¾ d’aixeta – guaitajorns de n'Eleuteri Qrim

[Amb dits com cames d’homenic, escoseixen les cosidores per selva pollosa de capet de germanet

Vers d’Arthur Rimbaud, anostrat per en Lleó Ferrer i Arxipenka]

Cap pollós solcat per monitoris dits de cosidores

S’arruga el front de l’infant ple d’irritades ones
Que s’estavellen a l’eixam blanc dins somnis vagues…
Se li atansen a l’espona dues dolces minyones
De qui les ungles esmolades relluen com dagues.

Són ses germanes grans qui el menen a la finestra,
Prop l’aire blau que banya els tous de flors que escumen,
I als seus densos cabells on el rou ja es segresta
Llur dits fins, ullprenedors i esveradors s’hi embarumen.

Ara sent el cant de llurs alens esporugueïts
Que envernissen amb llargues mels herbes i rosers,
I que sospirs ensalivats interrompen; els pits
S’aixequen i la llengua al llavi estronca el desig de bes.

Llurs pestanyes sent batre en les fosques sentors mudes
I sent llurs dits elèctrics i delicats si atzufen,
Sota llurs ungles imperials, els polls qui amb menudes
Traques de comiat la indolència grisa li estarrufen.

A poc a poc l’empioca la mandra espessa,
Deliri cacofònic d’instrument mal reglat;
Com li fa l’efecte que les carícies perden pressa
Alhora li ix i se li estronca l’optat d’haver plorat.