¾ d’aixeta – guaitajorns de n'Eleuteri Qrim

escosint alleradament elevats paisatges

per quines altes muntanyes no ens perdem
ni quins paisatges no ens revelen els cims
ca, i als penyals amb veus de dones els vents
ferms no ens darden amb les virtuts del concret?

el plugim, la boirina, o els llamps que fenen
el cel, els arbres esgavellats, els claps
soms i sems i els clots de molses irisades
on espeteguen els raigs del Solell, ca

i les plantes qui s’arrapen oloroses
per les esquerdes, ca, i àdhuc conquerien
el peu de l’estàtua qui esdeveníem

tret que els cabells ens onegen als vents qui
amb veus de dones ens enumeren virtuts
sens fi del que al món rau, un món cafit doncs

de sòlides veritats que copses tantost fots
el camp de la pútrida gàbia on et tanques
et tanquen, ens tanquem, sòpites fantasmes.

escosint alleradament elevats paisatges

si muntanya amunt doncs salves feixes, creixes
al nou horitzó d’un món adés promès

el peu ferm es falca al ros relleix, reneix
l’esperança del comprendre-ho, no ets cuc ruc
qui tem l’ombra de l’armil·la qui oscil·la

penjada al fosc buit i a frec d’esclat; t’han nat
nu i esverat, tancat al clot del reglot
fastigós de cada dogma escarransit
de repel·lent capellanot malparit

pels sílexs i les arestes saps que ets viu
i pels llamps que l’electricitat reviu
ara que escapes embolicat de capes
ca, i eriçat de dagues i ric de pics
i repics on pels frescs aires rampinyaires
els ocells de becs esmolats veritats
t’han dit amb cada esgarip esfereït

ca, i si se’t rebrega poruga l’eruga
qui enmig del trepig amb sola malastruga
trepitges com qui trepitja erts dits trits
de grimpaire no gaire com cal ni bo
d’aquells qui empaiten, bofiescs, el qui s’estorç
trepitja bo i amb més esforç, i en escorç
els prens potser per pilota – amunt la pota
i guitza avall – el cuc mort i el cap de mort
qui et guipava per prendre’t, retre’t en gàbia
pútrida – xemica’n doncs l’accipítrida
gúbia, urpa esparveradora, i fuig
més alt on les veus de sibil·la del vent
qui sibil·la i oracular en òscul pluig
et xiuxiueja vies alades, hi ets
ca, i encar ausades t’hi llences volaire
enjòlit com muntanya qui en esventada
armil·la, mes sòlidament ancorada
enlaire salla, acomplert.