|
(Lliçó d’en Jofre Calçaire, o millor Geoffrey Chaucer, sobre el fet que cal callar i deixar fer en amables cosetes de banyes — i per què no són blanques les cornelles.) (1390)
Això diu el macip
Febus, segons els llibres prou antics,
visqué entre naltres — hi érem tots amics —
ell el més eixerit dels cavallers
era, alhora que el millor dels arquers.
Fou ell qui, amb un cavall relluent,
occí la serp Pitó, la qual jaient
al Sol acerbament somiava; l’arc
seu és llegendari: se’n conta llarg.
També sabia fer de ministrer
melòdic: cantar i tocar rai; a pler
l’escoltaves — tenia una veu i un so
que ni aquell rei de Tebes, n’Amfiò
(qui, sols cantant, podia emmurallar
la vila) no el podia millorar.
No cal pas dir que ans que ell fos nat
mai hi hagué enlloc hom millor plantat.
Poc m’estendré a esplaiar’n la fesomia,
sols dic que mai hom tan formós vivia.
De gentilesa, d’honor, de perfecta
vàlua, n’era cafit, i sempre recte.
De tots els cavallers flor jovenívola,
sempre portava, amb gràcia baronívola
(ran d’haver mort Pitó), l’arc ben posat,
tant per galania com vanitat.
A casa, en gàbia, una cornella
hi tenia en Febus, i ell i ella
al cap de molts de jorns d’entrenament
podien enraonar correntment.
Parlava millor que gaig, la cornella,
i, com rosa blanca que s’esbadella,
era més plomablanca que cap cigne.
Podia estrafer l’home bast i el digne;
amb qualsevol accent contar un conte.
I cap rossinyol (això hom reconta)
hauria pogut refilar com ella.
També en Febus, a part la cornella,
tenia a casa una dona qui amava
talment que per ella la vida donava.
Diligent, s’escarrassa jorn i nit,
ell, per a fer-li tot desig complit.
Tret que una volta, esdevint gelós,
fa espiar l’objecte dels seus amors.
Perquè li sap greu — no fos cas que banyes
li enfilessin — de tornar’s en Lleganyes
Banyut, calces caigudes i panxut.
Tot hi és debades, treball perdut;
tant les dones netes d’esment i d’actes,
sense reixes romanen tan intactes…,
com les brutes, closes, suren i fan.
És del tot inútil i extravagant
per a un marit fondre’s guardant la dona
— això ho saben els savis de fa estona.
Som-hi, doncs, seguint el conte d’abans.
Molt complidor, fa mànigues i mans,
en Febus, per fer la muller feliç;
hi va ferm, bemparit incircumcís;
l’adora, estima i abraça sovint,
i es pensa així que ni un ni vint,
la dona, altre que ell, no voldrà;
mes déu sap que res hi ha a pelar —
no pots desfer allò que la natura
ha imprimit en qualque criatura.
És com qui té un ocell i l’acomboia
aitan bé com sap, el neteja amb joia,
la gàbia li ompl de menjar i beure,
i l’acarona i, ens ho podem creure,
l’ocell, si doncs fos de tirat rebec,
rebel i independent, per molt de frec,
i refrec amb què hom ja no li netegi
les brèndoles d’or, ni el clenxi i gronxegi,
si pot s’enfuig, i se’n va a qualque bosc
bròfec i fred a caçar-hi cucs, tosc
i esborrifat, cinquanta mil cops ans
no pas de quedar’s atrapat i mans.
O agafem un gat i donem-li llet,
i carn ben fina, i fem-li un bon llitet
de seda, i tanmateix només cal
que corri un ratolí per l’embornal,
i deixa córrer carn i llet i seda,
i s’escorr rere d’ell, tot altre es veda,
car s’estima prou més ratolí heure
que no que hom tot faci per distreure
el seu tirat natural, que així el vol:
salvatge de cor, caçador al vol.
El mateix s’escauria amb una lloba:
ves que ensumi cap llop, i ja s’estova,
si té talent d’ajuntar’s, per molt vil
que fos el llop, i nic i gens civil.
Amb tot, cal dir que aquests exemples són
mirall d’hom poc cast, les dones condon.
Els homes els mou un verriny estrany
per carns roïnes i altres; fer engany
els és propi; la dona no els és prou:
tot i que és bonica i alegre, prou
els abelleix d’escardissar amb un nou
amor, per passatger que fos, i els nou
haver de trigar a la mateixa closca.
De pensar això en Febus és molt lluny d’osca,
malgrat el seu enginy i enteniment,
car llavòrens la dona realment
li tenia un substitut molt jussà:
era un hom merdós, de mal comparar
amb en Febus, tan ferm i ben plantat —
ves què hi farem, s’esdevé sovint, tat…?
Maldats rai han de seguir-se’n; en Febus
se’n va haver d’anar, i el seu efebus
de seguida la dona fa cridar.
En dic efebus, d’aquell hom jussà;
de fet era un amant lleig, mes viril.
Plató diu: “Al quart mes digues-ne abril.”
Les coses prou com són, ves què em sé jo,
dic el que és sense furgar al bobò.
Ara, veig que no hi ha distinció
entre la dona de gran distinció
i la pobra qui es ven a baixos preus:
ambdues s’ornen amb parells arreus.
L’únic que la rica té un drut polit,
i la pobra en té un qui és un bandit,
l’en diuen puta i a ell carallot —
i l’altra és madò i ell porta bigot
ben retallat, mes sap déu i tot altre
que l’una hom pitja tan avall com l’altra.
Tothom qui és criminal és criminal,
el gran dictador amb barret d’orinal,
i el pobre lladregot de mal raval,
l’un aitan malament com l’altre es val.
N’hi ha qui diu a Alexandre això:
que atès que ell és dictador de ressò,
pot matar tant com vol i cremar cases
i anorrear a cops d’espetecs i espases,
que no serà menys dit gran capità…,
mentre que l’assassí desgraciat —
qui sense exèrcit, ni butlla i mandat
no pot fer ni de lluny tanta maldat:
matar milers en país devastat… —
sempre serà lladre qui cal penjar.
Tant se val, no sóc gens llest, parlar
rai, mes ni de llegir no en sé borrall;
per això no toc cap savi lligall,
em limit a contar l’historieta:
S’escau que quan d’en Febus la doneta
va fer vindre el seu drut aitan calent,
ja es ficaren a manxar de valent,
mentre la blanca cornella guaitava
el que feien, i el que deien escoltava,
sense dir mot ni llavors ni més tard.
Mes en pic l’home tornà, com l’esbart
qui torna, com el rep doncs la cornella…?
S’esborrifa, treu el cap de l’aixella
i ronca ben fort: “Banyut, banyut!”
En Febus perd l’esme, desfet, franyut,
li demana: “Ocell, què cantes ara?
Tan bonic que cantaves adés, ara
cantes matusserot i discordant.”
“I tanmateix pas que enganya el meu cant”,
respon l’ocell, “car malgrat ton encant,
ta gentilesa, el teu to elegant,
la teua destra musica i paciència,
te n’ha fotuda una a consciència
la teua dona, amb un bajà de poca
nissaga, sapastrot i que no toca
cap altre instrument bé que el que li penja,
del qual ta dona no gens se’n desmenja.”
No en tingué prou l’ocell, i hi insistia:
“—Tot i que el seu drut no t’arribaria
a la sola de la sabata, ella,
com boja mil camins s’hi aparella;
ho fa amb molt més ardor, en són mos ulls
garants; hom hi trepitja menys als trulls.”
En Febus treu foc pels queixals i, trist,
mentre el cor se li migparteix, ha vist
l’arc, l’agafa, l’embaga amb una estralla,
distén, dispara i, doncs, la dona dalla.
A la mort d’ella, què altre ja fer?
Massa apenat, ja no és ministrer;
fa malbé tots els instruments de corda,
i l’arc i els viratons fot per la borda.
I ara s’acara a la cornella i diu:
“Maleïda traïdora calcatriu,
tu amb la teua llengua d’escorpí
em duus a suplici i em vull morir.
O dona meua, gemma d’alegror,
qui em fóres sempre fidel font d’amor,
i ara jeus morta, sens ànim ni briu,
de les mullers lleials l’emperadriu.
Podrida mà meua que l’homei féu,
podrit sentiment, rabiós com déu,
que em fa mortrir una dona ideal;
gelós repugnant, sóc, betzol brutal,
sense seny i sense un dit de bonesa.
Frenem, que ningú actuï amb abruptesa;
ningú ha de creure’s testimoni fluix,
ningú no ha de colpir fet un garbuix;
cal abans de colpir ni de fer res,
sospesar cada detall que hom ha après.
Gelosia és la pitjor consellera:
a ira t’empeny, i l’ira a quimera
de mortrir i llavors de perdre’t pel fang.
M’haig de penjar o estimbar’m al barranc!”
I a l’ocell li diu: “Lladra maleïda,
Ara et pagaré tanta de mentida!
Xiulaves fa poc com un rossinyol,
ara xiularàs el darrer pinyol.
Prou ni una no tindràs ploma blanca
i cap mot ja no et surt de boca ni anca.
Així correspon a tot traïdor,
que l’agreujat el posi en vil vençó.
D’ara endavant tu i els teus sereu negres,
i mai més refilareu gint ni alegres,
ans xisclareu en desori i tempesta,
car per tu perí dona tan honesta.”
Dient això, saltà damunt l’ocell
i el ploma de cada ploma i moixell,
negre el deixa, i a la llengua li tol
el do de cantar i parlar…, i, de dol,
tramet-lo al diable, foragitat,
ronc i negre per a l’eternitat.
Doncs, bé, companys, ara ja ho sabeu,
això ens ensenya aquest conte: aneu
amb compte a mai no dir a ningú
que un altre d’estranquis no va dejú
si al cony de la seua dona va a beure.
Li ho dieu i us odia a descreure.
Segons els savis, Salomó mateix
de servar sempre la llengua adverteix.
També ma mare em repica: “—Fillet,
allò de la cornella duu al capet;
muts i a la gàbia, i l’amic servaràs;
llengua descordada prou duu a malpàs;
et fas un enemic i en reps bon tros.
Déu ha ficada la llengua en un clos
ben reblat amb dents i llavis, perquè
no fos cas que hom, massa galtaplè,
se n’anés sense pensar el que xamulla.
Massa xerrar duu a trista despulla,
ben sovint, prou ens ho diuen els savis;
en canvi, per molt poc descloure els llavis,
ningú no sembla pas rebre mai gens.
Així que ja ho saps: si mai intervens,
fes-ho en lloança, en honor i preança,
de déu sobretot. Virtut és fer usança
de llengua només quan cal molt i prou.
Els nins ho aprenguin ja sortint de l’ou.
Fill meu, parlar massa i sense pensar,
quan dir poquet hauria bastat, fa
néixer malvestats rai — ho aprenc i ho dic.
Ves si callar no és doncs molt més bonic,
parlar molt mai no ha portat res de bo.
L’espasa d’un braç en fa dos, però
la llengua d’una amistat no en fa cap.
És que el xafardeig sempre duu a menyscap.
El mateix Salomó, els psalms d’en Daviu,
i en Sèneca, tothom prou savi ho diu:
Més val que no dir res, fer sí amb la testa;
fes veure que ets sord, amb cara de festa.
El xafarder s’enllorda en el perill,
diu l’holandès; qui raja com setrill
s’embruta, no pas qui sap callar a temps.
Fill meu, si doncs no deies entretemps
res dolent, no et cal témer res dolent.
Mes, ai, qui deia maldit, malament,
potser de desdir’s ja no pot mai més,
car el que és dit és dit, i ja mai més
pots tapar-ho, i n’estaràs penedit,
i no et servirà de res, malferit
esclau ets d’aquell a qui revelaves
àvols fets que amb proves no estintolaves.
En fi, fill meu, no siguis qui comença
cap nova, sigui vera o maldiença;
tant si vius amb gent alta o baixa, pensa
en la cornella i calla amb complaença.”
|
