8 setembre 2006
|
Richard Brautigan (1976)
Dins l’ascensor qui davalla
Al pis dissetè, un blanc hi entra;
És prou vellarra, prou grassot;
Va molt mudat, es vesteix sense plànyer la despesa.
Li dic, amicalment, que com va
La cosa? Respon: Anar fent.
Llavors es guaita amb molt de compte
Com vaig vestit.
Gens mudat; la meua roba no és pas cara.
De fet, crec que la sabata que duu al peu
Esquerre ja val més que tot el que duc damunt.
Per part seua, doncs, ja s’ha acabada
La conversa.
No sé pas si se n’adona que tant l’un
Com l’altre anem avall, i que això dels
Vestits, en pic han passats uns quants
Milers d’anys que ets mort, pinten zero.
Es pensa, estranyament, tantost som baix
De tot i s’obre la porta de l’ascensor
Que, bo i sortint-hi, tant ell com jo anem
A indrets ben diferents.
|
[@more@]
Comentaris tancats a Brautigan a l’ascensor
No comments yet.
RSS feed for comments on this post.
Sorry, the comment form is closed at this time.
