¾ d’aixeta – guaitajorns de n'Eleuteri Qrim

disfressa (el cos) d’esglai

en el somni s’obre el paisatge harmònic
prop el tresor colgat que ningú no ha de descloure.

només a la natura que es descorda
li és lleguda la desclosa.

com es despulla del corfoll
el nou papagai qui ix de l’ou
el llop marí qui llegà l’illa als seus descendents
es despullà ans la mort perquè la tempesta s’endugués
cada esdernec del seu ésser trossejat.

ascendí al fons de l’oceà
queixalejat per esquals.

ho sé perquè ho somiava.

ull-badat el glaç tenalla el greixum del crim
damunt els parracs ensangonats
l’assassí duu careta d’on el so surt més fort
el so i la fúria debades:
l’obsedit pandimoni de la realitat.

tothom entra marxant
cicló subreptici de fatus amb punxes armats
eixorc tremolor d’anyell jurat al sacrifici
esbaldregat ritu quotidià que basques
em promou.

diu el metge espectral, diu la mort esquelètica
disfressada de metge monstruós:
–què et fa mal avui?

–rere el cos
disfressa d’esglai
també la puta ànima malmesa.

el xitxarel·lo Nicolau torna a casa
damunt la passarel·la plena de neu
hi arrossega les seues pertinences
un altre trosdase datpelcul
pels malparits mitgesmerdes aporrinat.

rònec rènec qui es desprèn de la pell sarnosa
del despertar.

em penjaria amb la pereta del capçal
al capdavall dels dos fils de l’electricitat
entortolligats en forma de trena
la pereta em treu la llengua com carota
de carnestoltes: grotesc viure dels ensarronats.

la conversa amb vós m’ompl senyora
de joia íntima.

rallar amb vós és millor que cardar-hi
(o amb ningú).

alirets de joia
com ve el son i s’obre il·limitat
l’harmònic paisatge de la festa interior.

rallem, rallem, senyora
car
l’eternitat és jove encar.