|
Enveja i desig (i salivera) del blanc per l’albergínia (al·legoria pèrsica)
Nap buf amb un nas grotesc,
Criatura poc compresa,
L’albergínia viu a l’exili,
Entre les bromes llefiscoses
Del rebuig i del desig.
Té la llengua, al cau porprat
De la boca, presa en l’amargor
Dels qui no els és permès parlar.
Rara albergínia, ni l’imatge
Que el seu nom inspira
(De dona feta tota d’albor)
No ha d’ésser proferta
Altre que per a confondre
La mala volença endèmica
Que l’acolliria.
El vel tibat i lluent
De la seua violàcia pell
Amaga millor l’albor innocent,
Beutat superficial
Que amaga la puresa,
No fos cas que encara irrités
L’enveja de l’efeminat brutal
Burot qui, blanc de fora
I fosc de dins, li barraria,
Per massa perfecte,
El pas.
Es disfressa,
En arribar al port estrany,
D’on fóra per no res rebutjat,
Gens volgut justament
Per massa estrany.
El seu misteri creix enllà del nom
Mateix — és ou de monstre,
I vivaç panxell d’atleta,
I és sobretot, massa obscè,
Fal·lus lluent de gegant,
Qui fa somiar i enyorar conca i efeb,
I ampla matrona
I empegueïda donzella,
I fa d’escreix ensalivir el sorge
Qui pretendria oscar-lo,
I això fóra de debò anar-ne lluny,
Precisament d’osques,
Car el que vol, com tot sorge,
És que hom l’hi enculi ben fort.
Mes qui sap si, aclucant el ulls,
No se’ns envolava també
Pel que sembla de pit d’ocell en joli.
I és bac de muntanya i palet de riu
Tot emmolsat. A quin reialme
Pertany? Alhora a tots i a cap.
És còdol enlluentit,
És fruit de misterós enrodoniment,
És lluent ocell envolat,
És peix suau d’abís.
És incorrupte missatger
Dels reialmes factibles
D’un món perdut.
Ara, i qui, retut, el tastés…?
Qui el tastava, beneït, car
Ara sap del bes admès,
Del bes suau i tenaç,
Llepant, ofert,
Bes acceptat i llavors retornat
Amb escalf, delícia i passió,
Complement a tot acte reixit
I de debò acomplert.
Diu l’armat, transformat
En amorós pardal qui desarma
L’arma i xiula lleuger:
“Envant, doncs, amic, envant!”
Alleuja’ns, la càrrega,
Alleuja’ns el càrrec,
Alleuja’ns la culpa.
Dissol-nos tanta de maldat
Acumulada pels anys;
Aqueixa lletja lividesa
Que no amaga la negror
De l’ànima, barreja’ns-la
Amb el vel de l’humilitat
Joiosa i agraïda
Perquè l’innocència
Tornés a inaugurar-se’ns
Lentament
Als dedins
Recobrats.
|
