¾ d’aixeta – guaitajorns de n'Eleuteri Qrim

3 instantànies en l’ofici força eficaç del poeta

“la presó de Lleida”
i “la cançó del presoner”
(versió Mompou)
quan són adormides
tocant.

quan són ujades
esteses
migdiadejant.

i així doncs
per mitjans suaus
acomboiant-les
aconduint-les
al bon
amorós
capteny.

– – –

tot hi és joia
elles amb elles.

tenia penellons a les potes
per aventurar’s massa lluny
a cruspir’s astrònoms crus
l’aranya històrica
qui es deia Lalanda.

i si llavors ballava la gaia tarantel·la
en acabat d’haver
fet veure mons inèdits
als astrònoms faducs
de qui aritjolava les ulleres d’atans
ho feia
amb tendra vibració
de vibrissa tendra.

de vulvar a vaginal
(and counting)
pugnaç escorpí
gai àgnat ariet
per cap altra atzagaiada llampat
per cap embús esglaiat
pitja amunt
mucílag al cul, mucílag als dits.

xereca lletjor
oblidada als bolquers.

som els de menys
els pus opulents
en refinat retast.

– – –

no hi baixen pas de qualsevol manera
fastigosament esguerrats
a bocins, nus i pudents
i esfereïdorament estesos
a la babalà
en estesa d’esglai constant
cap a la cataracta
del pou infinit de la foscor.

hi baixen en aquest tram exprés
dempeus
comcals i tot nets
endiumenjats
i caminant animadament
en un passeig assolellat
a bon pas, i vestits de moda
amb vestits
blancs, blaus, grocs, vermells…

el mestre de Toluges
pot anar un o dos camins
de riba a riba
llavors
bo i esmunyint-se d’esbiaix entre la gent
amb una mà aturant els amables boldrons
d’elegants caminants qui caminen
passeig avall, el passeig
infinit dels morts qui hi
davallen, mudats
i no pas muts; a l’inrevés, educadament
enraonant
i molt animadament.

a l’altre cantó
el mestre de Toluges
no hi va pas a llegir-hi antics patracols
ni a desxifrar-hi pedres antigues
mig cremades
a gratar-hi estalzins de segles ha
a desempolsegar-hi
papirs i palimpsests
més sonsos i fats amb el pas dels anys
no hi va pas, no
a morir-s’hi d’arnat fàstic.

hi va a conèixer-hi nous mots
per a un poema que escriu.

i, si torna amb un nou mot
tot escaient, sap que
per a això
per a aquest descobriment
és per què l’instant
ha estat oscat per l’escarpre de l’enginy
en la pedra diamantina, gens propícia
ni prou esgarrapable
de l’eternitat.

i pot aturar amb una mà benvolent
per indrets
l’atapeïda rierada de bells cossos mudats
relluents, gens esviudats
(no pas ja doncs de carronyes a mig desfer
de tots els morts haguts fins ara
i llurs femtes
i sobreeixides i expectoracions
com fóra el cas una mica més amunt
o més avallet
del tram que el mestre coneix)
i pot anar entre ribes
fent-se camí de gairell
ara i adés
damunt el passeig sec i net
bo i estroncant un instantet
el davallament incessant
(car tots els bells morts caminen devers un punt
ningú qui empudegui venint
del cantó oposat)
pot estroncar durant un no-res
d’instant que ell els passa davant
la rierada de gent gentilment
abillada, excel·lentment
educada, coherentment
discursiva.

pot trobar en les converses
(car deixaven d’ésser muts
ara que anaven mudats
en aquest tram precís
que el mestre coneix)
pot trobar-hi
en les animades converses dels vianants
tan decents
certs de mots molt escaients
que potser hi mancarien
en un poema que fa.