Imploració, reconeixença, benaurança
a) Imploració de la deessa dels mots
diuen les mans jaculatòries de la deessa
mots! mots!
(o es morirà)
(en ineluctable esllanguiment per inanició…)
mes els mots que li oferim
tots ben embolicadets com codonyac
no són prou nous…
en vol d’amfigòrics
mes tots els amfigòrics no els tenim
prou preparats…
massa de verd
algú els ha pintats massa de verd
els ha carregats de verd fosc
i el verd no s’acaba d’eixugar…
i les mans suplicatòries de la deessa s’envelleixen ràpidament…
els meus venien ben pintats
de teula de teulada
de callol de blat
farinosos de barutell
de rovell de bigalot…
mes els de verd de prat foscant
no volen dir res
la deessa se n’ennuegarà si encara té prou forces
per a dur-se’ls al pap…
capriciós anafrodita inclinat al crim
deien els meus…
massa tard
esversat, s’hi fa, amb zel
ranera
estreba amb ses urpes els bigots del tigre de l’agressió
s’esgruna la deessa
pàmpols de llums, circells de tendresa
la pols
i que fàcil mor un home llençat per un vehicle!
ja res.
– – – – –
b) tothom em coneix (massa)
reconegut per botigues i hotels
per dones i minyones interessades en la bagatel·la –
somrís humit em dóna cascuna
mentre els retorn capcinada –
les possibilitats són immenses, diu el meu llambrec,
mes en est instant altes cabòries de filosop em posseeixen –
fóra com bufar i fer ampolles,
encara més fàcil, com trempar i fendre ascletes i fenelles
[bombant assíduament, fent amb totes bisbes d’orgasme] –
magnet irrevocable
mos texts nuncupatius,
banal confegir d’eloqüents tirades,
pitjar el gallet i engegar els trets de les lletres
qui sempre fan fitó –
i ara arriben les besties amb llurs gossets i llurs tuties –
enrenou d’infants
esclats, espetarrecs
piula priàpica,
tro, masclet…
aprofitaré l’empopada
que aixeca la pólvora
i fugiré.
– – – – –
c) ah benaurada guerra
ah, benaurada guerra, hò
tothom l’havia estada esperant amb candeletes
tothom esperava una excusa major per a matar…
tenia el seu amor d’excusa el pedòfil qui assassinava infants
tenia l’excusa l’assassí de pedòfils que allò que amaven era prohibit
i tenia l’excusa el pare o el familiar assassí que allò injuriat li pertanyia
tenia l’excusa l’amant assassí que el marit maltractava la dona
i la dona assassina que el marit no la tractava prou bé
i el marit assassí que l’amant li prenia la propietat i la dona l’escarnia
tenia l’excusa el bòfia assassí que tot el que altri fes a qui tingués esquírria era vedat
tenia l’excusa el religiós assassí que tothom sense religió es mereixia
segons els llibres sagrats assassins
la mort…
tenia l’excusa el cristià assassí que el jueu o el moro tenien el déu errat
i el moro assassí que el cristià i el jueu
i el jueu assassí que el moro i el cristià,
i tot era excusa, i merda i falòrnia rai…
el jutge assassí no li calia cap excusa,
tenia, com el botxí, permís per a matar…
com el carnisser qui penja dones en ganxos al trebol
i les obre en canal
i tothom en menjarà
amb delectança…
i el general, el legislador, el polític assassins
tenien l’excusa que el poble assassí
prou els volia així: assassins…
i llavors arribà la guerra, i tothom n’exultava, car ara a ningú no li calia
excuses
ni que hom matés per ells, per procuració…
generals, bòfies, jutges, propietaris, capellans, botxins,
polítics, afrontats, caçadors de recompenses…
la gent no en teníem prou…
volíem també matar sense excuses – alliberar el nostre deler
i trossejar
occir
mortrir
botxinejar
de franc
sense conseqüències de maldecaps i paperots…
i allò era paradís.
