¾ d’aixeta – guaitajorns de n'Eleuteri Qrim

ànimes enconades i no

els salvats de la pira només enyoren el foc
ja no hi ha per a ells el festeig innocu de cap altre jorn de lleure.

vaig veure el vell veí i els seus fills que feien una gran foguera
i que llavors hi ajeien al rampeu
les haveries mortes en aquella inundació de feia dos dies
i que també hi posaven la vella
vull dir la dona del pagès
perquè cremés a la pira.

els guaitàvem de la vil·la nostra estant
jo tenia un allargavistes
i horroritzat me n’adoní que la vella entre la fumera
quan les flames ja li gastaven els cabells
i li espellifaven la pell del crani
es bellugava una mica com ara si s’hi posava millor
vaig cridar: la pagesa no és morta
l’ase i els bous sí
ella és viva però!

les dues minyones de ca nostra
corregueren cap a la foguera del veí
i s’enfilaren entre fumeres i flames fins al capdamunt
llurs vestits s’encengueren
llurs cabells també i elles a sobre les veies somriure
com ara il·luminades.

per què es volien immolar
verges folles
encara ara no m’ho sé pas aclarir
(qui ho esbrinés caldria fer-li festes)
(probablement com cap altra cosa de bo de bo
no té cap altra explicació que la bogeria
de l’instant.)

quan me n’adonava que les minyones cremaven
vaig llençar l’allargavistes
vaig cridar els ragatxos i vam envair la casa del veí
salvàrem les minyones
i salvàrem la pagesa vella.

la pagesa vella
com érem d’esquena amanint amb pomades les minyones
tot seguit s’hi tornà a llençar
al foc furient
i en vam sentir les riallades d’íntim plaer
com el foc la consumia.

les dues minyones mai més no han fet altre que somiar
de flames
s’enyoren del foc tan pregonament
no volen mai sortir a fer gatzara
no les he vistes mai canviar floretes amb els al·lots.

és cert que només festegem de cancell a cancell
(casats i solters tant se val)
els qui mai no tastàrem
les flames.