ara mateix al bosquet en les mateixes condicions ambientals
és clar que no vaig als grans magatzems a comprar-hi re
hi vaig a veure estofes i sobretot la gent, i a sentir què hi diuen…
avui hi era prou allerat i lleuger quan per malastrugança
tres infants no gaire deseixits però molt malparits
han volgut que els donés diners…
no se n’adonaven pel meu posat i roba que no duc ni tinc mai ni un clau
s’han enfellonits tanmateix quan els deia que fotessin el camp
que allí ningú no hi rascava virolla…
i tot d’una veig que tinc fogots
m’he temut que muntarien un escàndol, i malament rai…
sempre m’han acollonit els infants
llur malícia no ve filtrada, raja a doll
són pura malignitat…
se n’han anats remugant, renegant, maleint-me, “te la tenim jurada”
i un, fonent-se, tot de sobte m’ha clavada una ungla a la mà
una ungla plena de malalties
m’he guaitada esfereïdament la mà que sagnava una mica
he esguardat girientorn
i llavors he eixit apressat per una porta a rentar-me la nafra…
“prepòstera renyina”, anava dient, i m’he degut equivocar de porta
era una porta de darrere i hom no m’ha dit re quan l’emprava
pel meu posat i roba hom em confon sempre per un dels treballadors…
he fet cap al gran quarter d’amples murs grocs que els militars abandonaven
i ara els grans magatzems fan servir per a emmagatzemar-hi vehicles
i màquines massa enormes perquè hi càpiguen entre el públic
i les altres baluernes que fan funcionar les escales mecàniques
i tots els altres complicats aparells dels grans magatzems
laberints de mecanismes, endinsar-m’hi sempre em corfon
i m’atia a una certa incomprensible eufòria…
he sortit del quarter amb els enormes murs grocs caminant
darrere un lent camió gegantí carregat fins al capdamunt dels burxots
hom no m’ha dit re – tothom troba pel meu posat i roba que hi dec pertànyer…
la meua mà em preocupava de valent
la infecció potser feia acceleradament camí
a pas una mica més viu m’he anat allunyant de la ciutat…
al camp hi cercava arreu un rierol
un rec si fa no fa cristal·lí i impol·lut que em rentés
finalment n’atenyia un – l’he saltat amb un botet tot elegant
i a l’altra riba, arenosa, hi deixava la mà en remull
i hi escoltava adelitat xampurrejar els pardals…
deien tots excitats que el candidat d’esquerres havia guanyat…
el Sol era net, l’aire clar
l’herbei somall, el ventijol, vós direu, balsàmic, dolç i bla…
un somriure beatífic m’asclava esclet de dalt a baix
les ombres clapejades dels arbres pausats
em duien en somnis
a esdevenidors tan suaus com els passats.
