¾ d’aixeta – guaitajorns de n'Eleuteri Qrim

El millor almogàver

Del poble català l’heroi únic,
Lloéssim tots en Carod i Rovira
Qui al goig de la victòria última
Ens mena com sobrecap d’almogàvers.

Amb ell saltarem entrebancs i traves
I serem amb ell l’escollit qui albira
Restablerta, estorta, la nostra pàtria
A l’ordre ferm de les antigues cròniques.

Ens aixequem per vies electròniques,
Més les canòniques de vers i lira.
Ens aixequem també amb seny, plens d’ira,
Justs desempenyoradors dels cadàvers

Qui per la pàtria, durant centúries,
Lluitaren i ens mantingueren els ínclits
Afanys de plenitud qui no consira
Sinó pel benésser dels braus i braves

Qui la pàtria habiten dinàmics.
Pàtria sense nyaps, qui tothom admira,
Sense babaus xaves, ni gents esclaves
Xerrant en va en dialectes vòmics.

Si ningú ens ofèn, li diem: expira!
Poc gosen més voldre’ns súbdits papàvers
Ni vil Xarnegúndia, ni la bare
I no pas menys àvida Gavatxàndia.

L’exèrcit i les dues mil atòmiques
Bombes nostrades, la pau duradora
Gnòmica ens duu en Carod i Rovira,
Ardit sobrecap dels nous almogàvers.

Honorem-lo i honorem-ne els estols,
Lluen llurs brans per les estances blaves
Dels cels patris, cada estel i guspira
Una ànima amatent qui ens benvol fèrria.

Un firmament permanentment en fira
On, llostre vinent de llums eutrapèliques,
No ragen dels herois sangoses laves,
Ans tasts virolats en brollen edènics.

Ensems i òrfics, pretèrites glòries,
Cantem-ne, amb les corrents, d’almogàvers
Novells, qui ínclit i ferm mena en Rovira,
Car, després rai, com som lliures i atòmics,

Tot canta sol — prats, horts, faves i raves,
Riu, flabiol, arpa, urpa, espasa i lira.
L’ésser tot ple, voltat d’ones harmòniques,
Pàtria respectada qui a tot aspira.

Fa el gegant catalonià, fins ara mig adormit,
mes qui ara mateix es deixondeix, fa…

Ningú no es creu mai ningú qui parla en ecspanyol…

Com el capellanufa qui et ven un déu inexistent,
tothom qui parla en espanyol et ven el seu fum
mefític que s’enfuig del bassiot de merda
que Ecspanya en diuen.

Poc pas poden fotre altre.
Per instint natural, si qualcú, il·lús, es fa dir
ell mateix merda, i t’ha volgut merda, i et parla
en merda, et ven la merda que monomaníac ven:

el bassiot de merda que en diu Ecspanya.

Mon avi, hostilitzat encara a l’hospital,
pel pandemoni furiós, feixista i terrorista
dels ecspanyolitzadors, monges castellufes
i merdes semblants, qui et fan la caritat
de convertir-te a l’espanyolisme abans
no et moris del tot, com si llur bassiot
de merda fos qualque mena fantàstica
de paradís putrefacte…, mon avi, em feu jurar
odi etern als ecspanyols i a llur bassiot de merda
asfixiant…

Fem jurar a tots els nostres descendents
odi etern a Ecspanya fins que el bassiot
no sigui altre que la més repel·lent memòria.

Mon pare els feixistes ecspanyolistes
ja l’havien assassinat quan ajudats pels
nazis havien guanyada llur guerra terrorista,
i instauraren per anem cap als setanta anys
llur reialme de la carrinclonada sanguinària,
amb aquest invent del bassiot de merda
amb un babau monarca davant
qui àvidament ens volen fer empassar
amb la violència de llur embut molt sapastre.

A cada cantonada ens hi han plantats,
de rigor, bòfia feixista, els tres
titelles malignes: els tres esmeperduts
racistes anticatalans, el gonella,
el blaver, el xarnec desagraït i irredent,
qui, còmics de la ignomínia,
carrinclons qui en carrincló cosserament
et diuen a tot estrop, estintolats
per les pistoles, llurs esgarrifoses
carrinclonades ecspanyolistes.

L’encastellufit sucursalista,
botifler presumit, d’autoodi rosegat,
qui, venut, se’ns ven, aquest tètric
ninot, només el foc el pot rembre gens.

Parlar-ne em fa vindre un vòmit
de revenja inaturable: és l’assassí
dels seus, és el traïdor, el miserable
favull portallatzèries, el lleig pegat
qui per l’esquena ens acoltella;
és l’enemic a casa, el focus invasor.

Netegem-ne la casa que l’infecció
pugui de soca-re ésser tallada.

Covarda merda, puts! Fas la pinta
d’un merdoset rabiüt i rancuniós,
ridícul sergent de la guàrdia casernària
qui empara el Fòrum Babau de colons panxuts.

Ah, cagots, com us veig córrer,
que s’atansa l’hora de passar comptes.

Renaixença almogàver, la nostra guerra
de l’independència comença avui.

Conte d’hivern apocalíptic,
sucursalistes intercanviables,
aliats dels castelladres, aliats
del sobreeixit del canfelip, del bassiot
de merda qui ens voldria negar…,

de tots en sé el nom, ocupaires.

Dalla-esmolaire, en sé,
de cadascun, el nom, i sé que sou
ecspanyols, i que mon odi creix…

Bataller dos

Ecs la xarnegaó àvida i llorda i lladra.

Els dels Països Catalans els nostres mapes
Bonament ensenyen els Catalans Països.
Poc anexionen els territoris grisos
D’uns veïns d’un ennuec a mort si els endrapes.

No són gens païbles tarannàs tan goluts,
Sedecs només per cruspir’s el que no els pertany,
Oblidats del propi que troben tot estrany,
Lletjot, repel·lent, agre, i ploren rebruts

Com canallota aviciada i molt ximple
Que allò que sols els abelleix és ço del nostre.
Maleït ponent d’on ens ve sinistre llostre
D’ocupants en massa de qui en sobreeixim pler.

Llorda i lladra xarnegaó castellufenca,
Llur àvid afany d’incloure’ns als mapes llurs
Passa de cobejós, d’escarransit, d’estruç,
Lluç i gamarús. Volem que treguin la llenca

Ínclita dels nostres Països Paradisos
Dels repugnants mapes llurs. Romanguin obscurs,
Com terres incògnites on ningú fa incisos
Llurs vils, gens catalans, reialmes del mal-ús!

Bataller tres

Escolteu… Escolteu…! Què feu forces quan cagueu?

(S’han acabades les forces… No us caldran ja més gaires espoderaments…
Atès que… Escolteu, escolteu…
Gran Descoberta Científica!!! També serveix per a cagar!)

La doble funció d’aqueix remei sensacional té tot el món científic santament il.lusionat.
La fórmula emètica: ekh…, ekh…, ekh…pannah! (vomitada!),
hom ha comprovat que també serveix per a cagar:
ekh…, ekh…, ekh… pannah! uf, ekhpannah! (caguerada!)

Com tothom sap els ekh…pannoles, sempre estan molt restrenyuts del cap:
per això sempre estan amb la merda de ekh…, ekhpannah.

Per dissort, a l’únic animal de cap espècie on la cosa no rutlla és justament en l’ekh…pannoles
(l’ekh…pannoles no és ni humà ni re; sembla una cosa estranya i fastigosa, nazionalista fins al corcó);
segurament (hom dedueix) és aqueix nazionalisme exacerbat (racista, avar, castelladre, genocídic)
el que els restreny mentalment i budellenca.

Aquella nècsia infame, ai, no té remei, doncs.
Els hauríem de deixar per impossibles…

Ara, la humanitat, sí, que en té, de remei.
Només ens cal dir ekh…, ekh…, ekh…pannah!, i que descansats que ens quedem:
amb dir ekh…pannah t’ix ben lluny tota la merda,
car ekh…, ekhpannah prou és sinònim únic de merda.

Per exemple, d’ençà d’avui, per comptes de dir ekhpannah, diré merda…,
tret de l’hora que vullgui cagar. Llavòrens diré ekh…, ekh…, ekh…etc.

Bataller quatre

NOU ESPETEC DE PETS A CANFELIP

Amb una altra Gasòfia puta
I tan lletja que es diu Lletgícia,
Ara es casa en Canfelip Cagalló.

Son pare Quan Cardo, d’estultícia,
El campió, comoneix l’hospici
De boigs de son reialme merdós.

A la cort de Merdís dignitaris
Regates de merda fins al garró
Tots cal que duguin per decoració.

Prou s’escau a qui en canfelip
S’endinsa, i més amb el cangueli
Del pèndul fat del cagalló.

Els Cagallons (de malnom Borbons)
Sempre amb cara d’espantat idiota
Cada honest ninotaire els pinta.

Això de passar per l’esfínter
Amb perill tothora de coll escanyat,
Amb perill d’escapçament sobtat…

Ha d’acollonir per força i fer-te ruc.
No sols vius en canfelip constant,
Tothom s’hi caga, i jo, i tant com puc.

L’avarícia et rata el nas,
escarnufat, pollós pallàs,
t’esbotza, massa ple, el cabàs,
et trenca barres, coll i braç-

Vols-ho tot, mes no ho heus pas,
castelladregot rapaç,
mesquí, escàs, qui, voraç,
abassegues tot pedaç
amb què el cul pogués tapar’s
qualcú d’altre ja no pas
tan fastigós ni incapaç
com tu, castelladregot rapaç,
qui res no soltes, ni en malpàs.

Vols-ho tot i re no has
tret de l’odi del món ras
on hi fots el paperet més cras-

Tos goluts desigs són clars:
jurques, abocat a l’ocàs,
a omplir ta buidor, llas,
amb allò que robes, fal·laç,
del qui escanyes amb ton llaç
enemic i pertinaç.

Mai no trobes que fas ras
ni curulles ton amàs,
castelladregot rapaç.

Arreu odiat, per sempre pus pudiràs;
es caguen en els maleïts atzars,
tos veïns de matalàs,
qui abraces letalment i tenaç
per a esfonzar’ls al teu fracàs.
Duus tothom a mal borràs;
torre que toques, padellàs.

Perquè ta terra és pútrid ermàs,
a ca d’altri, infecte, te n’hi vas.

Ningú no vol que l’úson, ans elleix usar’s.

Osta d’un cop, te’n tornes a tos fangars
on ningú altre gosaria folgar’s.

Torna-te’n, bèstia immunda, al jaç.
Tot la mala-sang que feres i fas
per ton foradat pap ni cistell fer gras,
castellassassí rapaç,
ara, ben d’hora, ja vomitaràs.

Perquè a la merda ivarçós te’n vas,
no vulgos envair’ns les llars
i amb ton dialecte de capatàs tapàs,
carrincló, tragitós, fadàs,
ordenar’ns de fer’ns fonedissos: zas!,
i tu a ca nostra campar-te-la a pas
marcial de capatàs tapàs,
castelladregot rapaç.

Osta, doncs, a tos fangars,
a tos ermots de malcàs,
de tu n’estem tips fins al carràs,
fins a la punta del matràs,
qui ja ruixa com salpàs-

Ah, quin goig estrossar’s
i en tu pixar’s, descordar’s,
desfetgegar’s, desenfitar’s, desembafar’s,
i pixar’s i repixar’s,
com te’ns pixàrem adés,
llunyes llunes,
i abans, i després, i en tot cas.

Nega-t’hi: t’hi negaràs,
llunyà ja mort, i ja mai pus no pruiràs
per a tant robar’ns,
castelladregot escàs,
mesquí, voraç, i rapaç.