Per l’ascla a l’esclat.
[El general Cesc Rat-tòs contra en Tarquí Malcargolat, capità.]
Quan a en Tarquí Malcargolat el jutjaren
En cort marcial hermèticament desada amb mocosos caporals
Les nafres que el solcaven s’enfonsaven en nius d’insectes,
Cràters invertits sota la pell, on les bales l’oscaren,
I en sobreeixiren laves de pus, eixutes flors per tots els seus soldats
Qui en periren, enfebrits, dient bestiades, delirant.
El general Rat-tòs no podia veure ni en pintura
Els volpells qui es caguen a les calces.
En canvi, qui calia imitar (aücava, assegut nerviosament
A la seua cadira de jutge) era el cap d’escamot d’indis escoltes,
En Merdós, qui al seu cos de ninot de fusta, o tòtem,
Aturava la saba de la sang només amb la pega del pensament.
I quan, en comptes de sang (això ensenyava en Merdós),
T’hi ragen bolets corcats en un bull de sucs llefiscosos,
Les bombolles dels quals s’esbadellen en melodies paradisíaques
On els cavalls piulen i els ocells cavalquen per prats sense aturador
És hora de cremar’t el cervell.
Això fots, saps? Et banyes als flumets i uadis al capdavall dels quals
L’enemic ha de beure.
Els esclata la ferramenta al cap mateix,
Llur cos tot s’esbargeix.
Cos esclatat, burxant pels orificis. De l’ascleta a l’asclat.
De l’asclat a l’esclat. Tot segueix les lleis de la física.
Corquim esventat. Traca de trons on cada tro és un crani
En mil bocins tramès. Ningú no en desxifrarà el broix intent.
Bords padellassos, afollats escalaborns d’incoada becerola.
Incipient gest gens reeixit, crecs d’estridulació sense inventat parell.
Ah, gallets opalescents de sobrepujat abandó,
I la memòria dels mantells romàtics qui s’esquitllen dels muscles
Escarransits ans tremolosos de ta mare a la finestra,
Dels brians i les llúpies al cap de senglar qui era ton pare
Quan s’esgargamellava i es treia la corretja,
I la suor i l’humitat al cony de la teua dona qui vergonyosa
Veu tornar els impertèrrits valents, i delerosa
Raja de boca.
El plec de retrets durà fins al destrempament total.
Tothom volia que el pompós predicador el solqués ara mateix
Qualque atac de feridura. Ningú no ens dóna pel cul impunement
Els cuquets a les orelles, tanta d’estona, sense respir ni respit,
Els caporals remugàvem.
En Tarquí Malcargolat, tanmateix, ni moure’s, estoic a collons;
Els ronyosos caporals hi quèiem de cul,
Sobretot que pudíem a merda, i no cal dir la bromidrosi,
Redéu, vós, la catipèn! I ell fresc i llis com albergínia;
Si t’hi atansaves, flairós com fulla d’enciam qui entre roses cresqués.
Ombrívol, doncs, com dic, en Tarquí ni piu,
Silent com l’arbre qui floreix en rama a cap inescandallable satèl·lit
De planeta d’argent.
El foraden bales argentades de fusells silents.
Cap de les bales no assoleix de guanyar la correguda
Perquè cap no ho vol – totes volen arribar darrer
Per veure com de debò, amb un cop d’ull fugaç si més no,
No es transforma en quelcom d’altre l’univers.
Dels caus de malamort d’on els ratats caporals
No veníem, els barracots s’estergien com rius de misèria als plecs
Irisats de les seues sedes, i amb ell, com àngel adolescent
Qui s’envola, totes les cabòries s’enduia cap un cel qui l’acollia
Com el darrer dels ídols qui coldrem per molts d’anys
En el silenci de l’antiga inòpia.
