¾ d’aixeta – guaitajorns de n'Eleuteri Qrim

tard o d’hora també haurem aurora

hi ha en el paisatge tenebrós i limitat només cossos adés joves
i ara a mig desfer sota els automòbils derelictes, rovellats;
hi ha adesiara l’ombra benvinguda dels gegants protectors
qui es desixen nitament i secreta dels boscs patris i vigilen,
amatents, damunt llurs xanques d’amples troncs tenelluts,
finestres endins, que en les foscors no ens féssim gaire mal…

quan finalment, oidà, la nau s’envola i reneix horitzó ençà…

rebutjant la farsa de la distància s’atansa a la llar del port
on la flama sol-i-verna ara s’atia de valent amb el nou zèfir…

recalarà la nau i amb ella l’embat de l’onada que escombrarà
els morts i els derelictes de la platja en acabat ja netejada…

i gosarem llavors encendre llums dedins la casa
i gosaran els secrets gegants llençar llurs xanques damunt la creixent xera
i aniran peu nu i revelats de bracet amb nosaltres
a rebre el vaixell ran d’onada, de qui els xemics ens banyen
i ens mig esborren les llàgrimes d’agraïment, d’alleujament…

i riurem perquè l’aconhortat oblit s’instal·li al cor dels navegants
qui il·lesos ens tornen, sense corruix, visatges hialins,
corrent als braços dels qui fidels romanguérem sotraguejats
a l’alta mar de les humiliacions i els sacrificis
esperant que només tornés, com ara, la nau solar de l’alliberament.