¾ d’aixeta – guaitajorns de n'Eleuteri Qrim

a) Allò que hom apella déu deu equivaldre’s a allò altre que hom apella temps [re a veure, és clar amb la manifestació meteorològica millor anomenada oratge (“quin oratge fa?… plou? fa Sol? cau pedra? neva?…”); re a veure, tret que l’oratge també s’hi esdevé, damunt, com tot s’hi esdevé]. Déu i temps — dos noms, doncs — i probablement una pila més de noms — per a una sola ignorància.

Com el temps és la pell de déu, déu és una pell anomenada temps i prou. Damunt aquesta pell tot s’hi esdevé.

És viva, aqueixa pell?… N’ha d’ésser (que no vol dir que servi cap mena de consciència) car prou hi genera paràsits (amb consciència o sense) [definint “consciència” com l’il·lusió que té cap organisme que s’auto-coneix]. En tot cas, per a naltres, aqueixa pell és un ésser estrany — ni bo ni dolent, ni maligne ni benèfic; només indiferent de totes totes; indiferent i alhora tan diferent, diferent de totes totes; incopsable; en tot cas, probablement sense cap mena de consciència comparable a allò que capim per consciència nosaltres.

Ara, i naltres, i totes les altres fètides emanacions d’aqueixa pell?… Naltres? Polls sense importància, paràsits damunt qualque pèl fal·lible a la pell del temps.

Polls molt interessats en la nostra vida de polls i en els polls de la nostra vida, i prou. Morim a la pell com els polls se’ns moren a la nostra — ni així — car un poll a la nostra deu influir poc o molt, ens pruu, potser, o ens injecta qualque verinet… Dementre que naltres què hi fem, damunt la pell del temps, probablement no hi injectem re, probablement re gens no se’n grata… Re [cap cosa] gens [ni mica] no es veu impel·lit a gratar-se’n l’irritació… Gens capaços de provocar cap pruïja ni menjaó ni poixevolesa a la pell qui molt efímerament parasitem.

Tot s’hi esdevé, doncs. Àdhuc els espais. Els espais: cresps (o parcel·les, o pegats) damunt aqueixa pell.

Ara, espais?… Per què els espais múltiples i el temps u?… Per què no pas a l’inrevés?… Per què no pas ambdòs únics, o nuls, o múltiples?… No ho sé. Només dic allò que sembl percebre enllà d’aquesta escletxa amb els meus ullets molt esclafables de poll.

b) Bicicletes ens venien en allau i de cara. L’accident no podia pas deixar d’esdevindre’s. A un hom granat li escaigué la desgràcia d’ésser qui amb el seu bòlid esclafés el primer ciclista (un jovençà barbamec). Aleshores tot s’aturà. El tràfic regular i la correguda (fort suicidària) del jovent enbicicletit, bo i anant de bòlit i a la babalà, i sobretot contra corrent.

Ningú no gosava moure’s gaire. Tots ens guaitàvem el pobre home aclaparat de culpa, tot i que la culpa era de l’altre. I ara arribaren aquells trapelles en lliurea, la bòfia, tanoques brutals, amb regateres de sang i merda encara a llurs lliurees, indicis de la darrera tortura a què s’havien adeleradament lliurats.

—Quina atzagaida no fotran ara! — ens ho temíem tots. Ens exigiren els papers, en copiaren els noms. Les dones les bufetejaren allí mateix. La crueltat els sobreeixia. Vaig voler dir: “Només un home bo amb les dones és un home bo.” Un mastegot em va fer callar. (Tan rucs com són i sempre et llegeixen el pensament.) Sagnava ara per la boca. Porrades cuidaven asclar’m el meló. Em van fotre una puntada al cul. “Engega!”, digueren.

Ara tornava a casa, al meu piset rònec i tronat, ple de penja-robes i retalls de barba mig grisa mig fosca. Poc hi cabia gaire cosa més. La gent em guaitava amb aires de sospitar que no fos cap intrús qui volgués fer mal a la canalla. Tothom fotia uns posats de sòmines, d’ignorant.

Com els qui adés visquérem al piset. La dona, la nena. Tothom hi sembla no sàpiguer on les coses caben… Cercava adés, potser feia anys, un astrolabi i m’ensopec per comptes amb la faixa de la dona qui al cel sigui; les sentors antigues em duien a l’esment les festes d’antanyasses on els tomàquets s’embotien per escletxes i foradets, i les llavoretes dels tomàquets apareixien als cagallons de les dames més engomades. Naltres, qui les analitzàvem molt acuradament, trobàvem l’anàlisi força pessigollosa, i les dames feien escarafalls com els dèiem quina mena d’escorcoll no fèiem en llurs femtes molt flairoses…

Ah, anys delicats, on sou?…

Em trobava tant astorat que oblidava l’indret d’entrar-hi. Finalment, trobí l’entrada. Ja m’hi esperaven. Se m’endugueren en llur vehicle orb.

c) Em guaitava el rellotge i no sabia pas quina hora hi deia. Potser s’havia aturat en rebre els recops dels cops que em donaven. “Quina hora no hi dius, malparit”, feia, molt enfellonit, sacsant-lo. I ell no responia sinó tic i tac i tic i tac molt contumeliosament ans ludibriosa. Sense cap ritme que tingués cap mena de seny.

Me n’adoní que dalt un mur hi penjava un altre aparell si feia no feia horològic. La semiesfera o el segment d’esfera de vidre que havia de cobrir’n les busques mancava, i doncs la panxa, per comptes de blanca i neta, n’era grogosa i bruta. I allò que marcava no volia dir re. Les dues busques eren de la mateixa magnitud, i al cap d’una estoneta me n’adonava que no es bellugaven gens, ni cap endavant ni cap endarrere. El segon dels aparells també em feia la guitza.

Ullí els voltants. Cap finestra on apuntés l’oratge. Com situar’m, sense saber ni l’hora ni l’oratge?… Ah, adés, quan érem capaços de sentir a la pell els elements com ara si la vida hi corregués. L’arc de sant martí vist per la pell… L’arbre de la ciència arrelat per les fulles amb el mareig del torniol del vòrtex del quietisme pus ert… La boira feta pa tovet…

d)Ens toca de pagar ara tants de pecats?… Començant, supòs, pel pecat de néixer. Em retrunyen els versos dels cassandres; llurs premonicions tantost encertides de guerra mundial… Tret que, és clar, qui es creu aqueixa merdegada de dolor afegida?… Els pecats?…

No hi ha pecats. Només hi ha crims.

I els qui més estan ensumant els pecats d’altri, ells són els més criminals. Quin rellotge desbocat, espatllat i boig vol que sigui la malhora de tindre de president imperial un altre d’aquells rosegaaltars fastigosos, un altre criminal, un altre colltort qui te la fot sempre que pot d’estranquis?… I sempre que pot per davant i descaradament.

Haig de ficar’ls tots al mateix sac de fera rabiüda… Tants de remenacagallons… Com m’altaria de llençar-hi qualques maons, dins eix sac on la ferum rau, i fer’n un nus, a la boca del sac, i bombar el paquet immund dins qualque estany ronyós i estantís.

e) Quan tocaran les hores de la llibertat, on cada capitost assassí i brandacreuotes serà mès en presó, i àdhuc passejat per cada pàgina de mitjà de comunicació com a exemple d’allò més vomitiu pel que fa al gènere humà — qualcú amb poder, hipòcrita i mortridor, genocida, qui tanmateix es vanta, enganyabanaus, d’ésser tan bo.

Bo, redéu. Bo! Amb el seu cap hauria de fotre bong als gongs dels ergàstuls (això em duu a l’esment les escenes tètriques dels musics emmasmorrats a Els 5000 dits del mestre T.)

Amb aquest pensament tancarem ara la tapeta lletja del rellotge malbategós.

f) De cos desmanegat a rellotge d’inconstants ballarucs… Remuguen els budells del rellotge de l’univers.

Tot amenaça pet. Un altre indret, arreu on lluc, amb els mateixos retrunys d’advertiment molt seriós d’imminent catàstrofe.

Mes on fugir?… Tenen el món copat. I l’hora s’atansa de l’espetec.

Mon cos desmanegat estergeix el cos desmanegat del rellotge ubic — els inconstants ballarucs que li foten de pèndol s’esvaloten al vent cataclísmic del torb creixent.

Vull anar tan lluny, tret que se m’ha acabada la gàbia de la terra.

Corrent-corrent, quin avergonyiment d’haver corregut massa sense haver anat enlloc. Ara estic penjat desmanegadament al capdamunt d’un penya-segat sobtat, i els dits que em rellisquen de la lleixa abrupta on s’arrapen…

Quin amic de les antigues memòries d’anys més feliços on la revolució per la justícia s’imposava arreu no em sobrevé per a ajudar’m?…

Em diu: “Guaita, l’alçària no és pas insalvable. Pots botar avall…” I es trenca o es torç, per atiar’m a l’ardidesa, les molles dels genolls. Així i tot, veig que no s’ha xemicat en ximecs de sang i limfa al capdavall del rocam. Per això descendeixc abraçat a la muntanya — a poc a poc, no pas saltant, com ell — i em faig a baix, al ferm, incòlume.

Tornem a la piscina i al bon temps, amb aspecte fals que res no s’ha escunçat. Tret que ell ranqueja i jo encara tremol de por.

Quin àpat no es cruspeixen, tots plegats — amb les seues germanes i llurs filles claroses (com es diverteix el jovent!) mengen llagostes i xerriquen vi fosc.

Li dic: “Me’n torn, cap cot, car só un impostor.”

Un impostor. Com podria fer xerinola si tinc el cos desmanegat, si oeixc el rellotge cridar’m esfereïdament i tampoc no paeixc re prou ric?

“Adéu, adéu, i mercès per intentar-ho.”

Les veig totes plegades, i ell, en germanívola conspiració, fer’m bon vent amb les mans balbes de flonges manoquelles. Filoses titelles, are se’n riuen del meu pas incert passats els bedolls qui ploren flocs d’escorça cremada. M’encamín cap als forns, ple de cabòries, i un cos com més anem més desmanegat, de treps i ictus bategosos mapat renovelladorament. Nafra damunt nafra. I així anar fent.

De cua d’ull veig que badallen. Res no els acoquina. Ni la filera de voltors qui s’estarrufen, pacients, damunt llur àpat de cadàvers malcuirassats.

g) Tantes de ferramentes rompudes a la llosa intangívola del temps!… Cert, tots els qui hem volguda esbrinar la natura del temps ens hi hem estavellades i trencades les dents.

Incessant ens en descol·loca el batec. Com l’orb somia auditivament, i no veu sinó filaments fantasmals… [I això l’orb qui conegué la llum, i doncs de qui el cervell té coneixement d’aqueixa diferència cabdal entre claror i foscor…] I pot veure (en somnis) estranyes tosses, formes tàctils qui els vidents som incapaços d’aesmar’ns (pel fet que al nostre cervell mai no li ha calgut obrir aqueixa altra aixeta de sensacions…) Els qui som menats pel temps, en somnis en palpegem nocions molt imperfectes (el temps dels somnis és sempre diferent, i la mort no hi és altre que com a anècdota)… Això vol dir que ens manca quelcom, una facultat cerebral, diem-ne, per a copsar què és.

On ha nascut cap monstre o en neixerà mai cap qui de casualitat (la barreja mutacional) serà capaç de capir’n l’essència o fins i tot la qualitat, diem-ne el contorn físic, d’allò que constitueix el temps?…

A propòsit d’això llegia que adés (anys de l’imperi romà) els orbs per exemple eren considerats esguerrats, i com tot altre esguerrat, element còmic o si fa no fa.

La crueltat dels homínids sobra la de mantes bèsties. En Plutarc a les seues Morals diuen que parla d’un mercat de teratògens on hom hi ven, per a distraccions més o menys confessables “gent sense panxells a les cames, gent qui té braços de mostela, gent amb tres ulls al cap, gent amb caps d’òsties (o vés a sàpiguer quin altre mol.lusc)”…

Doncs, som-hi, tornem-hi: Entre tant de monstre nascut i per néixer no n’hi ha hagut (o haurà) cap que pugui percebre el temps de tal manera que sigui entenedor?

Quin gran avenç no fóra per al coneixement!

Car no tot monstre és pas lleig. N’hi ha de “bellesa enlluernadora” — com hom fa sovint, poèticament.

h) Dels camps estranys, on no en sabíem escatir cap dels topants, car tot ens venia de nou, i els monstres qui ens engarjolaven s’abellien a entretindre’s de canviar-ns’els arbitràriament i constant, d’altres monstres ens dugueren cap a trens, en vagons atapeïts on ens barrejàvem vius i morts — i on anàvem (deslligant’s-ens sovint i sobtada en esbojarrats escarafalls, i ofecs i batre de braços com qui osta insectes, per a romandre en acabat muts i erts i astorats fins al capdavall del trajecte interminable) qui ho sabia?…

Ambtant, les rodes del tren, llur tètric, sempre repetit catric-catrac, era el nou (o vell i massa conegut) rellotge del nostre viure.

Demanem: “No hi arribarem mai?…”

i) Un instant abans no ens embàrcon…

Era una pudor molt fastigosa; no érem capaços de dur’ns cap mos al bec; massa plens de basca. Entortolligats, ens aplicàvem mocadors o draps impregnants d’altres sentors: sortós qui podia trobar cap herba per a embolicar-la i xemicar-la al cor del drapot.

Afetgegts a la presó del camp. Pudor de rates, pudor de pixats de llop, a les parets regalimaven les lleterades dels escarcellers — tost, plenes de floridura i de cucam. Vius a la pell.

Fora hom estavellava granotes a les parets, rates, serps, ocells, carcasses de llop, i es podrien, i, per les finestres sense vidres i per les escletxes entre els taulons, en penetrava la ferum. I llavors ens “convidaven” al film; ens amorràven a les ascles per veure’n ni que només fos fragments; ens empenyíem sense contemplacions — ens encavallàvem uns damunt els altres — esbiaixats ballarucs molt bel·licosos — el braç d’altri, o el seu coll, la crossa del veí.

Quines baralles de germans malavinguts. N’hi havia que anàvem sense cames, ja no ens servien de res: és clar que tot era truc de braços en molinet, aletejants. L’esquer de l’horrorífic esplai. Qualcuns levitàvem com aranyes per tal d’ullar a través de les osques més altes. Llas, quin calvari si eren opaques per causa de qualque ràfec o tauló-teula mig caigut. Llavors, el davallament damunt els esglaons embalbits dels caps embadocats de les piràmides humanes era molt vergonyós. Car senties com els millor situats se te’n fotien dementre que tu no hi veies re — o podé només se’n reien de les peripècies i astracanades a la pantalla.

Ah, la fama dels artistes — només el temps podia esborrar-la! Mes no pas mai dels nostres molt efímers, vel·leitosos enteniments.

j) Abuixien lúgubrement els llops a les estepes, i no sabíem si els abuiximents eren la realitat o venien de la pel·lícula.

A l’aguait, rere la bardissa, mants d’ocells de moltes de menes s’agençaven a l’assalt. I més ençà, molt més benèvol, el comandant del camp conrea, amatent, grosses maduixes de tardor, per què àdhuc la sogra, radiant, el felicita.

Per a ell, el temps s’escola amb la saó… Temps de maduixes, temps de tempirar, temps de femar, temps de germinar… Agemolits, els terroritzats presoners n’heuen les inaferrables ressonàncies — retrunys espectrals de la creixença dels maduixots… En bavejàvem per les clivelles. I alhora sabíem que el rellotge de la terra rutllava al ritme escaient.

L’elasticitat famosa del temps no és intrínseca a allò que és o deixa d’ésser — estireganyada pell — l’elasticitat només és en la percepció de qui el percep. Podé, pel fet que som substància del temps, és a dir, producte parcial del seu esdevindre’s, no ens és possible d’escartir’n la substància. Quin full produït per la papereria coneix l’arbre i en coneix les fulles… Quin subproducte nostre ens coneix?…

Som els microbis del temps. Sempre morts abans d’endevinar on collons fiblem.

I al contrari?… I si fóssim únicament vector mitjançant el qual el temps s’escorrialla cap a cert indret inconegut?… Au, vés. Això segurament fóra pecar de supèrbia.

Som les rodetes del temps — i quina roda coneix l’essència del vehicle?… La rodeta comandant confiós, com la rodeta sogra rutilant, formen rodetes ben engreixinades… Les rodetes presoners són rodetes abonyegades, boterudes, friables, encalloses, gens fiables… El nostre temps i el llur és el mateix i, vajo on vajo, hi farà cap amb qualsevol roda… Deu ésser una mena de centcames o de milpeus on si en perd uns quants, això rai, que pler li’n romanen encara.

Això consirava, rere la clivella, guaitant créixer els maduixots, dementre que, no pas gens vistes, les rodes dels estels duien el temps en torniols d’ocell fufú. Entrarà el temps pel forat del cul del temps i hi desapareixerà?…

Ah, ocell fènix qui reneix de les flames del gran temporal ocasionat pel mareig del temps. Ah, ocell roc qui duu al bec bocins del meu cos perquè sóc maniqueu i no em crec que re de bo no s’esdevingo sense que de dolent no sigui contrarestat… Això consirava, morint-me.

Delint-me alhora per veure un esbarts d’ocells a betzef assaltar l’hort i endur’s de cada cadàver de maduixot el bocí més sucós.

k) Obtús, tot li sembla avui vellutat, dels budells propis i aliens a les pells dels mamífers volaires pel cel no vist altre que per les esquerdes crues.

“Rom i esmussat tinc l’enteniment”, es diu. Sent el dring a la nit del pixaire obscur. Pel magí li passen les imatges adients del jorn proppassat, quan per les clivelles entrava prou claror per fer clar qui era llavors el pixaire. I en veies el raig de pixats, calitjós, emboirat, i en veies la grogor. I li venia alhora a l’esment la dita: “em faràs beure a galet”. Car qui es creuria ara el seu estat. De quin estat sobirà que pertangué a aquest estat d’esclavatge neguitós, pollós, malaltís. D’aquelles cuixes vellutades de l’amistançada a aquesta pell llebrosa i tota nafrada dels esquelètics, ictèrics, companys.

Re no clou les nafres com la llibertat.

Congosts, cingles, coves, de les seues excursions tan enyorades. Ara amb les crosses de l’enteniment se li confonen en un torniol de rocs llençats al pecador.

Dius “passi-ho bé?…” No. Dic que em sacs les mans perquè em ploren: això tan llefiscós que em neix entre els dits, com lleterades d’antanyasses, quina brutícia nova no és?… Em desfaig a mig podrir?… Cardíac, m’apam el nas. Encara hi és. És que em creia que essent tendrum es fonia abans. Però ara veig que no, que és cosa de la pell, dels tels entre els dits, que s’escaguitxen, que s’eslleeixen, com pètals vellutats de lúgubres orquídies estantisses.

Malaguanyats espectres d’un doble meu qui visqué abans que ens engargolessin en aquests barracots on n’hi ha qui sangloten tothora com magdalenes i altres qui, emmagatzemats tan atapeïdament, no saps que són morts fins que la pudor no ultra i trumfa l’habitual.

I tothom camina enrampat. I àdhuc el pixaire fosc, la seua xil·la desnodrida és enrampada i la seua pixera ix enrampadament. Però ara me’n torn mentalment cap al bordell, amb les carns lluents i flonges. Quin món inoït, increïble. I els conys vellutats i els forats dels culs, i les bones sentors. I els escarafalls exactament per no res de les meuques tan abrandades. Diuen: “em vols fer beure a galet!” I: “prens mon nas per una aixeta!” “Capsigrany!” I et trameten a pendre pel cul per menys de res. I tu feliç encara, i donant-els xanguet. Són tan fleumes, pobrissones. I llur engarjolament tan beneït. A quin cel altre que al llur no em voldria per sempre?…

“Capsigrany, ausades”, que els responc: “amida’m amb les dents la trempada; afegeix amb ton ardor a la meua trempera. Per comptes de malaguanyar tanta de salivera amb les teues collonades” — carallotades d’aqueixes. Coent, roent. “Amb el pinzell qui se m’allargassa enjondre fins a anar a pintar, no pas canons vellutats de xona, ans”, li dic, “enlluny, per la finestra, polsegoses eres on les masoveres no estan mai pas per cançons d’aqueixa mena.”

Tèrboles ventafocs que a l’enteniment obtús se’m disgreguen. Per l’uix al cuixplec (o el plec entre cuixes) d’un univers ple de forats negres de cul xuclaire, per l’uix vellutat al cuixplec crucial entre universos, sóc el derelicte caga-elàstics qui, a desgrat de totes les creences i dictats, s’estorç dels llaços i, en flagrant delicte descobert, estupra el cel.

O veig pampallugues i fosfès als ulls percudits pels nervis afamegats, d’on amb els crits esfereïts de “mare, mare!” comoneixc ma mare, la seua imatge aconhortadora, com als anys on era infant — encara, que estrany!, la mateixa persona (o l’il·lusió que en sóc).

Espectres de mi mateix, ja elevats als llimbs clarosos, pels qui gruu i em deleixc, com escales a l’infinit, en aquesta nit (qui marejadorament s’apropa i allunya) de vellutades corrupcions.

l) Ah, esportellar les parets de la presó amb la blanor del meu cos. I fugir grevoleda enllà, entre les feristeles. Amb cap altre salconduit que amb aquests bocins de carn lleugerament pensaire que em fan.

—Macrobi! — oïc que em criden—. Vine a l’esbart, maimó!

Uns jocs olímpics molt rudimentaris havien sets organitzats pels encangrinats més emprenedors. Acció apotropaica?… T’allunya del malefici i l’esquírria, el malvoler d’altri. A l’ensems que la salut et reenvigoreix. Rampelluts, els qui adés fórem tan mesells, ens aixequem artístics, joglars renyits amb tot mal presagi. Som optimistes!

Fictament mengem cruixants haguts d’estranquis, sucats en fumosos cafès. O només són llords macs sucats en pixums. Els nostres molt mesquins budells encara ens ho retraurien?… No hi ha perill. Cairats i empedreïts, s’empassarien un trabuc.

“Macrobi?”, em criden, alguns encara sacsats per epilèpsies sobtades, com fures en banastell. Raïa enlluernat per una estella al dit. La nit on em casí també em claví una estella. D’estella a estella, batallant amb les brèndoles de la mateixa gàbia?… Atrapats per la Terra, atrapats per les emocions, atrapats pel temps, i per la pols, i per la solfa genètica a seguir. I pels veïns, pels incessants veïns i llurs incessants injuncions. “Que véns o no?…”