¾ d’aixeta – guaitajorns de n'Eleuteri Qrim

a)

Ben mirat, allò mai no s’esdevingué — és com una memòria falsa. De fet, si tanmateix s’esdevingué, això només és pel fet que a l’instant que la colla dels quatre eixia de veure la pel.lícula s’havien trobat fora amb una tempesta de caldéu.

Havia estat un film d’horror, allò que havien anat a veure.Un film dels bons, la por que et feia era autèntica, res d’allò de sang a dolls i xerrics de porta i gats llençats de sobte. No; era una cosa subtil que se’t bellugava part de dins insidiosament, de tal manera que ara, l’aire somall de la nit t’era benvinguda, et semblava tot net i benèfic, un alleujament. Si més no els ho semblava a tres dels quatre de la colla. Quant al quart…

Romangueren plantats una estona sota el ràfec del cinema. Na Rossenda xanxejà: "I bé, doncs, la colla, què hauríem de fumbre ara?… Ens fiquem a nedar o cridem un taxi?…" Na Rossi era una rossa bonica, amb un nasset trossadet ben cap amunt per tal de millor ensumar els perfums que venia vora els taulells d’uns grans magatzems.

N’Elseta es tombà cap als dos xicots i féu: "Per què no anem una mica al meu estudi? Encara és aviat, oi?"

El fet que fes inflexió en la paraula estudi és allò que els decidí. N’Elseta no feia sinó una setmana que el tenia, i la novetat de viure-hi per comptes de fer-ho en un piset moblat i d’una sola cambra, allò no sols l’envania, també li donava l’impressió d’haver’s convertida en una bohèmia una miqueta trinxeraire. És clar que no hauria gosat de convidar-hi en Pep tot sol, però el fet que fossin dues parelles les qui hi pujaven ho feia tot prou decent.

N’Arnau digué: "Bona idea, som-hi. Pep, serva’ns aquest taxi, que corrc a comprar una mica de vi; vosaltres dues us estimeu més el vinet dolç?…"

En Pep i les noies es ficaren al taxi, dementre que n’Arnau convencé el cambrer a la barra que li vengués una ampolla de vi tot i que ja era passada l’hora de vendre’n. Tornà corrent amb l’ampolla a la mà i es feren menar cap a l’estudi.

Dins el taxi, na Rossi es capficà novament amb la pel.lícula de por; per poc que no els havia demanat que se n’anessin abans no s’acabés. Les esgarrifaós la tornaren a sacsar i n’Arnau li passà el braç per l’esquena, com si la protegís, i li digué:

–Bah, deixa-ho estar, dona. Això només passa al cine.

–De debò? Si això fos veritat… — començà en Pep, i callà de sobte.

–Si fos veritat, què? –digué n’Arnau, guaitant-se’l.

En Pep es féu, lleugerament, el penedit. "No té importància; no re…" Digué, amb un mig somriure estranyot, com ara si el film l’hagués afectat una miqueta diferent que no als altres. Una miqueta massa.

–I com et va a l’escola, doncs, Pep? –demanà n’Elseta.

En Pep tenia els dies ben ocupats. Estudiava premedicina a l’escola de nit. Avui era la seua nit de lleure. Durant els jorns venia llibres en una llibreria del centre. "Força bé", respongué ara, fent una capcinada.

Mentalment, n’Elseta l’acomparava amb n’Arnau, el xicot de na Rossenda. En Pep era més baixet, però no tenia res de lleig, tot i les ulleres. A més a més el passava bon tros en intel.ligència, i un dia o altre arribaria molt més lluny. Dos anys abans d’entrar a l’universitat, n’Arnau havia deixada l’escola per tal d’entrar d’aprenent a una impremta, i ara era a mig camí d’esdevindre mestre impressor.

Arribats a l’estudi, n’Elseta anà a cercar gots a l’armariet i en tornà amb quatre, tots diferents. Continuà regirant per veure si trobava qualque bosseta amb llesquetes torrades i un potet amb pasta de cacauet, dementre que n’Arnau tregué el suro de l’ampolla i començà a omplir gots.

Era la primera festa que n’Elseta feia a l’estudi i li sortia força reeixideta. Parlaren sobretot del film de por, i mentrestant n’Arnau els omplí els gots un parell de vegades, però tothom ho aguantà prou bé.

Llavors la conversa flaquejà tot i que encara no era hora de retirar. N’Elseta volgué eixorivir la cosa: "Ei, Arnau, abans feies jocs de mans amb les cartes; guaita, en tinc un paquet al calaix; per què no en fas uns quants?…"

I així començà tot, d’aquesta manera tan fàcil. N’Arnau prengué el paquet de naips i en féu retirar un a na Rossenda. Seguidament tallà i l’hi féu tornar a embotir, i li donà el joc de naips i l’hi féu tallar tantes vegades com volgués, i llavors agafà ell el paquet i amb els naips cara amunt va anar escartejant fins que n’ensenyà un: era el nou d’espases.

En Pep anava guaitant sense fer’n gaire cas. Probablement no hauria dir re, si n’Elseta no s’hagués exclamat: "Ei, si en saps, Arnau, això és meravellós; no sé pas com ho fas." Per xò ara en Pep saltà a dir-li: "Re, dona, re. En començar ha guaitada la carta de sota el paquet i quan li ha dit que l’hi tornés a embotir, ha ficat el tall damunt aquesta carta; així sabia que la carta en qüestió hi era sota."

S’adonà n’Elseta de la llambregada gens comcal que n’Arnau enviava a en Pep i tractà de disfressar la cosa dient que calia ésser prou viu per sàpiguer com funcionava el truc, però n’Arnau l’interrompé: "No, calla, però potser el Pepet ens n’ensenyarà una de millor. Em sembla que deu ser parent del Houdini. Un nebot molt dotat seu, deus ser."

En Pep somrigué de pint en ample i li respongué: "Home, si em doneu un barret, us n’ensenyaré una de bona." Tret que cap dels dos nois en portava. Així que la proposició no tenia gaire perill. Però na Rossi assenyalà aquella preciositat de gorreta seua que s’havia treta en entrar i havia penjat al penja-robes. En Pep hi féu mala cara: "D’això en dius un barret?… Bah, escolta, Arnau, perdona’m que me’n fotés, vull dir, que revelés el secret del teu joc de mans. I deixem-ho córrer, fa? La veritat és que no en sé gaire."

N’Arnau s’havia passada l’estona remenant els naips. I potser hauria deixat córrer la cosa, doncs, si no fos que aleshores el paquet li relliscà de les mans i els naips s’esbarriaren per terra. S’ajupí a arroplegar’ls i quan s’aixecà tenia la cara tota vermella, i no pas solament de l’esforç d’ajupir’s. Lliurà el joc a en Pep i li digué: "Si sabies el meu secret, senyal que t’hi coneixes, en això dels trucs de cartes. Per què no ens en fas un, eh?"

Sense gaires ganes, en Pep prengué el paquet; s’encaborià un instant; llavors, sota l’intens llambrec de l’ansiosa Elseta, n’agafà tres, de naips, i servant-los cap per avall, sense que ningú altre pogués pispar-hi, hi féu un cop d’ullet; reposà el paquet damunt la tauleta; tot seguit col.locà els tres naips escollits en un ventall i digué: "En ficaré una damunt, una enmig, i la darrera al cul del paquet. Us dic que són el dos d’ors, l’as i el tres. Veieu? Doncs bé, amb una sola tallada les posaré tots tres juntes."

Tornà a plantar els naips amb l’esquena amunt i començà de col.locar’ls, de primer un damunt el paquet, el segon enmig, i anava a ficar el tercer davall, quan…

Saltà n’Arnau: "Ah, ja ho veig. Buf, psè. El que ens has ensenyat no era l’as d’ors, era el de copes. Només n’hem vist el número entre les altres dues cartes. L’as d’ors ja el tens plantat al capdamunt del paquet!" I somrigué triomfalment.

–Noi, Arnau, ets malparit –li’n féu retret na Rossi–. Almenys en Pep et deixa acabar abans de no dir re.

També n’Elsa es malmirà n’Arnau, i aleshores, tot d’una, se li aclarí la cara. S’aixecà d’una revolada, anà cap a un armari, en badà la porta i, de la lleixa de dalt, n’extragué un capsa llarga. Féu: "Ara me’n recordava. L’any passat vam fer una funció de ballet al centre social i hi havia de portar aquest barret de copa alta."

Obrí la capsa i féu aparèixer el barret. Estava una mica oscat i, malgrat la capsa, una mica polsegós, però no hi havia dubte que es tractava d’un copalta. Forat del cap amunt, el posà sobre la taula, davant en Pep, i féu: "Ens has dit que saps fer un bon truc amb un barret. Ensenya-li si en saps."

Els tres se’l guaitaven, i en Pep es bellugà com si el cul de la cadira el pessigollés. "Ei, ho deia de per riure. Només ho deia per burxar-lo, dona. No sé si… Fa tants d’anys que no faig el truc, d’ençà de petit. No crec pas que me’n recordi."

N’Arnau somreia satisfet. S’aixecà. Omplí de vi el seu got i el d’en Pep que ja tornaven a ésser buits i n’afegí uns rajolins als de les al.lotes que encara eren mig plens. Agafà aleshores un regle de metre repenjat a un racó i el féu voleiar com si fos el presentador d’un circ. Digué, una mica cridaner: "Entrin, entrin, senyores i senyors, vegin el gran mag en Pep Llonzetes fer el seu immillorable truc inexistent amb el copalta negre. L’immens truc del barret, no en treu pas tres gols, en treu aneu a sàpiguer. Hò, i s’esperin, car, allavòrens, a la gàbia del costat, encara hi poden veure…"

–Arnau, prou! –digué na Rossenda.

Una lluentoreta s’instal.là als ulls d’en Pep. Digué: "T’hi jugues deu cèntims, i…"

N’Arnau furgà a la butxaca i en tregué un grapat de canvi. Agafà deu cèntims, s’arribà fins vora la taula, allargà el braç i deixà caure la moneda dins el barret gep avall. "Aquí els tens", va dir, i tornà a brandar el metre transformat en vara, "Per deu cèntims només, barat, barat! Entrin ensems, gent del carrer, i hi veuran actuar el prestidigitador més aclaparador de la terra!"

En Pep anava bevent-se el vi, i alhora la seua cara esdevenia més i més vermella dementre l’altre es feia ofensiu amb el seu pseudodiscurs. Es posà dret i digué, en una veu calma: "I doncs, Arnau, què et sembla que voldries veure aparèixer pels teus deu cèntims?…"

N’Elseta amb uns ulls enormes l’interpel.là: "Vols dir que li ofereixes de treure del barret allò que millor li sembli?…"

–Qui sap.

N’Arnau s’esclafí. "I una merda", digué, agafant l’ampolla.

En Pep féu: "Tu ho has volgut." Sense tocar el barret, tal com estava, estirà un braç cap al forat, amb força cura i indecisió. Un esgaldiny s’elevà de dins la panxa del barret i de sobte en Pep hi enfonsà la mà i la tregué garratibada a la pell sobrera del coll de qualque cosa peludota.

Na Rossenda avià un esgarip i es tapà la boca amb una mà; feia un ulls grossos com unes taronges. Sense dir re, N’Elsa es desmaià damunt el sofà. N’Arnau s’havia quedat glaçat, amb la seua vara mig enjòlita.

Esgüellà esfereïdorament una altra vegada l’animalot qui en Pep treia del forn del barret. Semblava que es tractés d’una rata negra, molt lletja i grassa. Tret que allò era més gross que no cap rata, més gross i tot que no semblés que hagués pogut haver eixit d’un barret així. Tenia uns ulls que relluïen, encesos com bombetes elèctriques de color vermella, i mossegava d’esglai, amb els seus ullals esbiaixats com simitarres i les seues dents esmolades que feia espetegar després d’obrir una boca de pam. Se sondrollava ferotgement per tal d’estòrcer’s i alforrar’s de la mà tremolosa que li arrapava part darrere la pell sobrera del coll; amb les urpes urpejava amunt i avall — era una bèstia amb un aspecte d’allò més maleït.

No aturava pas de gisclar horrorosament i pudia molt fastigosament, com ara si havia viscut dins sepulcres i s’havia nodrit de les abominacions qui hi havia dins.

Fins que tot d’una, amb la mateixa destresa que l’havia treta del barret, en Pep l’hi tornà a ficar, on la cridòria i els esgaldinys de la bèstia finiren sobtadament. En Pep va treure la mà del barret i romangué astorat, solcat per tremolins, tot esblaimat. Amb un mocador es torcà la suor. Mormolà en una veu ronca i estranya: "No ho hauria d’haver fet…" I corregué cap a la porta, l’obrí i hom pogué sentir’l davallar les escales precipitadament.

Na Rossenda es llevà la mà de la boca i quequejà: "Arnau, si us plau, duus-em a casa."

N’Arnau es va prémer els ulls amb els dits d’una mà. "Increïble…", féu, i s’atansà al barret i hi llambregà. Al fons del dedins del barret rai que hi havien encara els seus deu cèntims, però poc gosà a recobrar’ls.

Amb la veu aquest camí incerta, demanà: "I què en fem, de n’Elseta?… Creus que…"

–Deixa-la clapar, que li passi l’ensurt així –respongué na Rossi.

Durant el viatge de retorn, no enraonaren gaire.

b)

S’havien escolats un parell de dies quan n’Arnau es trobà n’Elsa pel carrer. "Com anem, Elseta?"

–Ves –musclejà ella.

–Tu, quina festeta a casa teua l’altra nit, ca? Devíem estar tots una miqueta beguts…

Una ombra aombrà la cara de l’al.lota; en acabat s’hi sobreposà, somrigué: "I tant, noi. I jo em vaig fondre com un llumí."

N’Arnau li tornà el somriure: "Jo també vaig fer prou el ruc. Em sembla que a la pròxima em sabré captindre."

N’Arnau l’endemà sortí amb la seua xicota, na Rossi. Aquest camí sortien ells dos sols, sense l’altra parella.

Després de la funció on havien anat, n’Arnau li demanà si volia anar a beure a qualque indret. Pel que fos, en sentir això, na Rossenda s’esgarrifà lleugerament.

–Som-hi, però no pas vi, cavà? No en beuré més, de vi. I, escolta, què en saps, d’en Pep; no l’has vist d’ençà de…?"

N’Arnau brandà el cap. "Tens raó, amb això del vi. En Pep tampoc no en pot pendre. Li fa vindre basques, el porta a parir, em sembla; ganes de vomitar, saps? Te’n recordes com va fumbre el camp? Confii que hagués arribat al carrer amb prou temps per a bescanviar la pela."

Això divertí a la xiqueta. "En canvi, vós, senyor Arnau Olives, vós si que sapiguereu servar-vos sobri. Teniu un païdor vellutat i com déu mana… No, però prou fores tu qui t’hi volgueres barallar per una carallotada de joc amb les cartes, no fa?… Ecs, i aquella pel.lícula que vam veure aquella nit, quina cosa esborronadora; en vaig tindre al llit un malson d’allò més fastigós."

–Un malson? De què tractava? –somrigué ell.

–Era sobre… Renoi, me n’he oblidat. És estrany com els somnis semblen tan sòlids i en acabat ni te’n recordes, tènues com boira, s’esfumen i bonanit.

N’Arnau no tornà a veure en Pep Llonzetes fins que, tres setmanes en acabat de la festa a l’estudi, es deixà caure a la llibreria. Era un moment mort i en Pep, sol a la botiga, escrivia quelcom assegut davant una taula del darrere.

–Què fotem, Pep.

En Pep s’aixecà i amb la barbeta assenyalà cap als papers damunt l’escriptori. "Tesi de psicologia. Per al darrer curs de premedicina."

–Psicologia, dius –n’Arnau es repenjà desmenjadament a la taula–. I de què va?

Abans de respondre, l’altre se’l guaità una estoneta. "És un tema que crec que és força interessant… Tractant de provar que l’enteniment és incapaç d’assimilar allò totalment increïble. Per dir-ho d’una altra manera, vull demostrar que si hom s’escaigués de veure quelcom del tot impossible de creure, hom s’enginyaria a desdir el propi magí. Que per vies raonables, et desdiries d’haver vist allò que de fet havies vist."

–Vols dir, com ara si diguéssim, que veig volar un elefant vellutat de rosa, i que no em creuria pas que el veig?

–Exacte, un elefant, o… Tant se val.

Se n’anà cap endavant, a atendre un client. En tornar, n’Arnau l’interpel.là: "I doncs, què em dius? Cap bona novel.la de misteri entre les que teniu per a llogar? Tinc el cap de setmana balder, i potser me n’empassaria una."

En Pep féu un cop d’ull cap al prestatge on hi havien els llibre de lloguer, s’hi atansà i ditejà amb l’índex la coberta d’un dels llibres. "Aquí en tens un un pèl estranyot. Sobre capsigranys d’altres mons, disfressats d’humans, fent veure que són normals d’allò més."

–Per a què fotre-hi?

–Per què no el llegeixes i ho sabràs. Potser t’enduràs una sorpresa –li respongué rient part dessota el nas.

N’Arnau, una mica nerviós, s’atansà cap al prestatge del llibres de lloguer. Féu: "Bah, no. Me n’estimaria més una de crim normal i corrent. Aqueixes d’extraterrestres em fa que són massa falsotes." Sense sàpiguer per què, en dir això, volgué encertir-se’n del seu company: "Tu què hi dius, no creus?"

–Potser tens raó –féu en Pep, dubtós, amb una mitja capcinada.