Clatellotejat fora del remogut gibrellet on es rabegen i xauxinen els vius
[Fragment del Kasidah d’en Haji El-Hitxmakaaní]
Dolç enyor del dies joves
Entre brises i entre ones
Quan ensems al riu banyàvem;
Meravelloses estones.
Riallers, mai no ens pensàvem
Que pogués finir la joia,
Mes ja un cos esmorteït
Enllà la mort l’acomboia.
Balls i cançons continuaven
En aquesta nostra vora
Mentre l’altra, fosca, s’ompl
Més i més dels qui són fora.
El riu del temps ens separa
Fins que sols un es morfon,
Tothom altri a l’altra riba
Del desert letal s’hi fon.
El corrent del jovent, dorm;
El de l’home fet, s’afua;
Fins que prop el forat últim,
Com follament s’acorrua!
Tots patim de doble mort:
De veure morir tothom,
I de veure’ns morts: això
Ens esborra fins el nom.
Tot el que fórem: Badocs
Mesclats entre vius i morts,
Ara follejant, ara amb
Pors que ens bleguen i fan torts.
Tantost aprenem, damnats,
La lliçó, i cal plegar
El llibre i llençar’ns avall,
Al femer del cuc arcà.
Aprenem d’etzibar espasa
I ja ens fa figa el puny,
O aprenem d’escriure
I se’ns perd l’idea lluny.
I aprenem d’estimar,
De compartir’ns amb qui ens vol,
I ja s’enfosqueix el pit,
Trontolla el cor i es dissol.
Tantost ens sentim prou savis
Dalt l’esclet turó guaitant
Com s’organitzen els astres,
Com les coses van sirgant…
Quan, menat pel fat sobtat,
Ve el sec cavaller en camell,
I amb el seu barrot tot màgic
Ens fot fora del gibrell.
