|
[episodi somiat per Denis Saurat, traslladat ara pel bisbe Gratulls] Un hom sortí de nit a buidar els budells. Feia tres dies que la seva dona s’havia morta. Cap on vivim, pels llogarrets on som, no hi tenim ni comuna; el nostre canfelip és el camp; de nits, fora, de cops t’agafa por. El que fas, t’enduus que t’acompanyo un infant, o un gos, un ase fins i tot, qualsevol qui sigo viu. Car, de fet, a la foscor de qui tens por és dels morts. I així, qualsevol individu amb vida, ni que només fos un ase, doncs, et protegeix. Tret que és clar, aquest hom que dic aquella nit no tenia gens de por; i s’estimava tant la seva dona! Tot arrupidet, ambtant, li queien les llàgrimes! I plorant, plorant, pregava, i deia, tot fluixet, adreçant-se a la morta: “Torna’m, torna’m, si et plau, estimada; torna’m, que sense tu no puc…!” Així érem, i tot de sobte va sentir, venint de molt lluny, un espinguet esfereïdor. Era la veu de la seva dona que deia: “Ara arribi, ara hi sóc!” L’hom va aturar de prémer en sec, va parar l’orella, i va sentir la veu escardalenca molt més a prop: “Arribi, arribi, gairebé ja hi sóc!” Quina por l’arrapà, pobre hom! S’aixecà els pantalons i arrencà a córrer vers el mas. Com una regatera que trepitgés cada cop més ferm, darrere seu qualcú corria cap a ell amb més i més embranzida. Per sort, féu cap a la porta del mas a l’instant just on l’ombra ja el trapava. Va tancar la porta, va fer espetegar el forrellat, i es va esfondrar allí mateix, com fulminat a mort. L’endemà dematí recobrà el coneixement i se n’adonà immediatament de la mà cremada a la porta, com si un personatge de foc l’hi hagués posada. Tot el poble en va veure la marca. Belleu encara hi és i tot. |
[@more@]
