sosveniment del temps on era a mig esculpir (ans no sóc irredimible nyap)
encar ens fèiem il·lusions
encar vèiem patrons sensibles
afaiçonant entrellats de mons
ens ficàvem a casalots arruïnats
en despenjàvem quadres i miralls
em vestia amb roba bruta de femella
llavors m’esperava pacientment a la vorera
on no em jaquia regirar sinó pels innocents
tothom altri càmeres els captaven
perquè els inquisidors els burxessin més tard els ulls
onírics
amb virolla de barnilla t’apolleguen l’ull
llordes valquíries fartes
t’alliberen d’un pes
mentrestant ni em moc
rac ragut, com mort
en mortalla com en garsó
a punt que em plantessin per sempre pus
al cementiri
del minaret de la mosquea estant
el muetzí et recorda a esgüells
que ets una merda
hi ha un mirall o un aparador
sotjat pel sotjaire
jo sóc jo perquè em sotj
i perquè m’he sotjat sé on fóra erroni d’anar
més val no anar mai enlloc
monòton monàstic
la ptomaïna de cucs i verdets
fent-se escudella a l’olla asclada del cos
fent-se escudella no fos cas
que acabés fent-me escudella
zub-zub xup-xup
esclat
bona cara quan morirem
torna-te’n enlloc
rabit com qualque pedant
davant com és tot de coherent
bona cara, bona cara!
els encenalls de la bestialitat apagats només pixant-m’hi
serè rellotger, em diré Quirze
col·lisions d’ombrel·les duran en naufraig rellotges
qui a erupcions apariaré
tenebroses ombres duu la nit
la nit tangible d’intermitents espòndils
agressors d’estàtua
antropomòrfobs
virolles de mangalins us travessaran
sereu patafi on patafi em volíeu
i ara nyec!
el nyap fa nyaps
he mort el diable! he mort el diable!
he salvat el poble, cavaller qui só, marquès molt noble
extàtic estàtic
gossos de pagoda ensumant-me els esclops
el boll taboll als ulls qui em ploren
tenim n’Ariadna entre càmfores, no pas arnes
batec per tu corc gripau tritó
escorpí escurçó
cuques qui goseu atansar-vos-em
si arrisqueu pisqueu
bon plom de Galena per a tos escandalls
arpons cantimplores cercapous
he sentides totes les ràdios de l’univers
et fotré un carquinyol
diu la mare a l’infant
entre els pelegrins farts
la superstició essent infantilisme
cada pelegrí és ruquet infant qui rep clatellots
l’estàtua se’n riuria amb llavis nabiu
genives cirera
elèctrics espurneigs
tot cremarà i ens faran sobre pagar sofres i arsies
amb ullals despullats arrumbéssim cap als cims
sense templets
allí trobaríem socors
com cap gaiol al prostíbul
fugíssim dic en plena tempesta
de les enganxifoses firetes
tant de vesc mentider papissot
ens enfita
fútil tendresa
amb agror a terminis
ara buit
corcada estàtua
enduus-te’m vent
sóc corquim
qui només esdevé antropomorf
per cap casualitat
m’autodeclarava nyap
somric entre neus
dormia com soc.
