Trasllat del Solipsista, d’En Fredric Brown (1954)
Jaume Déuloféu, del nom del qual poc em cal doncs donar cap excusa, pel fet que era el seu nom propi i autèntic, havia set tota la seua vida un solipsista… Un solipsista (ho dic per als qui no ho sàpigon) és aquell qui es creu que només ell té una existència amb tots els ets i uts, i que tota altra cosa — la gent, el món, l’univers sencer — només existeix dins la seua clepsa o magí, i doncs, és algú qui creu que tantost deixés de pensar, tot s’esfumaria — ni món, ni gent, ni res no hi romandria enlloc.
S’escau que un jorn en Jaume Déuloféu decidí de practicar la seua creença. Ja em direu per què voleu una religió si doncs no la practiqueu. Ran de practicar la seua, no s’havia escolada una setmana, i la seua dona ja l’havia abandonat, ja l’havien despatxat de la feina de comptable, i ja s’havia trencada una cama bo i fugint d’un moix negre, no fos cas que li portés pega.
Entotsolat a l’hospital, decidí d’acabar-ho tot.
Era de nit i esguardava els estels del cel per la finestra… Desitjà llavors que desapareguessin tots ensems,
i, vols-t’ho creure, tots els estels es fongueren… El seu desig tot seguit fou que tothom també es fongués, i de sobte l’hospital esdevingué d’allò més quiet i silent, estranyament somort, fins i tot per a un hospital… Posats a fer, volgué aleshores que el món mateix fes falta i, cert, es trobà tot sol enjòlit en el buit… Ara es desempallegà del cos, dit i fet… Ja només li calia treure’s de sobre la mateixa existència. Ei, som-hi, es digué, fora!
Tret que allavòrens re no s’encunçà.
Collons, i això?… Consirà si potser hi podia haver un límit a l’abast del solipsisme…
“Minyó, i tant!” — digué llavors una veu.
“Ja em direu vós també qui sou,” — féu en Jaume Déuloféu.
“Sóc justament el paio qui creà l’univers que acabes de fer fonedís, company. I ara que m’has pres el lloc…” — i ací l’entitat deixà anar un bleix molt pregon — “…, ara, i prou n’era l’hora, puc finalment plegar i trobar l’oblit, estalviar’m el neguit, i deixar que tu t’ocupis de la cosa…”
“I… I jo, però?… Com plegaré, jo? I ara! Com m’estalviaré de viure? Això feia, extingir’m, sabeu?…”
“Prou t’hauràs de fer fotre, manoi,” — digué la veu. “T’hauràs d’espavilar com jo. Saps què?… Crea un univers, i espera’t que aparegui cap babau qui crego com tu creies, i doncs qui amb la seua força de voluntat l’esborri, aquest univers adés teu. Llavors pots pendre comiat tranquil.lament i permetre que ell s’encarregui de la comesa. Què et sembla?… Bé, tant se val, xiquet; jo ja he feta la meua; au, siau…”
I així la veu es fongué. En Jaume Déuloféu romangué tot sol penjat al buit. Va veure que re altre no podia fer que doncs crear el cel i la terra, i amunt…
De moment la feina li prengué set dies.[@more@]
