|
Ningú no em vol re.
Cada aparell fet malbé,
Passat de moda,
Amb prou feines rutllant gens.
Cert que durant uns pocs anys,
N’hi havia qui volien,
Quan encara ens era jove,
La meua dona…,
I se l’agafaven, amb
Blanes aquiescències,
Per part de tothom,
I envant, en acabat
Me la tornaven.
Ara prou, ni això.
És clar, i mai no m’han volguda
La roba, de tercera o quarta mà,
Ni els diners
A la butxaca — només canvi,
O el que m’he trobat
Pel carrer, caminant.
Tot el que tinc,
Tot el que mai he tingut,
És pot resumir dient:
Allò que d’altris llençaven,
I de casualitat, sense
Ni desficiar’m a trobar-ho,
He tanmateix trobat.
Qui cobejaria, o almenys
Qui es desficiaria a desitjar
Deixalles per altri molt
Efímerament recobrades…?
Ningú mai no ha volgut el meu art,
Massa lleig, ni els meus escrits,
Massa carallots, ni el meu
Espai, massa inconspicu.
No sé què collons encara hi faig,
Passant no vist, tret
Que així, passant no vist,
Veig l’espectacle, tan estrany
— tan estrany, tan estrany, ca? —
Del visible.
El visible, vist
Com qui no ho veu,
Ni hi veu, no vist, amagat a plena
Vista, i admirat tostemps
De l’absurda estranyesa
De tot plegat.
Tot el que tinc: Visions, doncs.
Malaguanyats fotogrames
D’una funció perduda.
|
