Qui, asmàtic, a la cruïlla
Fet un embolic
Entre altres automòbils – ous metàl·lics
Malcovats, bullint de ràbia i odi.
El meu, asmàtic, perdut a la cruïlla.
Com eixir’n?
A l’eix on tots els raigs hi punxen amb esquírria
Entemats, quimèrics
I on els cafès només hi són per al verí
Covant-hi vells gargalls mefítics
Conreus de molts de nics microbis.
Qui hi fui, asmàtic
Rondant sense repòs per l’encolla
O fus on tots els dards
Hi coincideixen – faç exposada: ulls travessats
Per les rènegues arestes
Llàgrimes de sang i llepadums d’escleròtica.
I si mai n’ixes, perdut entre carrers
Laberints d’angoixa.
Erts dits, com rels de la mort
Se m’arraparen als budells.
Re no sura tret de l’arbre de la mort
Qui em creix de la despulla
Mentre camín, pels erms.
De més jove tractí de córrer
Amb peus llambrescs.
En quiasma monumental
Derelicte
Per les masses incultes pres ja per canfelip
I per indret d’angunioses perversions
(Un edifici adés blanc i ara color nafrat de bròfec gos com fuig)
Farcit de portes falses i de cambres cegues
On viu que el rat hi viu i hi rau la malaltia
M’equivoquí de porta.
I de porta, i de porta, i de porta…
Els qui hi caguen o hi fan d’altres orqueries
Em llambregaren amb disgust
I agafí al capdavall la porta errònia
Qui em duia si fa no fa al punt
D’eixida.
Mentre els altres corredors qui sap ja on paraven.
Ací se m’acabà l’empènyer.
En acabat, entre les cares llargues
(I de lluny en lluny sobtadament esbojarrades
Intoxicades)
A la cua
Hi fui
L’home afegit
L’home enmig
Sense fer-hi mai nosa
L’home guionet
Inconspicu, innocu, qui va
Com tret d’unió no gaire ben collat
Ballador, balder, gens exacte
Un tret prou negligible
Qui uneix lleugerament
Els de davant als de darrere
Home guionet qui
Si mai manqués, això rai, un altre
Desconegut
Ocupava el mateix
Indret si fa no fa.
Home enmig sense fer nosa
Tot fent cua
Carregat de paciència.
A la nit
Les dones qui m’aritjolen i empenyoren el jardí
Bel·licoses bontròs.
Els homes s’amaguen – la llei vindria
Si es tractés de baralles d’home
Tothom hi sortia perdent.
Els homes paràsits
Fan llurs guerres a través d’infants i dones.
Qui fui – qui sempre va perdre
De trast en trast quelcom o altre.
Podria un cop haver estat campió
Tret que el soroll sobtat del terrabastall
On tot s’ensorra
Em desperta.
Pugí orquídies i infants
Vora la sèquia.
Un vespre esperí en el maltemps
La tornada d’un dels fillets –
Esperí debades.
Vaig dir’ls: I el meu…?
Hom l’havia trobat a mancar llavòrens
No sabien exactament on era.
Esperant en un racó
En casa d’altri – sempre en casa d’altri.
Me n’esmunyí de nit
A consirar en amagatalls selvàtics –
Sol amb les bestioles qui pul·lulen pertot arreu
Entre el podriment de les fustes –
Corcs i insectes –
Animalons verinosos i fiçosos.
Ja era migdia
Damunt la neu, després de lluitar amb un bastó
Contra el gos “glaçat”
Vaig vindre a guaitar-hi de dalt estant
Bo i evitant els segments més inaccessibles
(Àdhuc damunt d’on la canalla més ardida ve a relliscar-hi)
Qui feia cua pel meu compte…
Ningú no m’havia trobat a mancar.
