¾ d’aixeta – guaitajorns de n'Eleuteri Qrim

deteriorats (si bé no pas alterats) pel vici dels anys

la casa on fins ara hi era l’ase dels cops
i objecte de gras ludibri
fa massa dies que és buida
i me n’enyor: enyor els insults i els ultratges

per això m’he vestit i he davallat al carrer
i sense fer cas dels qui a la cantonada
hi donen debades diaris
(muntanyes de diaris que ningú no vol
il·legibles per llur constant no-res d’insípida xerrameca)
amb incerts trepigs m’adreç al parc

els qui adés tant se me’n reien i, sense gaire corruix
i pus tost de per riure i prou, sovint em colpien
llur crueltat adotzenada i sense gens d’esbojarrada esquírria
ara el vici, sobretot el vici dels anys
els ha deteriorats empobrits malmesos
llur salut una calamitat
llur aspecte verament dolorós
tret que encar…
tret que encar els rau esme
per a treure’s de la butxaca el coltell per a clavar-me’l
si em veuen arribar
no fos cas que amb set de revenja els vingués a tornar-m’hi

tret que a frec d’ells somric, mans, bonhomiós
“només hi venia a abraçar’ls!”

“car per què entrematar’ns
si enlloc no hi ha espectadors
si sempre actuàvem al fosc i en la buidor
si al parc com al bosc com a la casa no hi ha mai ningú
ningú qui doni cap figa lloca pel que féssim o desféssim
si mai…
si mai no hem fet el ruc sinó per a entretenir’ns
si tot era per riure
si tot…
si tot era…
si tot era per riure
tant les vostres riotes i estomacades
com els meus planys i lamentacions…?”

ni així però no volen que canviéssim cap dels rols
volen que tot sigui com era
jo rebent ells pegant
pels segles dels segles, o millor:
per als quatre dies que a tots plegats no ens resten de coll

així doncs el teatret que fem continuarà
tret que ara encar amb menys de vigoria
flasc mut escarransit
sempre erroni rudimentari primitiu
incrustat d’impureses
rovellat rugós feixuc fat
sense ningú…
sense ningú mirant-hi

fantasmal teatret de vells qui flonjament s’entrematen
s’entrematen de mutu amor odiós
manxols, fent-hi catúfols, tentines
coents, ja fonent-se en fètid vesc
entre llords parracs
a un racó rònec de l’inhospitalari parc fosc

arc de bosc llefiscosament amorós
bavadissament cansat
llepissós llapó amb microbis fútils
de qui tampoc no val la pena
d’observar’n l’angúnia
d’escoltar’n la ranera
de…
d’ensumar’n la darrera reverència
que es resol en pet
irrespirable i nul.