matar o morir… cruel dilema
anar anorreant per sistema
o en pic anorreat no veure’m
a cap ou estel·lar ni esquema
universal que en jo contreure’m
a la mida d’àtom o ió
ell es contregui parió
perquè hi càpiga com peixet
nedant en goteta de llet
o sallant amb urc al rabeig
del lent ambre o al xirigueig
de l’eixidiu d’un safareig
a l’empiri… enjòlit embut
de nan “forat negre” qui astut
jamai no es vol buidar del tot
bullint com vòrtex llefiscós
i jo repassant-hi els errors
com mòmia o estaquirot
quiet i mut patint tot transbord
febrint a l’empedreït crani
la perla de cada record
somiat fals o succedani
pec almirall… tot el que hi faig:
vaig de naufraig en naufraig
cruel fosc dilema del viure
no em vull ni morir ni proscriure
ningú del capbreu dels qui són
només vull ésser dalt al tron
invisible totpoderós
somrient-hi fotent-hi el gos
adormit bellugant l’orella
per a ostar-m’hi cap cantarella
que em retornés al rigodon
corretjós del mateix malson
del cruel dilema pregon
haig de matar o haig de morir…
sínia infernal… prenc la tangent
ixc esventat lluny de la gent
boig constel·lat tornat diví
deia aquell que “viu savi i bé
qui no cau en vil bogeria”
jo li diria… li diria…
o potser no… no em sentiria…
sóc massa lluny… ara entraré
a l’embut de vòrtex melós
sinistrors anant-hi i dextrors
resseguint cada meravella
a l’embús de la badiella
bona nit… i que bé m’estic
orb dins el buirac o baldric
de gelees denses i incògnites…
nits nítols i poc netes nòtules
amb mans de fum que tinc poc netes
trenant nusos sínies ròtules
de nits poc netes ni innòcues
enxampant penjolls d’idees
i amb llavis de denses gelees
el·lidir neguits d’aquell tema
i anant anorreant per sistema
intencions ninots d’anul·lar
ja em dic boirós xuclant els vacus
xarops del tub on sóc d’arrest
(i a cada bec hi rau no res
o hi rauen focs qui tot ho anul·len):
en branca encesa leri-leri
visc entre boscs d’enfollits focs
qui els desigs de tothom atxul·len
curta estada entre nul i nul
d’anar infinit cada individu
no faré pas… entre dos nuls
d’infinits mai no anar enlloc
escurçar-li la curta estada…?
encallat per sempre al funicle
que mai no em vegi nat al cicle
i que em sigui eterna l’estada
sens nul i nul ni foc i foc
eixordant-m’hi al cap cap anyoc
d’idea amb tast de melmelada
i on sigui coca no encetada
cada podrit cruel dilema
que em vol assassí per sistema
o ninot llençat a la crema.
~0~0~
