¾ d’aixeta – guaitajorns de n'Eleuteri Qrim

(Un conte d’en Edgar Allan Poe, traslladat per en Tiberi Guix)

La vetllada s’havia estireganyada matinada endins. Al capdavall, en acabat que els altres haguessin haguts de plegar fato, jo havia reeixit doncs a tindre només en Casimir Sivelles de contrincant. Jugàvem justament al meu joc preferit, al descartat. Els altres, com dic, per comptes de tocar pirandó i anar a fer non-non, els teníem drets al voltant, massa delerosos de conèixer el desenllaç del que s’escunçava damunt la taula.

En Casimir Sivelles (fins no feia tampoc gaire un no-ningú i tanmateix ara recentment esdevingut un altre nou-ric força cofoi) el tenia doncs on el volia; al començament de la vesprada l’havia anat animant que begués força, i ara ell barrejava els naips i els repartia i els llençava amb un neguit palès i un nerviosisme que no crec pas que hom pogués pensar deguts només a l’alcohol. En un tres i no res, ja el veies tu que em devia un fotimer de calers…, i guaita per on, el carallot, en acabat d’haver’s enviat un bon glop de vi dolç, féu allò que feia estona prou m’esperava que al capdavall no fes: ausades, en aquell instant, proposà precisament de doblar la messió damunt la taula, tot i el desproporcionada que ja era.

Vaig fer veure que em sabia molt de greu i li vaig dir que em temia que no fes una rucada, i que per tant no podia acceptar allò, cosa que el motivà a aixecar la veu, i que em va donar agafatalls perquè jo mateix hi accedir’s, bo i fent-me veure alhora força enutjat.

El resultat de la jugada fou tal com ja havia previst − el papallona el tenia indefens al meu sedàs… En menys d’una hora com qui diu la quantitat de doblers que em devia s’havia multiplicada per quatre.

Ja feia estona que la seua fesomia havia perdut aquell coloret avinat que li feia pujar l’escalforeta fornida per l’ampolla, però és el cas que veure’l novament era esfereïdor − s’havia tornat lívid, callol, verdós: mòrbid. Allò sí que se’m feia estrany. M’havien dit i assegurat, després que els ho demanés molt seriosament, que en Casimir Sivelles era a hores de llavors ric a més no púguer. Home, les quantitats perdudes, tot i que eren de pes, no podien pas, afectar’l tant − i menys d’aquella manera de debò diguem-ne perillosa. Podien empipar’l, això sí, mes dur’l a perperir…? Un paio tan ric…?

Podies pensar que potser li hagués fet mal tant de vi com s’havia enviat al pap, això també. Al capdavall, pensant sobretot en preservar la meua bona anomenada, no fos cas que la fama que tenia (de jugar sempre sense pitjar massa damunt els avantatges que se’m presentessin) ara se m’espatllés, anava a proposar fermament de deixar-ho ja córrer i plegar per aquella nit tal com estàvem, quan, alhora les cares dels companys drets a la vora, i un gemec de total aplanament de la part d’en Sivelles, em van fer capir que sense adonar-me’n l’havia arruïnat, ço que si davant els ulls de tothom el feien de plànyer, ensems aquella situació l’havia d’aixoplugar de l’insult que, sense vúlguer, i com un malparit, jo ara li endinyava.

El cert és que ara no sabia què fer… Dic: què faig, aquest pobre home fa pena a tothom, tot són cares llargues al voltant, i ningú ni gosa piular − tots plegats massa doblegats de vergonya. Els més atrevits se’m guaitaven amb escarn i semblaven retreure’m qui sap les taques morals, i no vaig poder evitar, aontat, que una xafogor íntima m’escalfés la cara. Reconec doncs que el que tot de sobte s’esdevingué llavors, ho vaig rebre com un alleujament del neguit que començava d’ofegar’m. S’escaigué que, com dic, tot d’una, les feixugues portes plegables del pis es badaren amb fúria i tan amples com eren, empeses per l’embranzida abrivada d’una ventegada que apagà, com ara màgicament, totes les espelmes que hi teníem enceses. En fondre’s, les espelmes feren un bleix viu instantani i llavors un espetarrec agònic, a la llum somorta del qual ens n’adonarem que la figura d’un estrany s’havia ficada a la cambra; era algú de la meua alçada qui venia embolicat amb un gruixut abric.

Ara, tanmateix, la foscor era absoluta. Mes podíem percebre que l’estrany era dret entre nosaltres. Abans que ningú no sabés reaccionar, massa astorats per la salvatgeria de l’intrusió, sentírem la veu del personatge.

“M’escolten,” va dir, en un mormol greu, clar i que se’m clavà al bessó dels ossos per sempre pus, “−m’escolten si els dic que no haig de demanar perdó a ningú pel meu capteniment; l’únic que faig és el que qualsevol persona comcal prou té el deure de fer. Vostès ignoren, sens dubte, quina mena d’individu tan tort i guerxat no és aquest qui aquesta nit ha escarrutxat, jugant a cartes, el senyor Sivelles. Ara els treuré d’engany. M’escolten si els dic que farien bé d’escodrinyar amb prou cura els folres interiors de la màniga esquerra de la seua jaqueta. Escorcollin també, si els plau, a lloure, les bossetes i paquetets que trobaran dins els butxacots de la seua bata tan fantasiosament brodada.”

Dementre que el foraster enraonà, un dens silenci s’establí al seu voltant. Ningú gosava bleixar, encara menys piular. Llavors, tantost digué el darrer mot, es fongué tan abruptament com havia fet cap.

Com puc dir ara l’inesborrable esborronament que m’agafà aleshores…? I, de tota manera, tant se valia, car estona no en tenia gens per a tractar doncs de sobreposar’m al martiri. Abans que ni m’aixequés de la cadira, ja tot de rudes grapes se’m ficaren damunt. Alhora unes quantes espelmes ja tornaven a vessar llum. I hom m’escorcollava sense compliments. Als folres de la màniga m’hi troben tots els atots principals emprats al descartat. I a les butxaques del barnús, jocs de naips idèntics als que fem servir durant les nostres sessions, tret que els meus paquets eren de la mena que se’n diu arrodonits− amb els cantons de cada naip lleugerament bombejats si eren cartes fluixes, i una mica bombejats a dalt i a baix si els naips s’esqueien d’ésser atots. Així arreglat el joc, el papallona qui talla el paquet a l’ample del muntet, com és normal, es trobarà que talla a favor del seu contrincant, bo i donant-li un atot, alhora que el garneu ben ensinistrat, en tallar al llarg del muntet, mai no donarà a la víctima altre que brutícia.

M’hauria estimat més que els companys haguessin esclatats a renecs i a penjaments molt empoixevolits; per comptes del que feren, encara més avergonyidor − allò d’aquell silenci de vilteniment i aquell posat sarcàstic que prengueren bo i ullant-me amb fàstic encara em féu més mal.

“Senyor Guix”, digué l’amfitrió, alhora que s’ajupia a recollir de per terra un abric de pell molt extravagant “−Senyor Guix, això és vostre.” Aquells eren dies de fred i, en sortir del meu pis per anar a jugar, m’havia posat l’abric damunt el barnús d’estar per casa, i llavors l’havia deixat caure a un racó abans de seure a taula. “−Supòs que en aquest cas no val la pena de cercar pels folres de per aquí”, va dir, llambregant l’interior de l’abric amb un somriure tenyit de repugnància, “−segur que no ens calen més mostres que suportin la vàlua de la destresa i habilitat que teniu en el joc; de fet, amb les mostres que ja tenim ens basta. I ara veureu la necessitat ineludible de fugir ben lluny de la ciutat − i en tot cas de fugir d’aquesta pis ara mateix.”

Humiliat i amb l’esperit xemicat com em trobava, hauria estat ben normal que hagués respost a aquella agressivitat de paraula amb algun mastegot ben atraçat, tret que un fet extraordinàriament astorador em tenia l’atenció tota ocupada. L’abric amb el qual havia vingut a jugar era fet de pells molt rares, i d’un preu doncs adient a tanta de raresa. Era un model també molt fantàstic − aquells dies jo era molt primmirat i presumit i m’excedia bon tros, sens dubte, en coses d’aqueixa frívola natura. Per això, quan l’amfitrió, el senyor Jofre Bombolla, em vingué amb l’abric que havia roplegat de per terra, quan jo ja era gairebé a les portes plegables del pis, i em lliurava l’abric, i alhora jo me n’adonava que ja el portava al braç (el devia haver agafat automàticament), davant aquell desdoblament d’abrics únics, en tot idèntics, doncs, em vaig quedar de pedra, i força esglaiat.

De seguida vaig pensar en l’home estrany qui havia entrat tan intempestivament i m’havia denunciat d’aquella manera tan desastrosa, i alhora pensava que, com jo, ell havia vingut a les cambres del company qui ens deixava el seu pis per a la sessió d’aquella nit ben embolicat en un abric gruixut. Ningú altre no hi havia vingut tan abrigat. Sense trair’m, vaig recollir l’abric que en Bombolla em lliurava, el vaig posar, com si res, damunt l’altre que ja duia plegat al braç, i amb pas ferm me’n vaig anar, després d’haver adreçat a tothom un llambrec de menyspreu, i que jo, por d’ells, no gens.

Abans no s’acabés de fer de dia, ja havia fugit a tres quarts de quinze. Camí de ben lluny. Horrorosament corsecat de vergonya i de recança, això sí.

Tan córrer amunt i avall, i tot debades. L’àvol fat m’empaità arreu on fiu cap, com si prengués plaer a burxar en la nafra, i de fet allò no era sinó el començament. Aquell maleït Tiberi Guix es veu que gaudia a voler’m tota mena de mals. Amb prou feines m’havia instal·lat a París quan misteriosament ja el tenia monejant amb els cordills del meu destí; m’assabentava fastiguejat de l’interès malsà que tenia a perseguir’m…

I el destret empitjorà amb els anys. Malparit, contra seu mai no em sirgava cap remei!

Llavors vaig fer cap a Roma i amb quina podrida facilitat no se’m posà ell allí enmig, com un obstacle insalvable, aturant ben a deshora el corrent que jo volia per al projecte de la meua vida. I a Viena, igual. I igual a Berlín, i a Moscou!

Arreu on em fiqués, allí ell em trobava, a fer’m la vida impossible i a posar’m sempre a parir! Sempre atacant de trascantó, sempre quan menys me l’esperava, i jo fugint, i fugint, esfereït, de punta a punta de la terra, com qui fuig d’un flagell − maleït, maleït − i tot sempre debades.

I jo rostant-me el cervell, passant-hi el rasclet de l’angoixa, i demanant-me: “Però qui doncs, però qui…? I d’on ve…? I què em vol…?”

Cap contesta, és clar. I ara ja hi sóc, capficat a mort. Estudiant pic a pic, bri a bri, cada incoat moviment, cada ombra d’intenció, cada perquè de la seua pertinaç impertinència. Per què fa continent de fer o no fer… Per què se m’aferrissa sempre a deshora…

Tant d’estudiar-li els moviments o l’absència de moviments, i nogensmenys no en treia gaire recapte. L’únic incontrovertible era que cada camí que se’m llençava davant era inevitablement per a desfer els tripijocs o per a frustrar els foscs projectes que, duts a llur fruïció, haurien portats a tercers dissorts i penes rai. Ço que no deixava d’ésser una excusa ben pobra per arrogar’s tanta d’autoritat damunt el que al cap i la fi era la meua vida i prou − res doncs que fos de la seua mocosa incumbència. Car qui l’havia cridat…? Qui havia de viure la meua vida havia d’ésser jo i prou; no pas cap manefla massa umflat de la pròpia vàlua.

Un altre detall que no em podia doncs passar per alt de cap manera era que el meu torturador, tota aquesta estona (tot i que servant amb molta de traça i escrupolosament, i diria que maniàticament i perversa, el costum d’anar vestit d’una manera idèntica a la meua) havia assolit nogensmenys de mai no haver revelats els trets de la seua cara − tot i la munió d’ocasions on interferí en la meua trajectòria i em torçà la voluntat.

Fos el que fos d’altre aquest Tiberi Guix, almenys amb aqueixa mania demostrava que era o molt carrinclonet o molt tocat del bolet.

Car no sé pas com altrament es podia pensar que jo fos tan ruc de creure que qui tant em turmentava, qui em reptava malgeniüdament a Eton, qui em denunciava i destruïa la meua reputació al col·legi quan jugava a cartes amb els companys, i qui em feia malbé a Roma totes les ambicions, i qui frustrava la meua revenja a París, i qui arruïnava a Nàpols aquell apassionat lligam amb la meua enamorada, i qui esbombava maliciosament i falsa el meu escarransiment i la meua cobejança a Egipte…, que aquell qui era el meu geni maligne, l’arxienemic i l’ombra àvola qui pertot em seguia…, no sé pas, com dic, que es pogués mai imaginar que no hi reconegués el mateix Tiberi Guix dels meus anys d’escola, de petit, aquell qui es deia com jo, el meu company i contrincant, el meu rival molt temut a l’escola del senyor Esteve Pedrots!

Calia ésser carallot per creure que no sabria qui fos!

Mes ara ja em permetreu d’anar de dret a l’esdeveniment cabdal d’aquest cas.

Fins ara havia anat deixant-lo fer, ell l’imperiós dominador, i jo rebent. És clar, em tenia impressionat, es captenia ell amb tanta de majestat, i amb tanta de saviesa, que jo en romania sotmès, indefens a la seua mercè. I amb tota versemblança hauries dit que gaudia de les facultats de l’omnipresència i àdhuc de l’omnipotència − això s’afegia al respecte que li duia, fins al punt que n’acabava tenint por i tot. A poc a poc, la seua superioritat no feia sinó empetitir’m més i més − al capdavall m’havia imbuït amb la noció que jo no era sinó una mena d’esclau seu, feble i impotent, incapaç, per molta d’íntima desgana a obeir que hi fiqués, de contrarestar en res la seua arbitrària voluntat.

Tanmateix, aquells darrers dies m’havia ofert totalment a la beguda. La meua paciència, afectada doblement pel meu tarannà hereditari i per l’influència de l’alcohol, s’havia com aquell qui diu gastada del tot. Si em desbocava, semblava que qui em cavalcava havia ell mateix perduts els estreps. I ara enraonava sol, tentinejava, engegava rebequeries sense ni com va ni com ve, com qui n’està tip que el prenguin per l’ase dels cops.

I com més m’afermava, més em feia l’efecte, a dret o a tort, que l’altre, el qui em botxinejava, s’anava afeblint. Ça com lla, tant se valia, la qüestió era que ara anava de bo, que l’esperança que m’assistia ja no era vana, i així, a la llarga, m’anava fent a l’enferritjada resolució que, tard o d’hora, i més d’hora que pas no tard, esdevindria estort, i que el meu esclavatge fóra història i malson.

S’escaigué llavors que a Roma, durant el carnestoltes d’ara fa una mà d’anys, en escaiença justament d’un ball de màsqueres que tenia lloc al palau del duc napolità senyor del Bull, cal convindre que vaig excedir’m en la presa de vins i licors, i que en conseqüència tot em sobrés i fes angúnia, poixèvol i de maleixamús, en la xafogor de l’ambient, amb tant d’atapeïment de gentota massa enrenouaire, i que em trobés doncs a frec d’espetec.

Damunt, afegiu-hi, que em destemprés del tot, que no fos capaç d’escatir ni eixida ni camí entre el laberint dels qui festejaven massa agrumollats, jo qui desitjava de poder trobar’m (ja us podeu imaginar per què fer’n) amb la dona bonicoia i jove i calda del vell i atrotinat duc del Bull. La noia, amb desvergonyida franquesa, ja m’havia dit abans amb quina mena de vestit, altrament secret, no aniria doncs disfressada al ball, i, havent de lluny ara albirat justament aquest vestit, volia jo de totes totes fer-hi cap, i tractava doncs de passar part damunt tants d’obstacles que se’ns ficaven endemig de trascantó.

En aquell instant una mà se’m posà lleugerament al muscle, i alhora a l’orella se m’hi filtrà aquell greu, podrit mormol tan sovint sentit quan menys s’hi esqueia.

D’espetec, embogit d’ira, em vaig tombar com un torniol ferotge damunt qui gosava així interrompre’m
i el vaig agafar agressivament pel coll. Com era de témer, el malparit anava disfressat exactament com jo, amb una capa llarga i una màsquera de seda negra que li cobria totalment els trets de la cara.

“Consagrat!” Vaig esgaripar, rauc de ràbia, amb cada síl·laba que deia afegint foc al meu odi. “−Criminal, impostor, lladre, renegat! Ja m’has perseguit prou! No m’empaitaràs pas fins a la tomba! Vine fora, o t’esbotz amb l’espasa ací mateix!”

Amb aqueixes imprecacions, la voluda apartant-se, fàcilment me l’enduguí a un recambró de la vora.

Tantost dins, el vaig empènyer amb força. Desmanegadament s’estavellà contra el mur, dementre que d’un cop tancava jo la porta i alhora li manava que tregués l’espasa. Dubtà un instant, va deixar anar un bleix de resignació, desembeinà sense dir res i es posà en cunç de defensa.

No durà gaire la contesa. Anava jo tan eixelebrat, portava tanta d’eufòrica ràbia dintre, que em semblava que el braç em tenia la força d’un regiment. En quatre segons com qui diu ja el tenia estampat, només per bruta força, d’esquena a l’entarimat de la paret, i, aprofitant l’avinentesa, sense cap pietat, jo qui sí m’hi rabejava ara, amb boja ferotgia, bo i enfonsant el ferro repetidament al seu pit ofert.

Algú forcejava amb la balda de la porta. D’un bot vaig anar a assegurar el forrellat i tot seguit em vaig tornar a presentar davant el contrincant qui se’m moria.

Qui trobaria ara els mots per dir l’horror de espectacle abominable que em segava les cames i em robava l’enteniment i m’omplia d’angúnia? Es veia que el breu instant que havia emprat per a anar a la porta havien estats suficients perquè entretant la cambra canviés d’aspecte − i més que enlloc al fons mirant avall. Era com si un alt i gros mirall fos ara on abans no hi era. I vet ací que com més m’hi atansava, esfereït fins al glaç de l’ànima, més em venia a rebre un altre jo mateix, tret que aquest venia pàl·lid de mort, les faccions totes tacades de sang, caminant tot tort i desmarxat, si caic no caic… Dic que semblava l’imatge meua al mirall, però no ho era − era únicament el meu antagonista, en Tiberi, en Guix, qui ara es fonia marejadorament en l’agonia definitiva. Ni un sol tret a la seua cara que no fos idèntic als meus, tanmateix ben marcats i característics. Hi havia llençats per terra la seua capa i la seua màsquera… Sí, no hi havia dubte, era en Tiberi Guix…, tret que ja no parlava en el seu mormol greu, sinó que pus tost em semblava sentir’m a mi mateix, angoixat, mes en la meua veu normal, i dient:

−Has guanyat; ja et concedeixc la victòria… I nogensmenys, d’ara endavant tu també ets cadàver, mort per al món i per a les esperances que dóna. Car en mi existires…, i, jo morint-me, prou ho veus en la meua imatge, que és la teua, tu mors…, i te n’adones fins a quin punt irrecuperable ara doncs, amb mà assassina, tu mateix t’has mort.