Deessa al camió
–Ens hem barallat amb el xicot i m’ha fotuda fora el
cotxe
ara em cal tornar a casa caminant carretera
amunt
és una carretera pobra, camperola (com se’n diu,
rural)
s’enfila entre magres bosquets d’arbres
escarransits
sovint mig enfonsats en aiguamorts
no hi ha gens de trànsit, el vespre és gris
de sobte un camió
el veig de lluny i és molt perillós
va tot armat de ferros i duu un remolc també armat
de ferros
que balla d’un cantó a l’altre de la carretera
amb la fúria d’un fuet titànic
no sé ara a quin cantó de carretera anar a raure
el remolc com la cua ferotge i eriçada d’un animalot
antediluvià
et podria doncs esclafar
tant a l’un cantó com a l’altre
m’esquitll cap a la dreta i llavors cap a l’esquerra
plena d’angoixa, sense acabar de decidir on m’hauria
d’entaforar
abans el mateix camió no m’envestís
o el remolc no m’enviés a dida
al capdavall, totalment esfereïda
em llenç daltabaix, de cap a un sot que em surt
avinent a la vora
amb gran terrabastall el camió s’atura a la meua
alçada
en aturar-se el brogit del motor, sent de baix estant
unes riallades clares
davalla del camió la femella qui el menava
és una dona paradigmàtica
és una deessa colossal
una estàtua qui es belluga clàssicament i qui ara
s’esclafeix doncs
en veure’m aclofada i llorda al sot
–Por, migpet? Amb por no es va enlloc! – em
diu, i m’ofereix la mà
perquè pugui deseixir-me del clot estret que
anguniosament m’engavanya
–Puja amb mi – em diu
–No puc; tornava a la Vila Grossa
–Ara mateix hi vaig jo
descarreg només una petita tossa aquí mateix, i
som-hi; au
vora d’ella m’hi trob aitan bé
és com una guerrera dels temps mitològics
formosíssima, fortíssima, mortífera
–Com et dius?
–Dolceta… Dolça
–Dolça… i m’hi jug que la teua sangueta és vi
dolç – m’acarona
alhora les cuixes amb ungles esmolades
i pens que si fóra gata em posava ara mateix a
parrupar
car m’hi estic aitan bé, tan protegida
els garfis de les seues ungles com àncores de
seguretat
i bleix, apaivagada, com ara de bell nou dolçament
bressolada
per qualque celestial gloriosa heroïna
dels meus somnis més casts de verge
sentimental
i el pet que avia és com ara un tro potent
i se’n riu, i vull imitar-la i em surt un petet molt
tímid, i em diu
–Peta’t tan fort com calgui
al món no s’hi va de migpet
amb por no vas enlloc; peta’t, riu-te’n
soroll rai, trenca el que calgui
envia als collons tot el que et faci nosa!
i se m’escapa a cient algun petet més ardidet i me’n
ric de valent
car mai com avui no m’he banyat en tanta de
benaurança
ni he tastada tanta de llibertat
i fins doncs gos enfonsar el cap rialler entre els seus
pits fenomenals i tot
i hi sóc, com dic, tan feliç mentre menem aquella fera
metàl·lica
carretera envant, i aitan esbojarradament i sorollosa
com podem
el rabiüt remolc alhora tolent i arranant a tort i a
dret
arbrots animalots signes
tot d’una la deessa frena enmig d’enlloc
–Ja hi som, la Dolça; una feineta i ens en
tornem
davalla del camió, s’atraça poderosament cap al
remolc
i cada cop més horroritzada veig què fa ni què
s’empesca
d’un caixot amarrat al remolc en treu dos farcells
humans
són dos homes lligats de mans i de peus, i
emmordassats
els duu penjats un a cada mà com si dugués dos
catxaps de no re
–Vine, que els sebollirem
gairebé caic del marxapeu
em tremolen les cames mentre li vaig darrere
els farcells (aquelles dos homenots empaquetats) es
debaten maleïdament
–Els duc vius, perquè tot i que puden de merda
del cagats que van
encara puden menys que no si fossin ja
morts
i la seua rialla esclata i retruny pels boscs
desolats
els ulls de por de dos ostatges m’encomanen la
por
i, marejadota, em vaig endarrerint
i la colossal beutat es tomba i em repta
–Amb por no es va enlloc, migpet!
i m’etziba, la formidable, formidable empenta
i entre panteixos i ais reprimits
assoleixc tanmateix de mantindre-me-li
prop
s’atura a un clap
descarrega d’espetec els dos homes o gegantines
larves allí mateix
(llurs embalums inquiets impotents d’anar
enlloc)
amb una pala de tall esmolat que duia fins ara sota
un braç
en un tres i no res forada el terra del clap pedregós i
sec
n’escapça les rels com si fossin només nervis
enfebrats d’una terra retuda
i ara sense cap mena de pausa ni cerimònia
com si encara enfonsés el ferro a la terra
amb el tall esmolat de la mateixa pala
comença de fer bocins un dels dos
enfarcellats
li talla les cames si fa no fa a l’alçada dels genolls
els braços si fa no fa a l’alçada dels colzes
llavors el coll
rodola el cap horroritzat
–Són més fàcils de colgar quan els tens fets a
peces, migpet!
m’ho diu rient amb dents qui relluen
gloriosament
no gens cansada, comença ara de fer bocins l’altre
home
i jo ja no puc més, me’n vaig corrents
me’n vaig, corrent, lluny d’aquell malson
tan lluny com puc
–Migpet, et perdràs!
els riallosos mots de l’heroica deessa em retopen pel
cervell
com si amb la veu m’hi llencés boles negres de goma
densa
he trobada una barracota perduda al bosc
sembla habitada; truc a la porta
em surt, mandrós, un home gran, petitó i nerviüt,
burleta
–Ei, la minyona, quina carota; quin llop més lleig
no has vist!
–Truqueu de seguida a la policia, si sou
servit!
Hi ha una boja al bosc qui assassina
humans!
–Una boja, oi? Entra, entra, que hi
trucarem
ca seua put tota a podrit
–A la cuina hi deu haver conyac – m’hi atraça
amb el gest
i, tantost m’hi faig, ell despenja l’aparell –Policia!
Correu-hi, correu
sóc el del Mas d’en Fosc; per la vora s’hi foten
terribles crims
que astorarien els més bemparits i tot!
a la cuina la pudor de podrit encara és pitjor
no hi trob enlloc cap estomacal
ni al rebostet escrostonat
beuré d’una ampolla de vi agre que hi ha a la lleixa,
ecs!
per la finestrella o l’espirall del rebostet
hi veig fer cap l’escultural camionera
s’adreça a pas de guerrera a una bordeta o canfelip
molt desmanegat
en treu, penjats de cada braç, dos altre homes
lligats de mans i de peus, i emmordassats
amb la pala de tall esmolat fa un clot a terra
no gaire lluny del rònec canfelip
esfereïdament me’n vull tornar
mes unes mans de ferro m’amorren a la
finestreta
el Fosc, l’home podrit, em té collada
i ara m’endinya cul amunt el seu vit roent, quin
mal!
quin mal mentre em viola l’home podrit
i fora, la bestial divina beutat desmembra els seus
ostatges
esparverats i muts
i ara tapa i atapeïx el clot i el Fosc se m’ha escorregut
al recte
i ara jo potser volia respirar
i veig la deessa marcial qui treu dos cossos més del
canfelip tremolós
quants d’ostatges desesperats no hi deu tindre
amuntegats
afetgegats; n’hi deu tindre milers!
trinxa amb tanta de facilitat
i amb tanta de destresa de traça de gràcia
trinxa i trinxa
trinxa, a reguitzells, humans
els trinxa per a millor encabir-los a cada sot
angoixant i estret
i alhora el Fosc torna a burxar amunt, entre la sang i
la merda
del meu adolorit budellet d’avall
el meu trau d’arrere
aquell clotet jussà fins ara tan estretet i
primmirat
i ara bojament botxinejat
potser ja aitan ample i adotzenat, complagut, com
l’altre
–No! No! – anava a cridar
mes la mà podrida del Fosc no m’ho
permet
–Sobretot no l’ofenguessis; ella no permet que
ningú l’ofengui
aquells qui avui sebolleix l’ofengueren ahir
i ella els tol la vida els tol la dignitat els tol la
individualitat
els tol cada sentit
els tol d’empertostemps el mateix record
car ningú mai no els trobarà ni sencers ni a bocins ni
els identificarà
en barreja els bocinets i hi llença un dissolvent
perquè es fonguin
en un aixarop molt repel·lent
tragits d’orxegada em sacsen irresistibles
tret que el Fosc amb el seu alè podrit a cau d’orella
em teixeix
amb filets d’esperança una cenyida mortalla que em
refresca l’esperit
–Tanmateix no et capfiquis, que ara mateix farà
cap la bòfia
i és cert, sentim trucs a la porta de la barraca
–Fosc! Fosc! Policia!
mes, oh desil·lusió, immediatament les clares rialles
de la guerrera
es barregen amb les fètides del Fosc
qui ha pretès d’anar a obrir “els agents”
escruixida i alhora tot d’una resolta
m’he feta doncs forta dins el rebost
he falcades ambdues portes
o la porta i el ventall de la finestreta
l’una amb un tallador massís de tallar-hi carn
l’altra amb un tamboret
i jo sóc enmig fent força amb els peus contra el
tallador
contra el tamboret amb les mans
i m’haurien doncs d’esclafar abans no reeixissin de
treure-m’hi
fora, incessants, les rialles es perllonguen
indefinidament
i jo fent força
fent força, fent força perquè la meua gàbia sigui prou
hermètica
fins que…
sirenes de vehicle policial
la bòfia salvadora!
trucs ferms ara, i fermes veus d’home
–Policia! Obriu!
ah que contenta no estic
alliberada al capdavall!
sóc jo qui ha corregut a obri-los
els dos ben plantats agents em diuen què
tinc
–Doncs… – i començ d’explicar-los-ho…
quan…
quan el tercer dels policies també entra a la
barraca
hi fa cap fent xanxa, molt bonhomiosament
–Aquest trist darrer mendraig, tanmateix, renoi,
la sentoreta
hom en diria avantsala del paradís
les flaires celestials, vull dir!
i tots tres amb bon humor se’n riuen – àdhuc m’hi
afegiria
tret que ara la veig, el tercer (la tercera) dels
policies
un neguit pregon m’acull
una angúnia m’ennuega
un nerviosisme em trasbalsa
la tercera agent…
s’assembla talment a la guerrera del camió!
hom en diria bessones!
ja no estic segura de re
m’interroguen, bona gent
i per comptes he començat a quequejar
esmeperdudament
els bòfies no saben què escriure
em guaiten esverats –Què…?
Què…?
musclejant se’n tornen cap a fora i em lleixen soleta
amb la dona
em diu, somrient cruelment –Por, migpet?
Amb por no es va enlloc
m’engrapa pel bescoll
m’aixeca com si li sóc farcellet de palla; a l’altra mà ja
hi duu la pala
fora finestra, els tres mascles fan l’orni
els pseudoagents i el Fosc potser cacen bolets
fosforescents
per a la minestra de la nit
ara que sortirem pararan compte a tombar-se-li si fa
no fa reverents
no voldran pas ofendre-la
es veu que tothom qui li tomba l’esquena
l’ofèn.
