|
[Sense vessar-la gaire, en Tiberi Guix, el 2006, vessa en català el text del poema “La senyora a ca seua” escrit per en Jonathan Swift el 1732.]
[Cèlia Celíaca (o, T’hauries d’escriure, na Cèlia, el nom amb Ç, que és una C que en canfelip s’esprem…)]
La senyora a ca seua
Cèlia, cinc hores i molts desdenys
Li costà de vestir’s (qui pot en menys…?)
Al capdavall ningú no deixen flix,
Llacets, samits, com la deessa ix.
En Biel, veient la cambra buida,
I la minyona qui d’altre es cuida,
S’hi esconilla, i hi amida tot com rau,
I perquè quedi clar que hom ni hi trau
Ni hi fica res que no hi fos, tot greu
N’aixeca aquest inventari o capbreu.
D’antuvi hi ha una combinació
Tota bruta, i a les aixelles tal maror!
En Biel, xerec rai , l’estén i l’ensuma,
I fa carotes d’oi a la pudent escuma.
Més val no allargar-s’hi ja doncs pas pus,
En Biel ja veu que el nas se’ns en descús.
Na Cèlia, ell jura, ni és dolça ni neta
I és de foll maleït dir-l’en fineta.
Cal veure’n les casperes que ens n’ensenya:
Llordes i llefiscoses que és prou feina
Destriar’n les pues; tot hi és pegots
De greixum, plom, pólvores, cabellots…
Hi ha, per a torcar’s i allissar’s les rugues,
Un mocadorot amb oli de berrugues.
La farina d’alum per aturar els fums
Que rancis pugen de traus i ferums.
Podem copsar-hi els guants de dormir,
Pell de la gossa qui se li morí.
De pixats del cadell del mateix ca,
Hi ha un flascó per a untar-se’n ça i lla.
I ara trobem-hi potets i xeringues
Claferts de pomadetes i potingues,
Pintures rai, i fàstics i samfaines
Per a llúpies, nafres, galindaines.
Ve ara un cossi llord a més no púguer:
El que es grata de ses mans de tortuga,
Dins hi rau — i els llefiscosos grumolls
Que recull, com qui espigola rostolls,
De dents, queixals, genives; i gargalls
I vòmits — tot hi cap; pateix treballs,
I hi tragita: quin quadre més xaró
No és doncs ara el cossi, i té raó
Qui diu que a en Biel li’n ve greu mareig,
I pitjor encar si en el seu xafardeig
S’atansa a les tovalloles: com puden!
I les taques d’oronells qui esternuden
I de traus qui ragen, i de culs qui suen,
El deixen ben tocat, ecs rai, i el duen
A guaitar enjondre: cap als amuntecs
De mitges i robes on els refrecs
De peus i d’un desori d’emuntoris,
Peluts i orelluts, cruels gori-goris
Canten per a les peces massa usades,
Totes de vescs fètids: millor cremades.
En Biel trobà unes pinces ara, i sap
Que són per a arrencar pèls qui del cap
Fins a mig front davallen, i se’n fot
Quan se l’aesma que tant del bigot
Com de la barbeta se’n treu les cerres,
Na Cèlia, i amb això, que si no t’erres,
Es diu en Biel, és una lupa grossa,
Amb què els polls s’hi deu veure a la trossa,
I els cucs al nas deu veure’ls gegantins,
D’on amb la lupa en tria un dels veïns,
I fort, pres pel cap o la cua, estreba
Fins que, mort o viu, l’en treu com la ceba.
I ara què farà, dissortat Biel,
No hi gosis, no, on tens el cerebel…!
No obris pas l’arquibanc amb l’orinal,
Deixat (heus dona molt bruta!) tal qual,
A la vista de tothom, i hi orxeguis
I amb basca de la pudor te n’ofeguis.
Part de fora, l’armariet prou sembla,
Un moble comcal, el mirallet t’embla
Els ulls i te’ls distreuen pollegueres,
Anelles, vernissos, i t’hi esperes
Veure-hi dins res ben endreçadet…
En Biel resol doncs ficar-hi l’ullet,
N’alça del calaix la tapa…, la mona!
La fetor que tota la santa estona
Anava sentint, ja sap d’on ve: “Mèu!
Malament rai” — fa — “Nou Epimeteu
Sóc jo ara, qui quan, com ell, obria
La caixa de Pandora, el món maleïa
Amb tota mena de dolenteries!”
És clar que Epimeteu les ordalies
Que pateix no són tantes, sap que nansa
Avall de la caixa hi rau l’esperança.
No pas per a en Biel, és clar; tantost
Alça la tapa de l’estugós rebost
Les lletges vapors que n’ixen li diuen
Que ni esperances ni bondats hi aniuen.
Al fons culà no hi ficarà la mà
Per veure si res d’espectacular
S’hi amagava doncs! “Màquina infame…!
Que a ca na Cèlia fos,” en Biel exclama,
“Qui s’ho hauria mai pensat — o almenys,
Que la tingués ran de nas i altres senys!”
Així com a les graelles s’hi cou
Del moltó les costelles, i s’hi mou,
Amb gràcia culinària, la minyona,
I ho amaneix i a dretcient ho assaona,
I tanmateix es distreu i permet
Que el greix al caliu hi faci algun pet;
La pudent fumera empesta la carn,
I et planys a la cuinera i amb escarn
Li dius que tant badar…!, així mateix
S’esdevé amb allò que hom exprimeix
Guardant-se’n molt, no diré exactament
El mot, mes rau a l’orinal, i n’esment
Només l’olor, de rebuig estantís,
Olor de les que no et deixen faitís
O prest sinó per a fugir orxegant,
I saps que tal fortor es va empeltant
En cada bocí de roba i de moble,
Fins que tot hi put de fetor innoble.
Ja, doncs, acabant d’escosir l’indret,
Fot el camp el fastiguejat noiet;
En el seu enamorament solsint,
Deixa enrere les cambres repetint,
Mentre força d’empenta se li apaga…:
“Na Cèlia, doncs, na Cèlia caga!”
————————————
Mes ara es revenja del cel la deessa;
Sempre desvetllada, ha vist aquell vessa
D’en Biel, i el castiga per haver massa
Espiat… Li enllorda el magí i, llassa!,
D’ençà d’ara dona qui veu, pudors
En pensa, i a l’inrevés: si pudors
Ensuma, ja es pensa que dona és prop…!
Tota dona put i, doncs, de retop,
Tota pudor vol dir dona; el cercle
És infinit, com peix qui amb l’opercle
De la boca es mossega fort la cua.
I no hi ha déu qui l’en desdigui, sua
Sang, dissortat Biel, voldria estòrcer’s
De fat tan lleig; és com si les escorces
Només en veia dels fruits amb més suc.
Cal reconèixer, era el xiquet prou ruc.
Perquè na Venus neixia del fang,
No pas per xò en reculàvem com cranc
Tantost la vèiem nua i disposada.
Al contrari, n’ignoràvem la pomada
El perfum, l’afait, tota la façana…,
Ja sabem que les dones sense façana
No van enlloc… En Biel va lluny d’osques;
Hi pensa, i li vénen les basques fosques…
Jo no faig tal; na Cèlia apareix
I tot en mi, astorat, la beneeix.
Car, com hi ha món, el miracle s’instal·la,
Cal fer-se’n creus: l’ordre ix de la taral·la,
L’harmonia de l’ofenós xivarri…
Del budell que hom, irat, esbotifarri,
No pas el pet, la perla delicada…
Cal pensar la beutat de lletjor nada,
El dret del tort, la flor de la cagada…
|
Genial! Com he xalat, li demanaré permís per musicar la història, quina enveja aquest domini del llenguatge. El felicito, senyor l’Espectacle Atroç, per la transcripció.