs ulls s’esbatanen,
llur boca es bada, llur front es frunz,
creuen segurament d’haver vista
la mort, disfressada de molt esborronadora
gàrgola.
Qui pot doncs viure en acabat
amb aquests llambrecs d’extrem fàstic
incrustats al cervell?
Ah, si amb prou forces podia
aixecar qualsevol objecte
contundent o tallant amb el qual
trencar’m! O si podia amb prou força
deixar’m caure a terra,
per a estavellar-m’hi, i fer-m’hi
irrecuperables bocins!
Ni forces doncs per al suïcidi,
només forces per a conrear
repetitivament la corrosió
de les mateixes memòries paràsites
de rebuig impaïble.
Sense pensaments prou energètics
que fossin capaços de foragitar
els tenelluts nous invasors.
Home gros, home groc (dic amb els ulls,
si passa un gegant), no te n’estiguis!
Amb el puny mateix esclafa’m!
No sóc sinó un amuntec malgirbat
de febles ossets!
Esclafeu-me; no fugiré, no diré res…
Somriuré, fins i tot…, si en sóc capaç,
massa escotiflat esquelet a mig podrir
qui tanmateix assoleix un rictus
de joia gairebé pòstum, postrem.
Ah, el descans! Que entrin per la porta
esbatanada de la meua consciència
llavors tots els animals—
Les bèsties ferotges, els gossos criminals,
i els animalons inofensius, els ratolins,
els escarabats, els ocellets…
I que hi entrin les plantes qui es gronxen
a les brises, i els arbres colossals
qui els huracans arrenquen d’arrel.
Que hi entrin les pedretes,
i les muntanyes; i tots els elements:
els desfermats, i els suaument
amatents.
Que hi entrin els estels, i les estranyes
manifestacions entre galàxies…
I que, entre tots plegats, hi treguin,
i hi esborrin, i hi rasquin,
com en palimpsest, les llambregades
d’horror dels apressats bípeds
sense pèls.
Home desfet, qui no s’acaba de morir
ni acoltellat per tants d’esguards
d’horror.
I ni una mala escombra no puc servar
per espantar’ls de debò, com salvatgina
massa emprenyadora.
Osta! Arruix! Lluny! Foteu el camp!
Encara visc! Encara tinc un cervell
sensible! Ja em guaitareu més fitament
i amb tants d’escarafalls llavors
com us plagués, quan seré mort,
manifestació estranya, sense espeteguets
ni xàldigues, entre les galàxies buides,
cafides, clafertes, sobreixents
de tenebror.
[@more@]
