¾ d’aixeta – guaitajorns de n'Eleuteri Qrim

Hotel antic d’on fui foragitat ara modificat

No hi ha pitjor hivern que el del cor
Per això eixíem a la recerca
De l’escalfor del caliu dels bons joves records.

Aleshores ja no hi veia (eu)
I el meu gos pigall em menava per l’antic hotel
On hi havia, lluny ha, viscut (eu) amb la meua família.

Els topants eren alhora els mateixos i canviats en certs indrets
Les terrasses amb nous angles d’edificacions adventícies
D’on que sovint tant el gos com eu (encara més)
Ensopeguéssim en taps i obstacles qui-sap-los.

Ara, cada vegada que ensopegava (eu) en cap tortuga o gallina
Li deia al gos pigall de pixar-s’hi
Vull dir, a la cassoleta del ponedor – vull dir, al badall del cau
I la gallina i la tortuga llavors
Devien perdre el quest
L’aup afegit clandestinament enganyant-los l’olfacte
Els senyals cap a llurs amagatalls disfressats pels pixats
I les pudors concomitants del gos pigall
I potser qui sap (no hi veia eu i el gos no en deia mot)
Qui sap si es canviaven el nom i de personalitat
La gallina s’embotia al cau
La tortuga a covar-hi al ponedor…

Llurs famílies, prou me n’imaginava el desori.

Aquell antic hotel on hi tinguí tanta de família
I de relacions homosexuals una mica d’estranquis
Encara ara era el meu univers referencial.

Tan a prop, ensumant-ne els cassigalls eteris
Els pensaments m’hi esclataven
L’enteniment m’era, sencer, uns focs artificials
I les ensopegades eren les pèrdues col·laterals
Que acompanyen doncs cada esclat.

I ara ni ell (el pigall) ni eu no en trobàvem ja l’eixida.

Volia només recobrar’n les sentors
Que em duien a dolça nostàlgia i somiat benésser
Ei, mes entre poc i massa
Allò era un enfit.

Tant ell com eu n’acabàvem tan marejats
Que ens canviàvem els noms i les personalitats
I li era l’home pigall quan ell ni hi veia
De cap ull ni de cap forat de nas…

Només per fotre el camp cap a l’hivern
Apaivagador del relapse
Car qui vol cap reat que el dispara al caos
De les sensacions eixelebrades
Massa en desreng ni disbauxades?