¾ d’aixeta – guaitajorns de n'Eleuteri Qrim

Írwin Roplega se’m carda la dona

Fent cap sense cap mèrit a un capítol sorprenent, la meua vida es torna feliç d’allò pus. N’Irví se’m fot la dona assíduament, i la satisfà plenament, i em puc doncs dedicar a la ciència i a l’esquí. I a la ciència de l’esquí (que encara m’alta pus que no pas les altres a les quals la vida esmerç). Esquiant amb l’esguard i el llambrec part damunt els trets d’una persona, endevín qui és: És qui…? Aquesta és la ciència de l’esquí. Em deman: Aquest és qui…? I aquest altre és qui…? I, tret per tret, tots els desxifr. Fil per randa. Sense errades. Ja no sé què em meresc. Tinc una tècnica infal·lible, i, el que dic, qui no s’ho creu, la caga.

N’Írwin Roplega era d’un d’aqueixos pels quals, no fa pas gaire, també en romanguí pregonament subjugat. Personatges si fa no fa estatuescs, per qui la fascinació se m’esmolava.

A ell, pel fet que és jugador d’escacs, m’era relativament fàcil d’esquiar-li amb l’esguard part damunt els cims abruptes i les valls bonyegudes dels trets del seu sempre atent vult. L’estudi, la disciplina, la dedicació, el fixar-s’hi molt i l’aïllar’s del món… En això (en un pinyol) constitueix la vida de l’escaquista. La victòria en acabat t’ompl d’urc – saps que reeixires absolutament, ço que no es pot dir que es pugui dir gaire a la vida, potser com gairebé només en casos on occeixes, mates, desfàs el contrincant és el cas. En escacs destrueixes l’enemic, i així i tot no s’hi veuen limfes brollants ni ulls desorbitats ni nervis entortolligats ni pells esportellades ni budells vessats… Molt més polit, molt més net. I tanmateix la vençó tan definitiva i anorreadora, com quan et travessen al camp de lliça i t’arrenquen el cor, i la donzella amb la penyoreta se’l menja cru, sense sal ni re. I els viltinguts vassalls, a sobre, es pelen les mans aplaudint…

Quan em vaig embarcar en el projecte de descobrir qui era, n’Írwin (nom qui al meu fur intern, tendrament, sempre he familiaritzat en Irví), n’Irvinet, doncs, era víctima d’un maligne experiment.

Els de l’equip de l’estat capitalista qui anaven contra el nostre havien llogats els experts de l’exèrcit per a fer’l tornar boig amb ultrasons i infrallums. Maleïts armats de la merda…! Sempre mirant de fotre mal. D’espatllar totdéu. De fer’ns la breu vida fastigós fel.

Vaig fotre una cosa. Vaig segrestar’l; me’l vaig endur amb els ulls embenats a un mas llunyà que tinc. Les parets part de dins hi són totes folrades de capes de plom de metre i mig d’amplària, envernissades amb vernissos antiverins. Hi tinc la dona, i tres minyones per al servei. N’Irví a poc a poc se les va anar cardant totes.

I n’Irví ja no ha guanyat cap altre torneig. És massa feliç cardant pels descosits. La gent feliç no fot mai res d’aquelles collonades risibles que després et fan sortir als diaris. Com ara ensopegar’t cap remei contra el càncer, o escriure el millor, més aclaridor llibre, o sortir de president d’algun estat de merda, o, com dic, guanyar un campionat de quelcom o altre. Els qui som feliços no hem de demostrar pas res més. Al contrari, més val que ens amaguem, o els desgraciats, els infeliços, els qui han de jurcar a ésser, a esdevindre i figurar, t’apedreguen pel carrer i tot.

Prou me n’adon que aquesta historieta és massa curta. Per xo la complicaré. Amb cardar i nodrir’s (com fa la dita?), amb menjar, beure, ficar i treure, no n’hi ha dissortadament prou. Al cap d’estona… Cal també, com ho diré?, presumir. Defecte humà, la genètica ens hi empeny.

N’Irví, al cap dels mesos al mas paradisíac, cuinava i recuinava les fades anècdotes dels seus anys de campionat. On era tan celebrat i reverit. Quin palimpsest de proeses no rajava! La dona se me n’ujava. La meua pau perillava…

No volia pas tornar a fotre vida de marit, ja us ho diré. A mi, allò que m’alta és la ciència, i au. La ciència i prou – satisfacció divinal, nyac.

No pas per no res sóc científic. Vaig empescar’m un mou o mètode a través del qual n’Irví prenyés la meua dona. Ara tindrien un fill per a estar tot ocupats – i si se’ls moria millor – els caldria passar el dol, i consolar’s mútuament, i tot allò. I potser ho diríem al món. I el món portaria dol pel campió – tan devot a l’amant que havia abandonada la competició per a fer-li un fill, i llavors enterrar’l!

Magnífica pensada. I de cor a pensa, i de pensa al fet, i au.

La meua dona la veies prenyada fins als ulls, i n’Irví encara més feliç. Ja veia el seu fill campió. L’ensinistraria a casa mateix d’ençà que obrís els ulls, i als tres anys o menys ja guanyaria el pàmfil campió corrent. I, si li sortia una filla, tant se valia, també. Encara no ens havíem fets musulmans. Encara vivíem en la llordesa del món pagà.

Jo, l’Írwin, me l’estudiava ara més atentament, curosa: car no solament els seus trets havien canviats (ço que significava que el seu tarannà i doncs la seua personalitat també eren altres), havien canviats tràgicament. I no solament els trets. Li estudiava el fibló d’entre cames, i li havia crescut fins a proporcions monstruoses (ço que eixorivia molt les minyones que li demanaven que se les cardés encara més sovint). Tot allò em tornava esplenètic.

M’enfellonia sovint. Reptava les minyones: Se’ls corcaven les viandes a la cuina. Tothom cardant massa i no fent pas la feina ni el sopar. Per donar’ls una lliçó i perquè tenia gana, un vespre, amb els corcs qui corcaven les viandes, vaig haver de fer’m una truita de corcs – collonuda, hum. Ara ens en cruspim sovint. Els savis trobem nous viaranys al bon viure encara que no ens hi fiquem de ferm; com qui diu l’encertem i l’endevinem, ni tirant d’esme; d’esquitllèbit i tot, com qui poc vol la cosa, toquem el bell centre del fitó.

Finalment, tanmateix, allò de casa nostra no podia durar. Ara tenia totes les minyones prenyades amb el virot gegantí d’en Roplega. I l’infanticidi sempre m’ha fet cosa. Un estómac no prou ferri, ca…?

Tant se val, la qüestió que, per molt científic que fos, no sabia escatir la solta adequada al tripijoc. Com t’ho faràs ara, capdecony – em reptava, sever. Omplirem el mas de Ropleguets i tots voldran ésser campions, i encara tindré més feina que no pas al començament.

Podria fer veure que m’he mort… Canviar’m novament l’identitat, i que s’ho fotessin… Mes com reproduiria tots els laboratoris que tinc ara ben replegats al mas…? La vida no és prou llarga per anar recomençant gaires de vegades. No val a badar.

Europa m’és ja terreny vedat – cada govern m’hi vol de mal. M’he cagades en massa de religions i de “democràcies” – i els meus invents científics n’han desfets massa de governs. Massa de polítics retratats cardant-se’m [d’estranquis creien, il·lusos!] la dona, i tractant-la a baqueta, amb deixuplines i sangs, i drogues interdites, i merdes d’aquelles… Cadascuna de les meues personalitats al ban – tants de noms i de domicilis malaguanyats! – i, damunt, condemnat a moltes de morts – “in absentia” és clar.

El Roplega tingué com aquell qui diu d’espetec quatre filles de quatre mares diferents. Una de les mares la meua dona; així que tècnicament una de les xicotelles era “meua”. Potser hauria d’haver-la remuda, pobra noia. El Roplega no les deixava respirar de feina: les feia estudiar escacs pel cap baix catorze hores diàries.

Sort que l’any següent els creixents grumolls agafatosos de musulmans feren els governs interdir la pràctica escaquera perquè havien descoberta, en el text aquell carallot que sempre estudiaven, una coma mal ficada – i els escacs ara eren ofici del maligne, i merda així… Sempre se n’esdevenen de noves i crespes. Món astorador clafert de sòmines. Això rai.

Tret que ara tenia por que n’Irví no se’m suïcidés… Ai, merda, merda, merda. L’estudi científic demana tants de sacrificis! No cansaré el lector amb la meua vida privada, massa sonsa. Massa fragmentària, repetitiva, adotzenada, farcida amb les mateixes xanxes ràncies. Només compta la ciència…, i, per a mi, el fibló encara en estat de creixença del pobre Roplega, qui, com més es reprimia el neguit de competició i el cervell, sense estímul, doncs, se li deteriorava, més li creixia el virot.

Calia assassinar-l’hi, vull dir, el virot aquell que se li menjava el cervell… Tret que la dona no m’ho perdonaria mai. I no cal dir les criades. Però les criades que se’n vagin a la merda. Només gent d’upa compta.

Amb tota Europa cremada, el mas meu a l’extrem oriental de la Sibèria (si fa no fa), la producció científica que n’eixia, amb tantes de preocupacions, minvava i minvava. I enlloc no n’arribava retrunys. A cap de les capitals capitalistes el meu nom ja no sonava. No em cauria cap altre prèmit d’aquells, els Nobels, els altres…

Teníem tothom la carrera encallada. N’Irví a la “meua” filla li havia ficat el nom lletgíssim d’Escacosa. Doncs bé, l’Escacosa, gens badoc, el cervell molt desvetllat ja de nadona amb els escacs ara interdits, es posà per comptes a escriure llibres sobre història. És clar, allò de l’història tothom sap que són romanços per a la canalla: rucadetes escrites per llepaculs estiracordetes només per afalagar els més brutals qui han gosades d’emprar les armes més assassines, i així han guanyada efímerament certa porció de terreny on hi maneguen amb la bestialitat palesa de tostemps. La veu dels morts no la sent ningú; dels perdedors, ningú no en sap mai més gall ni gallina: de fet, en sap només les mentides més coents. Però què hi farem, l’Escacosa era un gènit, com son pare. I atès que com dic els escacs els musulmans els prohibien, ara contava històries als acadèmics. Esdevingué la primera xicotella de cinc anys a guanyar el prèmit dels històrics. I hom la considerava una candidata excel·lent no gaire més envant per a presidenta del çoviet suprem a l’ombra i tot, jotflic.

A la coberta del seu darrer llibre ja ho diu ben clar: “–Al camp de batalla s’il·lumina l’estratègia, l’il·luminat hi triomfa, l’art hi resplendeix, la ciència s’hi aplica, i el cervell humà hi creix, tret que t’hi obrin el crani. És la guerra el joc immortal on el qui guanya guanya, i l’altre desapareix – s’esvaeix, pitjor que no escarnufat, anònim, esfumat, ni mai existit… Al manicomi hi ha pler de Napoleons i dissortats per l’estil. Són els generals qui, perquè els havien de treure l’apèndix en un atac d’apendicitis que amenaçava peritonitis, la diada els trobà a mancar, tràgica mancança, mancaren a la batalla, i ara no s’ho saben pair: remembren el joc i no s’hi troben, i no reben mai cap medalla, i no apareixen anomenats a cap llibret d’història. Maleït gambit d’apèndix que el contrincant, en no declinar’l, t’obliga ara a la defensa Nimzo-Índia de l’haver de córrer al quiròfan per comptes de rebre un cop de sabre al ventre, d’on te n’hauria pervinguda (qui sap!) manta de glòria. El general boig és el perennement escac-matat fins que esdevé escac-mort; i d’aquella operació cesariana al ventre, per a més vergonya, no li n’ix cap infantó – aital ignomínia et duu adu al suïcidi amb el primer bolígraf que t’enfonses al melic a un racó de les comunes.”

En va vendre un pilot, d’aquell llibre d’història per a la canalla. La canalla, l’infant: boca per on tota la merda hi entra. L’infant i la mentida tot és u; l’infant, pel fet d’ésser infant, és a dir, de parla nàquissa, per comptes de dir paraules, les rep; i, perquè és un receptacle tan magnífic i faitís, en rep de totes les colors: mentides, monçònegues, estrafolles, mites, religions, de verdes i madures, doloroses i picants, acaronadores i punyents, tot de nyepes, tot de fentes, a lliuradors, fiquem-n’hi, ensarronades, gallofes, i renuncis rai, i au – un sac, el seu cos, de bullents butllofes.

En contrasemble, no hi ha adult amb dos dits de cervell que es cregui aqueixes ninotades, titellades, espantaocellades de l’història. Ara, a la canalleta què els has de dir…? Jo els diria les veritats perquè sóc científic, mes la voluda infame els conta historietes d’història, de déus, de pàtries, d’esperits, de fantasmes nadalenques, de merdegades a bocois… Cal conservar’ls l’innocència, és a dir, la virginitat, no fos cas que els la llevés el pobre; la virginitat per al ric: al ric li agraden els regalets ben embolicadets, li agrada encetar coses, li agrada trencar tels – ves, manies rai que tenim la gent.

Ah, i sabíeu que, mercès segurament al material genètic i encefàlic heretat de n’Irví (car la meua dona ruc rai), l’Escacosa als sis anys s’espavilà que l’enviessin a Mercuri…? No m’hi estendré gaire. L’anècdota put a allò que en diem “ciència fantàstica”, una branca de l’història encara més tediosa que no les altres. Especulació per a favots. Mes, això s’esdevingué: Transformà, en una nova història, o diguem-ne llibre d’història (tot el mateix), aquell català qui es deia Armstrong i qui fou el primer a trepitjar Mart, i en féu un çoviètic musulmà, amb tota la nova documentació impecable. Com a prèmit la trameteren a Mercuri. Es veu que allà baix s’hi va ensopegar, com un altre Gúl·liver fatxenda, tot de personatges estranys qui li donaren anys a vindre força teca a pouar per a la seues novelles narracions històriques. No n’he llegides mai cap; poc són el meu recapte.

Mes tornem al mas. Que se’n vagi a la merda l’Escacosa mocosa. Això dels fills, quina altra enganyifa de l’estany malaltís de la genètica on la personalitat s’ofega, quin jou que t’enjova al fer la cosa a jova, i no pas a gratcient, a lleure, perquè vols, inspirat, a lloure, com et rota, a cient, al teu pas, a cient, a cient, a cient… Són els altres humans massa ximplets per a comprendre tot això…? Continuen de fotre fills, i acceleradament, perquè no els romangui mica d’estona per a perfeccionar la fugaç unitat d’un cos qui com bòlit es disgrega sense conèixer al capdavall on té re altre que la faduga titola, com dicta l’esclavitzaire genètica.

Els veterans de les guerres són els més datspelcul de tots. La tropa és per definició imbecil, enze, talossa – altrament no fóra tropa, fóra qualsevol cosa de mig profit, no pas instrument per al profit dels brutals aprofitats. Ara, els veterans encara excedeixen en imbecil·litat la tropa. En sents a dir de grosses, massa tocats pels neguits i angoixes del combat, a part que com sabem els exèrcits només recluten la púrria més inepta. N’hi ha qui diuen, reunits ens escamots molt dogmàtics de pressió, que voldrien extradir “déu” per a dur’l al jutjat – es troben ofesos perquè hom els ha ensarronats tan vilment, i ho ha de pagar “déu”…? Per què doncs no ho foten pagar als qui els empraven d’armes de destrucció del proïsme només per ço que els comerciants fotessin més calers…? Perquè són uns gèl·leres i uns tòtils triplicats, per això. I encara pengen la puta bandera del patriotisme…! Quin vòmit de veure banderes quan l’únic que demostraria una mica d’ardidesa o d’amor propi fóra de tindre prou collons de mostrar la bandera de l’enemic!

Capficat pregonament per les espirals degeneratives on el món es perd, tot de sobte me n’adon que n’Irví se m’ha escapat. El ministre de “justícia” italià li ha ofert un salconduit i ara n’Irví representarà els fideus molt fidels al musulmà als campionats del món de la blasfèmia, de la flastomia, de l’antipapisme.

L’antipapisme, ara que això dels pontífexs els musulmans ho han trepitjat fins a fer’n la caguerada més repel·lent (no pas que no ho hagués estat abans, tret que la gent no ho sabia, com ara no saben que el que els fa empassar’s el musulmà és la mateixa merda papista d’ans, tret que amb moltes de guturals esborronadores afegides al “llatí”, guturals esborronadores de gos escanyat semblants a allò que adés se’n deia l’algaraví xarnec que ara ha estat totalment esborrat per al bé de tot lo món), l’antipapisme, dic, arreu hi és de moda, i el qui la diu més grossa, tocant a les obscenitats i malvestats dels apostolis, i aquell fallit carallot creuclavat qui adoraven adés, guanya un prèmit. I n’Irví als prèmits n’és addicte, i a això s’escarrassa ara i hi esmerça cada segon, d’on que la dona em demani i m’empestiferi, i em toqui els collons, i no em deixi fer la feina.

Quina merda, doncs; m’he convertit a l’islam, i resulta que amb el que tinc puc permetre’m unes vuit-centes mullers. Quan el que voldria és vuit-cents “eunucs” qui em fessin contentes les quatre (les vuit si hi afegim les sengles filles, tret que és cert que una la tinc a “Mercuri”) qui ja em ronden per casa, per tal de poder’m llavors dedicar amb totes les forces a l’esquí, i a les ciències doncs concomitants.

Ca que he dit filles…? Filles i, en tot cas, verges molt minyones i jovencelles: Ves, fóra, si doncs me les tirés, només donar aquiescència a una típica afecció de vell. Encara no hi sóc. Ara, un llegidor poc familiar amb els costums darrers podria trobar-ho estranyet. Mes és llei de la genètica i de la corresponent esponera fàl·lica. No pas cap crim ni vilorda pareguda. No hi ha crim que valgui. Tots els crims han estats inventats pels “civilitzats” i d’altres musulmans.

Ho volen les lleis de la genètica: De ben jovenet t’abelleixen els conys ben fets i peludets i flairosets: els de les padrines, els de les àvies i besàvies. D’adolescent, t’abelleixen els conys de mare, com més madureta millor. De grandet, el vector es capgira. Com més grandet, més t’abelleix allò jovenet. De vell, doncs, els millors conys trobes que són els de xicotella de cap a set o vuit cap avall. El mite aquell de: Les sis dècades: sis anys; set dècades: cinc anys; vuit dècades: quatre anys…, etcètera, decreixent…, nou dècades: tres anys…, que et trobes a milions de llibres, articles i serioses, feixugues entrevistes amb tota mena de savis i sufís, no és pas cap mite, o gairebé: els subproductes de la “genètica” no són pas cap ciència exacta, o, en tot cas, el cervell humà no és pas fet per a comprendre’ls, com d’altra banda gairebé res, peces qui som de carn mig podrida si fa no fa pensant, més rucs que els pobres rucs, qui si més no saben que l’únic que s’interposa davant llur felicitat és el bíped més ruc, qui no sap que el que s’interposa a la seua felicitat és ell mateix, el seu cervell naquis, corrupte, purulent, sempre inventant nous crims i repressions sense solta ni volta, per comptes de jurcar a descobrir dreceres cap a la felicitat, jurcar a destruir obstacles cap a l’objectiu del gaudir com un camell, assenyaladament cardant sense recança ni mirament ni càstig ni por ni “crim” conys a doll, el cony de cada amuntegament orgànic o inorgànic, sòlid o eteri, concret o abstracte, existent o no. Cony de pedra, cony d’arbre, cony de pluja, cony d’aire, cony d’ocell, cony de mosquit, cony de cadira, cony de coixí, cony de llet, cony de glaç, cony de violí, cony de paraigua, cony de samfaina, cony d’alena, cony d’aixada, cony d’angúnia, cony d’eufòria, cony d’ababol, cony d’albergínia, cony…

Ara, la raó que ningú no arribi mai als cent quaranta anys, les catorze dècades; vull dir, ningú entre els humans, és a dir, els homes (les dones no compten per a altre que per la raó que són portadores d’un cony oldà i especial, no pas com a persones, doncs, i encara que arribessin als tres mil anys, ens en fotríem com d’una cuca de la llum qui, per comptes de fer llum, no en fes – ei, no som pas musulmans per no re!), la raó que ningú no faci els cent quaranta, dic, és per fet que l’equació es fa malbé, se t’estronca… Dius: Deu dècades: dos anys; onze dècades: un; dotze dècades: cap; tretze dècades: menys u…! Recollons! La “ratio” es trenca: entrem al món de l’absurd…! Com et pots cardar un cony d’algú encara no pas concebut…? No diem pas fetus ni embrió, diem concebut. I doncs, ningú no arriba als cent quaranta, no. I això sol demostra que la proposició és vera, no pas cap mite. El dia que fóssim capaços, pels mitjans científics que fos, de poder’ns cardar conys encara no concebuts, llavors allargaríem la vida. Mentrestant ens l’haurem d’espinyar i fer fotre.

Ara com ara, no hi ha remei: la cigala ultramorta del l’home de cent quaranta no es carda ni el cony d’una xicotelleta de menys un any… Pitjor menys dos, pitjor menys tres, etcètera… Una impossibilitat. Només boqueix, pobrissó, el forat negre de l’absurd.

D’altra banda, hum. Hò. Longevitat i duració: tot es correspon. Tot roda a l’eix del cardar. Quina tensió, quin trempament fo-na-men-tal! L’univers depèn del virot en perxa! Si afluixa, tot s’esbalça; l’ésser mateix es ret, s’ensorra.

Rebia, ara no fa dos dies, de part del cèlebre n’Irví Roplega, un e-mail. Hi deia: “–Sóc al punt on el virot se’m rebaixa, oidà. Impromptu, el suc del cervell que me’l nou, no me’l nou pus. Em sembla que el suc s’aturava de rajar; ara em cal tot el suc per a pensar-me’n de bones. Ara, a canvi, els ossos se m’afluixen, es fan els ofesos no sé pas per què – potser vós qui sou científic, mestre n’Iu, ho escatireu, vull dir, en acabat d’esbrinar-ho durant tres o quatre anyets, és clar. Prou sé com és de complicada la recerca!”

Em vaig aixecar llambresc com un tigre de muntanya. Una agilitat que no hauríeu sospitat d’un cos de cinc dècades i mitja. Vaig anar a donar la bona nova a tot l’harem. A n’Irví se li rebaixa el virot…! Ara us cabrà a totes, fins i tot les més estretes.

La dona niga llavors, i de futris rai. Emprenyada, botzinada, xeringada, rebotegada, empiulada d’allò pus. Més val que si mai sou vora seu no se us ocorregués d’esmentar mai el mot “txador” – ara no pot ensenyar cuixa i pits, ni el cony quan badava els genolls asseguda entre els coneguts, i això la priva de la joia més alta. Que és d’ensenyar a totdéu lo cony. La neguitejava oimés, d’afegitó ara, el fet que ara que el seu amant més fix potser tornés al mas a guarir’s l’empiocament, allò dels ossos fotuts, amb no prou suc, no pogués demostrar-li, altre que al llit, que ben conservada que estava, fotent gimnàstica i ballet i prenent el Solell i rebent massatges molt adients d’eunuc…

Mes em sembla que m’esgarrii del subjecte. Vaig tornar a l’ordinador a continuar llegint-hi el missatge de n’Irví. “–Això de la flastomia se m’espatlla, mestre. Hi ha, es veu, sectes de quatre mig-morts, ressentits clandestins de les antigues religions judeocristianes, qui s’eixconxorxen en cèl·lules terroristes trameses als quatre signes de l’abecedari, vull dir, els quatre vents cardinals, els quatre caus de l’escaquer de l’ésser, els trameten pertot a Roma, i de la seca a la meca, només per a ajusticiar’m de cop-descuit, pobre de manguis…! Ah, maleïts terroristes cristians, pretenent ara que llur punt de vista té cap mena de vàlua, mereix cap mena de tolerància per part dels qui ara abasseguem el poder! M’agradaria agafar’n algun per la pelleringa del coll i dir-li: M’escoltes, infidel! Els musulmans ens en cansem, saps? Som bona gent (la millor del món), mes tot té un límit.”

Vet-ací, em deia, un home acomplert. Un home qui quan més li queien els pantalons i ja se li veia, rònec, el cul, s’ha agafada la corretja, ha estrebat el cinyell, ha estretit el budellam, ha embotida la sivella fins a foradets mai ans atesos, i s’ha aixecat ben dret! D’una immensa vergonya del viure, amb la seua reputació d’antic campió d’un joc diabòlic mal i empaitant-lo s’amagués on s’amagués, com en Lincoln, i els altres bons comunistes, ha fet de la seua vida ara un exemple a seguir. D’ací a uns anys, barrant cap “relliscada” del terrorisme cristià internacional, la seua biografia resplendirà (un producte llor, mes robust precisament pel fet del seu barreig ideològic) com resplendeixen els cans i la canalleta fets de moltes de races; la seua biografia, dic, claferta de picaresca, mite, exageració i sobretot revelació d’uns secrets cabdals per al manteniment ja no dic de la societat, de l’univers, es vendrà com es venen els remeis contra la constipació intestinal. Car, com el seu mestre, n’Irví, amb els seus trets garneus i tanmateix mascles, espiarà, un jorn o altre, per la fenella de l’accident, la realitat! Això sembla segur. O ell o jo (més probablement el tit, car no és pas el tit, no sóc pas, vull dir, el mestre per no res, però de casualitat belleu ell i tot), bo i traient el nas per les brèndoles de la nostra gàbia antisèptica que tanmateix ens vol esclaus de la citologia preprogramada per la genètica esclavatgista, amb els ulls de l’intel·ligència (el tit o ell, dic, o belleu per astrugança ambdós ensems) clavarem un tascó al vernís de la mentida dels ulls sensuals i veurem a la pantalla del cel desenvolupar’s les notícies autèntiques.

No ho diguéssim a ningú, no ho esbombéssim pas, no fos cas, però és segur que ni els musulmans hi endevinen, en re, una merda. A canvi, els nostres ulls en òrbita seran els nous objectes no identificats altre que per naltres mateixos i, pioners aeronàutics per les esferes inoïdes, sentirem els xafardeigs dels déus sobtats de les casualitats. Des de Roma tramesos amb el carburant del cervell a trenar galàxies com qui trena, desvagat, pèls de cony. I allò de cardar’ns els àngels (aspiració de tots els autèntics poetes condemnats a la gàbia terràqüia), ens en fotrem, ens n’esclafirem com colossos, car cardarem i ens entromparem i farem les mil i una millor: justament amb els nous déus sobtats de la casualitat! Car l’univers al cap i a la fi és un collons d’escaquer si fa no fot gegantí. La qüestió és fer mat al qui juga i guanya en aquest instant precís.

Continuava el missatge de l’avantatjat meu deixeble: “–Allò que m’entristeix, tanmateix, és que es veu que ni la pena s’han presa d’estudiar’s a fons els meus insults als pontificats i els datspelcul qui els presidiren. Que em vulguin matar és una proposició que trob totalment raonable, mestre n’Iu, mes que ho vulguin fer sense abans haver exposades les contra-raons als meus arguments…! La civilització se’n va en orris si el diàleg fa figa. Això li deia a un clandestí desarmat l’altre dia dins una cel·la pudent on la bòfia musulmana me’l torturava: –Us haig de guaitar esparverat, amic terrorista clandestí cristià qui em voleu assassinar amb tota la mònita ans puteria; com em plauria que mestre n’Iu Oblit fos ací per a esquiâ’us part damunt aqueixos trets que teniu tan umflats i botxinejats a la carota, aquests ulls de velluts, aqueixes nafres i sangtraïts, i xiribecs i sobreeiximents i bonyots – ell endevinaria els vostres motius, i amb quatre mots us adreçava i guaria.”

Les veritats que dius, n’Irví, n’Irvinet del cor…! Que ben ensenyadet que et tinc! Amb el tit, tots els terroristes cristians tornaven a mare, se n’adonaven de llurs errors astoradors i es plegaven al viure lleuger, i al cardar musulmà dels serralls il·limitats, on les verges passen pels adreçadors quatre-centes ensems, i apa, prous escarafalls, jotfot; som-hi per feina; això del cardar és un quiquiriquic al cel, i au, res d’importància, res a morir-hi en crims passionals i merdegades d’aqueixes dels anys de la complicació sense solta ni volta. El món és prou capible, copsable al capdarrer, atès que ningú ni res carallot te n’interrompi la dreta, recta, escleta especulació.

“–Els llavis fets malbé del condemnat es bellugaren en l’ombra d’un murriet somriure. Segur que es veia màrtir, el malparit, íntimament celebrat a les catacumbes amb misses satàniques i tota aquella escaguitxosa vilorda recurrent dels qui no són re i, més tard, com les truites es capgiren, ho abasseguen tot, i es captenen, amb el poder a la punta del ceptre trempat, amb la mateixa malparidesa i crueltat que empraven els qui manaven adés, i qui ara són els clandestins qui es desficien per terroritzar la bleda població… Ewige Wiederkunft dels collons. L’ombra del somriure es tornà una mitja rialla i tot. No li romania dent ni queixal a les genives qui regalaven limfa, sang i pus. I llavors, impensable, se’n rigué, s’esclafí, escarafallosament, sorollosa. I els bòfies en acabat em van treure a corre-cuita i em va felicitar: L’has fet riure, em van dir, completament sorpresos, hem despeses hores i setmanes tractant que se’n rigués, cosa que llur déu els prohibeix, car això d’ésser cristià clandestí s’ha tornat mortalment seriós, i tu véns i només amb la teua carota el fas fer’s un panxot. Deu ésser que ets més lleig i grotesc, i tens l’ànima més llorda i albardana que cap de naltres.”

Quin cop, pobre Írwin. Maleïts clandestins: els únics qui no tenen res a perdre per així poder dir la veritat sense por. En el tumult, qui no té res, ni llengua, és l’únic qui paga la pena oir.

“–Mestre n’Oblit, no hauria estat millor que mai no hagués oberta la boca…? Qui collons em pens qui só…? Per què collons vull convèncer ningú, si sé que tot el que dic és invent de la meua personalitat d’avui. Que els meus trets, com me’ls esquii al mirall cada matí, denuncien un home diferent, de qui les creences i dogmes d’ahir en escreix han caducades, i ara creu en ximpleries i betzolades diferents, i sovint no creu en re, només en arribar a demà per a veure’s a l’espill com va la sútzea neu del vult, i si és gaire agradívola d’esquiar o no gens.”

Quina por no em fa que ja hagi fet tard. Que estigui llegint la missiva pòstuma d’un difunt qui per pròpia mà morí assassinat. El seu cristià matant el seu musulmà. El seu flastomaire el seu escaquista. Ai! Viure és un art que costa tant de mestrejar. Malastrucs tots plegats! Empaitats a tothora per les eixordadores paitides del patiment! Quan serem tots prou rics i prou generosos per ço que les mateixes lleis que defensen ara exclusivament els rics i brutals ens defensin a tots…? M’he d’arregussar les mànigues i ficar’m al microscopi i al telescopi; feina rai per al savi qui sóc. Això de fer el ploramiques deixeu-m’ho als cagats i als suïcides i als religiosos. Les conseqüències del meu esmerç les sentirà la població romanent. Doneu-me la joguineta del poder únic damunt els elements i seré doncs l’únic mai qui, despitat, capriciós, carrincló, ridícul i afamegat, no la trencarà. No caldrà pas aquesta vegada que ningú vingui a reclamar-la: tothom viurà massa feliç cardant al seu serrall, quatre-cents conys ensems cardats pel mateix virot multiplicat a les esferes dels mons paral·lels… M’he de ficar a pencar… M’he de ficar a pencar de valent… L’univers espera els meus resultats i veig que se m’aixeca novament…!

Truquen insistentment abaix. Trec el nas per la finestra, i veig que és n’Irvinet qui ha tornat! Davall els esglaons de dos i mig en dos i mig, amb perill doncs d’estrompar’m. –Has tornat! La dona, les minyones, les nines… que contentes estaran…! Em fa que són totes fora; les fot al carrer de tant en tant, a caçar bolets, a cercar tresors sota el permafrost… És que a casa se’m panseixen, volen que me les cardi a cada segon. I la feinada que tinc. Ara sí que m’ajudaràs…!

–Sóc lleig, mestre n’Iu!

–Ets lleig…? Quines coses de dir, Irvinet? Com et treus els calçotets, ets el déu més resplendents de tots els inventats per la sobtada casualitat a totes les esferes de l’aiguabarreig fonamental!

No pensis mai més (vaig pensar), i que et creixi el fibló de la felicitat! I encetí amb tota l’il·lusió el definitiu programa. I li netegí i li fiquí en cunç el mas, que esdevingué un illa beneïda on l’era post-humana era inaugurada amb tot el rebombori que només senten els éssers eteris, com ara en Lincoln i els altres comunistes qui no sé pas encara per quins filtres citològics no gaire lògics atenyien l’immortalitat del fantasma adorat per cada orbe amb cara i ulls.

Ara un lapse. Uf.

Dic això: que les nostres vides ara caldria pus tost narrar-les en capítols alterns. Ell d’eunuc de virot de campionat servint el meu serrall on les xiquetes noves el fan augmentar de mida (el serrall) que hem hagudes d’afegir ales i ales al mas. El científic de jo al capítol seriós i tragicòmic de la vida del savi comès. Anticristià, antijueu, islamofòbic, tractant d’empescar’m un vaccí contra la pitjor infecció que afecta els bípeds, ximpanzés glabres corromputs per un cervell pron a les emocions fallides del creure’s únic i dependre directament d’un déu tan malparit qui et castiga per néixer!

Com els musulmans hem resolt el tap de la prostitució fent que tota dona sigui sense excepcions cony a usar per qualsevol virot a qualsevol moment, així potser el savi resoldrà el tap molt pitjor de la religió, convertint totdéu en forat negre d’on si t’hi fiques no en n’ixes altre que d’exemplar exòtic de zoo australià, on qualsevol cocodril deprimit et pot fotre queixalada per a més diversió de la canalla present.

Exemplar catatònic estudiat pels pediàtrics amb pler de tubets de goma i de plàstic i d’acer que t’emboteixen pels esfínters i et fan menjar cadàver per veure si ets carnívor, i la canalla t’aplaudeix quan et confesses de pecats dels quals mai no n’has sabut ni el nom, car els encarregats de la gàbia se te’ls acaben d’empescar a lloc. Impromptu del pecat absurd. Abusat per tothom en espectacle revoltant, ara et penedeixes d’haver’t fotut al forat negre del cul de cap déu. Millor t’hauria anat fotent-te al forat burell del cul d’un llangardaix gros. Al forat rosa del cul d’una gallina a mig pondre. Al trau irisat d’una rinoceronta, d’una hipopòtama, d’una estruça, i, en fi, és de ruc d’estendre-s’hi – a qualsevol altre esfínter no pas metafísic, teològic, camandulaire, falorniós ni romancer.

Ha tustat amb els artells a la porta del meu estudi n’Irvinet i li dic que s’hi faci.

–Mestre, un e-mail d’ultratomba. La federació mundial d’escacs ha ressuscitat amb totes les pompes i glòries d’en Llucifer mateix! Amnistia Internacional ha torturat als seus ergàstuls uns quants d’aiatol·lahs, i aqueixos molt honorables ara veien i se n’adonaven i hi pujaven dempeus cent per cent que hò, sí, i tant, que aquella coma d’adés tan malposada, ara encara hi era posada pitjor, d’on que se la fotessin al cul. El text sagrat amb un coma de menys i un palter més damunt, car serà paper de torcaculs d’ara endavant. I els clandestins cremant-s’hi les celles i ensumant-ne el tuf. I els escacs seran de moda de seguida, faran més de forrolla que, ara no feia gaire, no fotien els txadors i les burkes i el nus gordià a la pixa i els claus rovellats als collons!

Quin desbost, doncs! Quina mala nova: eixjuguladora, anorreant! Maleïts capsdecony de l’Amnistia Internacional, sempre atupant, i insultant i humiliant, i mortrint els pobres imperdonables! Tanta d’hipocresia…!

Car ara què fotrem, amb aqueixa nova religió dels escacs als món…, ja hi tornarem a ésser, ocupats els mascles prou aprofitables en afers de balafiament intensiu – i ambtant la meua dona i les altres qui se les cardarà…? Se m’acaben els fons, no tinc prous pistrincs per a fer totdéu content…

Ja hi som. Ara… Aquest darrer diàleg amb el meu protegit Irví aparegué al diari el tres de novembre de l’any passat. Així que no m’hi estendré. Hi enraonàvem de la revolució musulmana i que l’atans pugilístic als problemes societals havia ocasionat que massa de gent caminés macada de cara pels carrers. A Qum mateix, fins fa poc melic del món, a Qum, doncs, una dona descalça i tapada amb el txador de cap a peus, com era obligatori, s’havia fet tanmateix un foradet a la roba a l’alçada del cony, de tal faisó que, si mai s’asseia, el cony feia acte de presència gairebé immediatament. Ran de què hi van haver milions de morts. Un cony fora serrall, allò ultrava els ulls ultratjats dels fidels. Després parlàrem de per què era raonable que només existís un diari a tot l’imperi. Així l’oposició envejosa i els avantatjosament posicionats podien fotre les pròpies raons cara a cara, fotre-se-les a l’esfinx com pedrotes, i no pas en paperots diferents sempre comprats pels ja addictes, i de tant en tant per aquells flascs, fastigosos batracis plens de nyaps i llúpies tuixegoses dits els neutres o neutrals, els menfotistes sense partit. Trobàrem collonut que ambtant tota minoria hagués siguda sumàriament executada. Les minories l’únic que foten és ficar bastons a les rodes del carro del progrés cap enlloc. I ara tots els aiatol·lahs encara vius eren a les garjoles de l’Amnistia Internacional, d’on no n’eixirien altre que cadàvers profusament botxinejats. Tant n’Irví com jo hi defensàvem aferrissadament aqueixes pràctiques dels amnistiadors internacionals, encara que, com sempre, la professó ens anés per dintre. Després, per si hi havia amnistiadors prou amples i amb les orelles prou netes, hi afegíem humilment les nostres solucions: promovíem l’eliminació total dels conys de les dones; no de les dones, car sempre ens caldrien servents, mes sí dels conys – instruments brutals de domesticació del mascle, de l’escaquista i del savi ensems – i trobàvem doncs que fóra intel·ligent i humà si el nou règim anul·lava tot cony, i tothom qui se’n servís, inclòs l’home qui estimés, o fins i tot els qui se’ls estimés, fos afusellat sense contemplacions. Els nous fidels havíem d’ésser més rigorosets i impol·luts que no pas els fallits antics, és clar.

En acabat, el vaig beneir i se’n va anar a les capitals escaqueres. Me n’arriba escadusserament el ressò. És campió regional de no sé quin länder teutó.

La meua dona en canvi no m’ha perdonat el diàleg filosòfic publicat al diari. No historiaré pas les seues rebel·lions. Ja he dit que no hi ha llibre d’història que no sigui equivalent a les petarrufes irrisòries del nyec aviciat, sovint gasòfia impaïble, altre que, o tret de vegades que, t’ho guaitis com a ficció millor o pitjor confegida. Tret que ara, mercès als amnistiadors, les dones manen prou, manen massa. Maleïdes femelles: sense religió, totes anarquistes. Menades pel cony i les seues pulsions de cardar-ho (és a dir, esmorteir-ho, escanyar-ho, ofegar-ho, matar-ho) tot. Són les dones les qui porten els collons. I executen mascles a tort i a dret. Per això no dic res, ni piu, i sóc qui frega el terra, i renta els plats i es deixa cardar el cul amb bisbes de metre i mig. Mes m’he apuntat al Moviment Clandestí de la Renaixença. I tothom sap que amb la renaixença, tindrem i vindrem els modernistes, i els noucentistes, i tota la gent ferma novament. La generació dels setanta, qui se sacsà com pelleringa enverinada (ço que ni l’Hèrcules, ni l’Hèrcules d’Alacant, mai no foren capaços de fotre) l’atzunar de nit tanàtica, tetànica, de la religió del franquisme, especialment! Una generació de 70 savis: la millor que hi ha haguda mai al món! I doncs, amb semblants atots, els qui ara som en presó, serem els qui cantarem més dolçament i dura, com papagalls alliberats qui apreníem com tot de debò rutlla durant anys i panys de foscor. Sóc un àvid pensador, un elucubraire de pronòstic, cada guisa que em disfressa amb atzunar de mort en realitat em serveix de closca closa davall la qual m’enforteixc – quaix renat, renascut, a pleret, dins l’ou secret, amb la dent al bec gratant part de dins i asclant la closca, albirant gairebé la llum qui ve – i hi tornc doncs a ésser un infant qui somia d’heroïcitats i proeses, i qui sap que la natura salvatge dels nous religiosos mereix d’ésser esclafada amb renovat antifeixisme. Ah fal·lera d’esdevindre! Sóc ja als meus teguments un heroi deliciós qui es retalla lluminós al sinistre rerefons de foc de catàstrofe absoluta. Prop, totes les dones m’estimen; deixeu que les femelles se m’atansin: vénen a acaronar’m i a acotxar’m ben acotxadet, i a contar’m aventures on carden amb baronívols cavallers de virots extremats, de cigales que donen un rampeu a les de llurs vigorosos corsers: cigales de cavall qui boqueixen conys de femella aimada, ah, això sempre em pacifica, em reconcilia amb la brofegor i l’aspror de l’existència. Carden pels descosits amb herois de llongs matrassos i m’ho diuen a cau d’orella bo i acaronant-me, ben tèbies, l’entrecuixet amb ungles delicades… Això és somiar. Món alternatiu qui apunta i caplleva a l’alba del sent demà. Llas, no pas doncs com ara (efímer, incoherent, entremès malèfic), on l’únic que foten les dones és dar’m pel cul, i refregar’s cony i sés cagats al meu musell esquerp i tanmateix silent. Tot arribarà. Coratge i cor-dur, això em dic, aquest és el prec que tramet al meu esperit heroic cada nit on em deixen clapar en un racó fred de la cuina, amb els escarbats i els altres gatets capats.

Les “meues” innombrables filles les més malparides, brutals. No em bombardegen a floretes (les autèntiques i les de boca, és a dir, els aparells sexuals de les flors, i les dolceses i afalacs dites per afecte filial o el que fos); no, res; em bombardegen a cagallons. M’embruten el terra i les parets, i els mobles, em fan malbé el menjar que l’haig de llençar tot, amb cagallons a l’olla barrejada, o entre les xixines dels fideus, i haig de tornar a començar, i llavors la dona i les minyones m’escridassen que no sóc prou eficient, i que si em pas el sant dia gratant-me els pollosos collons. No em roman ni el remei de refugiar’m a la mosquea. Els maleïts dogmàtics amnistiadors les han anorreades totes.

Ara, tant se val, valent, el tit. No sentireu del tit ni un gemec, ni un singlot, ni un sanglot. Cap queixa. Composant en el meu poderós cervell el programa per a la renaixença, amb cada dogma nou i alliberador confegit a carxots – tothom en rebrà el mastegot, abassegat d’admiració, aclaparat de meravella, dient: Qui era aquest savi fosc qui ara il·lumina aquest cantó d’univers qui reneix…? Hò, i espereu’s. El fat em reserva allò que reserva als néts dels senadors més esclarits. I mon padrí fou una beutat (una mica pitof) qui caminà pels corredors del parlament de ca la Tònia amb una cara esculpida en ciment armat. Ara em ve a l’esment que com jo de nyec era al bressol un vespre s’hi va repenjar a ficar-hi la cairada tarota. Em pensava, petitó que era, mes ja amb un cervell pel cap baix aitan desenvolupat com el de qualsevol president de la república o aiatol·lah ara, llas, desenfaldillat, em creia, dic, que una estàtua colossal m’esguardava, i assenyaladament l’estàtua del cap d’en Lincoln a Rushmore. Així era mon padrí, de qui ara n’heret l’estatuesca duresa de marbre o sílex guspirejant.

Sentireu doncs del tit grans coses i proeses; si ja fou famós precoçment, imagineu’s un instant de vellarra, amb l’experiència de tants de canvis de règim…!

Tothom espera amb candeletes la meua solució als problemes del món, i llavors als de l’univers, i llavors als altres. Només us cal paciència, no fotéssim. No cal empènyer. Tot baixa sol. Tranquil·litat, i bons aliments. A part que paga molt viure a la cuina. Hom hi esdevé el nou alquimista, el nou químic, el nou físic nuclear, el nou rebenta-constel·lacions, el nou descobridor d’inoïts espais una mica més amunt dels deserts exhaurits de l’ultraenlloc…

Aviat en sentireu a tornar a piular i garranyigar, aviat m’hi sentireu refilar desengabiat i surant com alosa estesa, com còndor tort, qui desfigura i quasi es cruspeix el Solell asfixiat. Aviat, aviat…

Aviat, us dic; i per aquestes, cordons!

Darrer bleix de n’Estanislau Alafitor, arquitecte empaitat

N’Estanislau era sol a casa; el seu pis de dalt era lluminós, molt intel·ligentment cairat; dissenyat per ell mateix, com la casa sencera.

Dos noiets, de cap als set, vuit, anys, li van entrar a casa. Havien trucat, havien dit hola sense trair cap mena d’ànsia ni neguit, havien pujades les escales sense gaire feina tot i l’alçada dels graons, i s’havien endinsats a la cambra. Semblaven conèixer el pis, com si ja hi haguessin estat; sabien on era el televisor, la cuina, les revistes per a mascles benestants…

N’Estanislau volia demanar’ls per què hi eren. S’havien errats de pis…? T’entren a casa com si són de la família, com si són amiguets dels fillets qui no tens – els dónes gelat…, els prepares coixins perquè es trobin millor, els dius: Qui espereu…? I només se’t guaiten sense fer cap paper, musclegen, fan l’orni, endrapen el gelat, ditegen les revistes…

S’han estirats damunt la catifa, l’han enllordada amb taques de gelat de maduixeta. Els dos s’han trets els pirulinets pels xaps. Desbraguetats. Els pirulinets tots trempats. Es veu que tracten de seduir’t. Tu els bentractes tant com pots, sense tocar’ls ni res, només parlant-los suaument per tal de no espantar’ls. És cert que sents un pessigolleig a la carranxa; són tan procaços…!

Qui et té sota sospita que potser ets un pedòfil…? Ara tu sospites d’ells. T’han entrat a casa i han començat d’encaterinar’t amb magarrufes mig serioses mig jocoses. Deuen dur micròfons i cameretes amagats. Volen que els la xuclis, ells se la xuclen mútuament, però segurament això en acabat ho esborraran i el jutge només veurà el que els empaitadors voldran. Els vols descamisar per veure què amaguen, i llavors foten un bot i et fugen de casa esperitats. Baixes com un boig. Veus que, bo i esperant-los dins un cotxe, hi ha un altre noiet fora, un noiet d’uns catorze anys, al capdamunt del cotxe hi ha una antena que recull cada so i imatge que potser després aniran manipulant per tal d’incriminar’t.

Vols aturar el cotxe… Crides cap als policies que hi ha al voltant, voludes de buls desenfeinats: No te’n foten cap cas; tots indiferents. Era allò una operació d’emtrampament…? Inventada només pels infants…? O amb suport de la repressora policia, qui sembla no tindre d’altra feina que d’amargar la vida als ciutadans…?

Et tires davant el cotxe per tal d’aturar’l, i el cotxe t’aixafa. Hò, ara ets tot de tendrums ensangonats espargits pel carrer.

Foradaven la neu els safranets al jardinet que n’Estanislau Alafitor tenia davant casa seua. N’hi havia típicament de grocs, car n’Estanislau era afeccionat a la ciència de l’origen de les paraules: l’etimologia – i el safranet groc s’hi esqueia un munt.

S’esqueia que llavors passés pel carrer, i hi vaig veure n’Estanislau agonitzant. Ningú no en feia cas. Em sembla que algú l’havia arraconat, fora del mig del carrer perquè el trànsit transcorregués sense nyaps ni taps. Me li vaig agenollar davant i li vaig dir què voldria que fotés per a ell, si volia re d’urgent… Em va dir: Re. Em volen mort. Quin remei!

Allò em va fer cavil·lar una estoneta. L’intolerància envers els pobres pedòfils em deixava astorat. Maleïda propaganda dels assassins de l’esperit, ja no saben on fotre el nas mocós de mocs infectats…! Així es morissin tots abans el món no fos de tot invivible…!

Em va tustar l’esquena un policia: Els nivells de tolerància del món actual no permeten que ajudeu un moribund si és suspecte d’altar’s per la canalla. Si no voleu anar a la presó, on sereu de mantinent esbudellat, foteu lo camp, us recoman. Si permetíem cap pedòfil, ni que fos només latent, un pedòfil del pensament…, potser llavors desembarcarien a les nostres costes milions i milions de pedòfils, i la nostra pàtria sobreeixiria de pedòfil, i no hi hauria canalla per a la resta de naltres, i sobretot per als qui ens paguen.

Li vaig dir: No entenc re. L’Estanislau pagava trinco-trinco tota mena d’exaccions.

–Ah sí…?

–Era un molt famós arquitecte.

–Ah. Doncs hi ha degut haver una equivocació de les màquines. Què hi fotrem.

Se’n va anar el policia. Em vaig tornar a tombar al moribund.

–Un mal càlcul per part de les autoritats, Estanislau. Mira si és mala sort!

Em va xiuxiuejar a cau d’orella, amb el seu darrer bleix: No acceptis les mistificacions ni les manies obreptícies dels moderats. Els moderats te la foten part davant, part darrere, i d’improvís àdhuc de gairell. Totes les versions de la llei són merda pura. Hom ho redacta tot perquè beneficiï el comerciant. Si beneficiés el comerciant que l’excepció fos la regla, cada regla fóra excepció. Els càlculs matemàtics de les probabilitats diuen que les de més de mares ja tenen una certa edat. Doncs bé, si llaurar ventres de mares per a fer-hi créixer llavors d’un arbust amb propietats medicinals donés prou, de sobte fóra permès llaurar ventres de mares.

–Vols dir…?

–Creu-t’ho. I si la llibertat donés, la llibertat fóra llei. Tret que donen molt més les repressions, i les prohibicions i les religions, els apocalipsis i totes aquelles merdegades de les prediccions econòmiques i catastròfiques. Em morc cagant-me en aquesta societat de venedors i compradors. Els bons som tan pocs! Tan tràgicament pocs…!

–Encara viu…? – va dir un dels policies, bo i bellugant-lo amb la bota ferrada.

Respongué n’Estanislau: Senyor metge, així et morissis.

Tot xiroi se’n va tornar el bul carallot pensant-se que hom l’havia promogut a metge. Se’n va anar a presumir de metge amb els altres buls, tots tan curts de gambals com ell. Els vaig veure somriure i vaig abaixar les parpelles de n’Estanislau no fos cas que fos cas que encara hi veiés, i s’endugués la visió molt fastigosa del bul feliç. Ell, com jo, sempre hem volguts veure els buls trepitjats per rodes immenses i plenes de punxes, fotuts tots tendrums espargits pels carrers. Allò fóra gaudi i festeig…!

–Saps què són els positrons…? – em va demanar abans de morir.

Ara ho sé, perquè ho he guaitat als diccionaris, però llavors, tot i que em sonava, no ho sabia ben bé. No volia tanmateix enviar’l a l’eternitat amb el dubte d’aquella paraulota abstrusa.

Vaig respondre: I tant. Positró és l’immigració en general. Positiva, i tanmateix amb l’advertència redubtable del tro. La demostració que l’anar de casa pròpia a la d’altri, amb el perill que el moviment pot dur al col·lapse de les vies de comunicació, ja ve amb la veritat de la frase: “Positró: propòsit de setrill amb el broc trufat.” I vol dir que, on el setrill és d’oli, el que raja és vidre. I qui es vol amanir la pròpia cultura amb un excés de vidre…! No hi ha déu que la tasti, encara menys que provi de menjar-se-la.

–Ah, em morc en pau – va dir.

Un altre bul repel·lent s’havia atansat. Havia fotut el canó de la seua metralladora a repenjar’s feixugament al meu clatell. Les pessigolles em neguitejaven.

–Aixeca’t, capdecony – va dir –. T’acusem d’haver’l pelat.

I en aquell instant tornà a tronar ben fort.

Ara observava la jutgessa qui en condemnava a mort. Per conservar la calma, anava dreçant al recambró secret del meu enteniment l’arbre dels meus avantpassats. Amb honestedat que hauria fet caure de cul tots els qui es trobaven en aquella farsa de juí, reconeixia que, entre els meus, hi havien haguts, a part els no-ningús de sempre, pler d’assassins i de malparits, i de prostitutes i de gent així, valent i decidida, qui ara admirava panteixant.

–Sóc més honest segurament del que caldria – vaig piular, sense que m’ho demanés ningú.

–Nihilista – bordà la jutgessa. I es va estripar la bata aquella, tota plena de les taques dels menstrus i les lleterades de qui sap qui, per mostrar l’enfellonida que la posava amb els meus mots rebecs.

–La vida que portem tots plegats és tan mentidera que fa cagar. Els sentimentals i els devots escanyen aquest món amb llurs urpes bestials.

La meua brutal lucidesa em mereixé trempar i tot. La mort tan eròtica ara, quan, sense l’Estanislau ni jo, només quedarien al món idiotes rai. I els trempaires i trempats, i cardaires i cardadors, i gens cardats, sallant entre les cendres mocalloses del no-re!

Em vaig ficar a passejar pel corredor, mentre la jutgessa predicava, i tots els parroquians, en respondre-li la missa, pregaven merdes rai. Me’n record de tants de detalls per l’importància del moment. Hom discorria sobre quina mena d’execució fóra més convenient. Fora hi queien gotes. Les dones duien totes els caps mullats, la roba flonja i pudent; semblaven ocellots malalts, mig plomats, mullats fins als ossos, tremolencs, repugnants, i pregaven tan fanàticament, tan penosa, tan mesquina, tan rebregada, encarcarada, escarransida…!

Caminant, caminant, pensiu, me n’adoní que no hi veia cap paraigua. Em sembla (em vaig dir) que les autoritats han trobat que era un objecte massa eròtic, i doncs pecaminós, i n’han prohibit tot empre.

M’havia quedat sense paraules. Els diaris que embolicaven els entrepans de pa amb llard es veu que vantaven la decisió de les autoritats amb opinions extàtiques. Que emocionant de trobar’s d’una puta vegada amb una decisió que excita una visió de la civilització que duu a les darreres conseqüències de la lògica mercantil les irritacions de la divinitat! – això deien (pel que veia), això i betzolades semblants – cap ni un dels crítics ni periodistes gens espantat de donar la raó als dictadors d’una manera com més furient i descordada millor, i ardits doncs, ells, com sempre, lluitant contra els ultratges morals que rep la víctima (la societat) quan el paraigua es desplega com es desplega un carall qui es distén o una vagina qui dóna a néixer…

El conservadorisme venjatiu volia que la família fos ara integrada pel burgès i tots els seus paràsits. Els culpables: els inevitables enverinadors de paràsits. Amb fruits excessius en fruïen els més brillants criminals: inflamaven amb llurs esquers roents les criades i, tot i que fossin cuineres excel·lents, a l’hora de fer el dinar hi afegien verins. Les salsitxes, els fideus, les trumfes i els pastissets amb pinyons i síndria confitada, i llavors els xampanys, tot hi venia escopinat pels immigrants. Els paràsits, en general gossos i rats, alhora ferotges i elegants, tastaven les llepolies i s’hi quedaven, erts.

Amb mi, jutjaven alhora molt d’immigrant escopinaire. Valia la pena de seguir el que deien els empaitadors. No pas quan s’empatollaven sobre l’hivern etern i crepuscular on ens havíem fotuts per culpa de comprar massa debades, i haver’ns menjat cada arbre al món… Ans quan deien allò que els cecs rai, els més feliços, ara que tot hi era fosc, sobretot als barris dels pobres. I que la culpa era de l’immigració i de la gent qui portava les ulleres no pas als ulls, als cabells, per a presumir d’ulleres tot i que no els calguessin, entre d’altres motius perquè tot hi era fosc.

Ja no hi havien pollastres al món. Ja no hi havien cuixes ni pits. Ni carpons. I els gossos en ganyolaven: enyoraven punyentment els anys on rebien amb cura extremada bocinets escollits de pollastre. L’humanitat se n’hauria d’avergonyir. Per això els immigrants havíem de pagar amb la vida. Sacrificats al déu fosc i emprenyat qui anihilava els pollastres i feia ganyolar el gossam.

Portava un jersei de llana arnat. Portava una faldilla de xeviot amb pler de sets i filagarses. Portava uns mitjons foradats de senyoreta eixelebrada. Així vestit, els altres presoners m’havien xiulat amb xiulets qui-sap-lo suggestius. Les dones però portaven cremalleres rovellades als conys sempre closos: era la nova moda. Un periodista d’uns setze anys portava pantalons de vespre. Potser se n’anava al teatre en acabat de la funció.

Vaig guaitar escales amunt. Les relíquies dels sants penjaven com penjolls podrits a les parets. Hi havia peces de les parts més sucoses del cos. Els pits de certes verges. Les natges de certs bisbes i monjos. Els estómacs de molts de frarets. No me n’agradava cap. Veure’ls, i vindre-me’n basca, tot era u. Bocins de carn fastigosos, per molt miraculosos que fossin. D’elements molt virtuosos, plens de virtuts exemplars i resplendents, com ara ésser heroi en les pitjors circumstàncies; amb coratge ferotge lluitant contra els qui posseïen una certa voluntat pròpia, o els qui mai foren capaços de dir quelcom que anés contra l’establert i el permissible… O els qui vantessin les forces vitals en qualsevol manera, ni que fos per equivocació, sense voler… Pecats d’immigrant, sense prou sofisticació, cultura, destresa… Molt bé. Però que no esperessin pas que me n’encomanés a cap, per molt que m’hi barregessin.

Hi havien així mateix penjats a les parets, escalotes amunt, troncs corcats d’un creuclavat qualsevol. No feia gaire, en una avinentesa on en Perseu Onofre i jo fèiem un torcebraç, el persa Perseu i jo vam caure a terra encara amb les mans dretes enllaçades, el torcebraç no pas resolt. El cas és que quèiem formant creu, i alguns dels altres presoners se’n reien dient si cardàvem en creu, d’on que em vingués avinent de demanar-li al persa que em digués com es deia en persa “creuclavat”. En Perseu em diu que allò dels creuclavats és de fet l’imatge antiga i deturpida d’un carall trempat. Els braços oberts del creuclavat un desenvolupament del cercle al voltant del capoll de la cigala. Ens vam treure tots plegats els caralls, i tots vam veure que, efectivament, el cercle al voltant del capoll i els braços estesos del creuclavat s’adeien d’allò millor. En Perseu Onofre, després, en persa, perorà sobre els pebrots. Però m’interessava més l’imatge del carall trempat tornat crucifix. Ho trobava un pèl emperplexidor. Diu en Perseu: No; és una evolució del “fal·lus” dels grecs, de la “fascinació” dels romans, dels caps de collons a l’illa de Pasqua, dels tòtems, dels dallò dels xinesos, dels dallò dels japonesos, i dels hindús, i dels perses i dels morots, i, dels negres, pitjor. Els yin, els linga, els inro i netsuke, els què em sé jo… Tothom adora el virot. I com més antropomòrficament endarrerit més l’adora, ja està. I els bisbes dels cristians són l’encarnació del fal·lus. Evident. Els objectes fàl·lics d’ençà de tostemps molt colts pels primitius – el primitiu és el qui es deixa guiar pel puta material genètic (l’esperit darrere la màquina descartable del cos) que li fa fotre fills com un escarràs fins que, buit, ja és pot morir, i prou, au. La mentalitat femenina (i marieta) – dominada pels esfínters – ho troba sempre tan eròtic, i “penetrant”; les pudibundes, les puritanes, les fanoques i beates…, sempre plenes de fal·lus en crucifix. Les monges amb això pelant-se-la pels descosits. I el mite de la resurrecció (digué el persa n’Onofre, qui havia estudiat molt, com els de més dels perses, i era bontròs filosop) ve del mateix: L’eix de tota cultura, i per extensió l’eix on volta la concepció humana de l’eternitat, és la titola ben trempada. I el mite de la resurrecció en neix. De l’atzep que després de “mort” torna a viure (a trempar!). En acabat del destrempament o mort post-coital, post-orgàsmica, torna a donar senyals de vida, torna a créixer, torna a esperonar’s en tota la seua ufanor!

Sempre s’aprenen coses, a la presó. No hi ha nyèbit ni capsigrany qui no sigui un pou de saviesa en una branca de la ciència o altra, per molt abstrusa i fada que et semblés o que fos.

Sense adonar-me’n, ambtant, el procediment prenia lloc, seguia el seu curs ineluctable, i tot allò. Aleshores… Un dels empaitadors em sembla que bombejà l’opció de deixar’m viu. Aquella opció va rebre tímids aplaudiments d’una part del públic. No sabia ni que hi tenia culers…! Algú de l’indústria de l’espectacle em va abraçar una mica d’esquitllentes i tot. L’amanit d’una mica de llibertat individual (sempre molt severament castigada cap al capdarrer), la ridiculització de la joventut per part de vells savis com jo, i la destrucció amb manoquella flonja dels símbols judeocristians amb un martellet d’aquells de metge per veure si el genoll s’aixeca a l’hora…, són una mena de nova revolució sexual que eixoriveix el mercat.

–I llavors et destruirem amb més raó – va afegir, tornant a seure sota l’esguard fonedor de la jutgessa esfereïda.

Els gossos aleshores van bordar a l’uníson. Érem a setembre i fotia un fred que quallava la llet als collons. El meu “defensor” (un dels goril·les o guardaesquenes de la jutgessa, analfabet i mus com un maó d’aquells rodons) s’havia adormit “llegint” una altra novel·la “històrica” on un immigrant segrestava uns quants d’infants i els feia tornar negrets, d’on una malaltia els prenia i es morien, a desgrat dels treballs dels metges de la cultura ambient.

El millor capítol d’aquella magnífica novel·la mobilitzava els argues de la nau dels nòlits il·lícits amb una força inesperada, i durant un breu període (esdevingut cap als darrers anys trenta del segle passat) tot es tornava una farsa entranyable. Les mones o monuments de la via dolorosa de la creu del poble on érem, molt patriòticament es poblaven d’íncoles vestits amb robes folklòriques, i tothom en parlava (els espectadors a les vores, els immigrants bons), sorpresos per aquell escunç tan encantador.

Vaig sentir un dits que em pujaven per les cuixes i em cercaven el virot. Encontinent, em vaig fotre a trempar. Era una monja amb cara de fava, i ho feia tot d’amagatotis, d’estranquis, amb una mà tremolenca, mentre damunt la falda hi teniu dues altres mans, i calia creure que una n’era protètica o de per riure, no fotéssim, vós, car no crec que ja fessin monges amb tres braços i mans. No pas encara.

Ompliria ara pàgines i pàgines de descripcions pornogràfiques amb masturbacions per procuració, amb dones xuclaires fins al canibalisme, i forats de cul que s’obren com sèsams al primer goteig de secreció lubricant; amb colònies sexuals que inspiren les dones embruixades a tornar’s vagines cavalcants, amb catorze o quinze pixes que les foraden sant-sebastianencament…, però collons, deixem-ho córrer, d’altres feines tinc. Com ara salvar el coll.

Dalt l’estrada la jutgessa i la seua amant cardaven pels descosits. Allò era estrany. Quin mal exemple per a les criades!

Ara, els tribunals sempre seran un subjecte d’emmeravellament. Te l’etziben com menys t’ho esperes. I quin excel·lent subjecte de conversa. Et moques, per exemple, i tothom es pensa que t’estàs torcant una lleterada. Malpensats! La qüestió que l’endemà tothom diu: I l’acusat se la pelava quan el condemnaven a mort! I s’ho creu totdéu. Car prou és escrit, i per plomes oficials.

La gent començà de despullar’s. Semblava mentida, amb el fred que fotia a la sala! Ja no n’esbrinava el significat. Anava perdut. O potser era un altre dels moviments de la missa – un d’inventat darrerement, i fet dogma mig de prova, leri-leri com qui diu entre el trivial i l’essencial.

Ei, i en tost de pa d’hòsties repartien peix cru congelat. Hum. Aquelles misses, quin catàleg d’imbecil·litats…!

Em vingué a l’esment en Xopi. Les seues ficcions són plenes d’exclamacions sobre el patir del viure, i la crueltat de qui no ens mata prou aviat, i de l’absurditat de no penjar’s a la mateixa cel·la i tot, ans l’acte del botxí, fent-li la guitza, pobrissó.

Aquells dos marrecs qui havien entrat al pis de n’Estanislau Alafitor, i l’altre brètol (el del cotxe) i tot, ja es devien haver fets grandets. Potser tenien vint anys i tot. Vells com jo, o més. Probablement morts. Vaig guaitar girientorn. Vaig enunciar llurs noms. Cap rèplica. Què hi farem. M’hauria abellit d’agrair’ls el favor.

Ara n’hi ha qui servien trumfes crues. Tothom hi queixalava amb ferotgia. El meu defensor s’eixoriví. S’havia adormit “llegint” aquella novel·la de ninots. Va dir: Aquesta obra d’art del gènit humà m’ha transformada l’existència. Tot i que no m’ho hauria cregut mai, ve-li: D’un feixista anti-immigrant, m’he tornat islamita fastiguejat i molt virulent. Ja tenia prous dubtes més o menys enraonats sobre l’augment del fonamentalisme anti-morot. La púrria i rampoina cristiana i llur mania de veure tot el que és diferent amb revulsió visceral… I sobretot llur necessitat de nous enemics. Ara aquesta obra m’ha oberts els ulls, i el somni que he tingut, on m’he vist cara a cara amb molt d’antipàtic trinxeraire inexpert qui es creu els dictats del púlpit assassí. “Inx-al·lah, capdeconys”, els he dit, amb una maça amb un clau rovellat enmig – i he descobert que, com els partia el crani de mig a mig, els dos bocins de cervell eren pintats amb les colors carrinclones dels croats de l’any de la picor. Un filferro comunicava el vermell de la creu amb el blanc del camp erm. I el vermell dictava al blanc (amb pler d’espetarrecs i guspires si fa no fa elèctriques o neuronals, com se’n diu, sinàptiques) que calia arraconar l’immigrant a cada raconet, i allí rostir’l de viu en viu. I que la sang de la verge taqués el llençol.

–Quina verge…? – vaig dir. –La verge qui el moro es tira, és clar!

–Ah. Per això t’has convertit? Perquè els moros toquen més cuixa, estan menys reprimits…?

–No; perquè m’estic tornant vell i he de mirar pel meu futur. I el futur serà crepuscular, amb una lluna mig somorta i ni figa ni raïm damunt un camp tot verd. Tres quarts de lluna i ja no goteja sinó sang… I el camp verd s’estén com taca d’oli de greix de motor atrotinat… El desert torna a florir… El desert torna a guanyar la seua respectabilitat d’antany. I les glaceres s’empassen els reialmes bacius dels croats. Per això tothom està tan neguitós, i empoixevolit, i rabiüt.

Ni a la jutgessa ni al jurat ni al públic del galliner no els deia re aquell crit del goril·la per la llibertat.

–Vés-te’n a la merda, vols, gamarús? – el féu callar la jutgessa. I el meu defensor aixantà la mui. Ara no em salvava nidéu.

–Abans, els procediments judiciaris es feien amb més de seny – vaig escatainar –. Es feien amb més d’amor propi, i més de timidesa, més de precaució. No pas esgaripant. No pas dient: Fes-te fotre, et condemnem perquè així ens rota. No voldria avergonyir ni aontar aquest tribunal, però, com el meu defensor, sóc molt llegit, i ara mateix llegia a la sala d’espera la revista Actualitats roents, i hi havia l’article que deia que “L’Amor és feta de Fusta”, signat per un tal Sant Jaumet. A l’indret de més de pes, l’article parlava dels dictadors sudamericans, tots plegats uns maleïts taral·lirots sense puta idea mai del que diuen, i menys el que foten. Doncs bé, així i tot, insistia l’articulista, aquells sacs de farina amorfs (o vagament antropomòrfics), claferts d’encenalls de barrut i de bandarra, per moltes de castanyes que etzibin a tort i a dret, encara dictaminen amb receptes apreses a les cuines de llurs mares, qui els deien de faldilletes, i llavors, com a càstig, els donaven pel cul amb el corró enfarinat. I és que els dictadors sudamericans han rebuda tanta d’amor de mare (amor de fusta, sobretot) que llur governar és al capdavall una mena de pastís, fet amb carns i tendrums ensangonats espargits pels estadis i les presons i els camps de concentració, mes que imagineu-vos si, per comptes dels generals qui hi manen, hi manessin de debò bocins de fusta, com ara el vantat tronc de nadal qui caga joguines abans de cagar carbó, o àdhuc el corró mateix que pasta merda als rectes dels infants, o el garrot mateix, que estrangula tanta gent de bé a les presons franquistes…! Allò sí que fóra un desastre. D’on – enllestia l’articulista, molt intel·ligentment i múrria –, d’on que el que tenim ja és d’agrair. D’on, que això digui jo, sa senyoria, vull dir, la seua honor, vull dir, eh…, jutgessa pontífex, vull dir, pontifectriu, mare superiora, això dic, que, per molts d’errors i taps i nyaps que no fotéssiu en els vostres veredictes molt respectables, encara n’endevinareu alguna o altra, ço que cap bocí de fusta no sabria fotre, d’on que, amb una mica d’oli d’oliva al foradet del cul, tot allò que m’administreu ho rebré bocabadat i tan agraït que, atès que no duc, sota la faldilleta, altre que unes calcetes de cotó esfilagarsadet, i que no tinc enllà dels trenta, i que el meu cos no és gens colrat ans blanquet com ciri, i tinc pitets florejats, i unes natgetes suaument corbades… Vull dir, si em prenguéssiu per amant lèsbica, no us en penediríeu pas mai, a fe! – i me li atansí i li prenguí la maneta (i ella havia fet “halt” a tots els goril·les qui se m’atansaven a garrotejar’m) i l’hi fiquí (la maneta de vella de noranta anys) damunt la meua fusta.

Va dir la jutgessa: Em sembla que el mes passat t’havia estripats els papers, t’havia presa la nacionalitat, t’havia declarat immigrant. D’on que, sense paperots de ciutadà, hi fotessis el paperot rai, i doncs encara et toqués de rebre més de valent. Tant se val, ara me’n desdic, collons, bo i citant certes irregularitats (que romandran secretes per no entretocar els enemics), certes irregularitats de forma i de fons, i, per comptes de la presó o el mur dels afusellats, te’n vas de dret a l’asil dels daurats orats, au.

Vaig caure-li davant de genollons, immensament agraït de debò.

Una mà de gambirots sedecs de sang es posà a protestar. Els goril·les actuaren, però, i tot tornà a mare.

Fa deu anys tothom havia sentit anomenar el gran arquitecte Estanislau Alafitor; ara ningú no se’n recordava. Ara, amb prou lleure al manicomi, esdevinguí doncs l’autor molt traçut de certs poemes que en cantaven les obres encara si fa no fa dretes. Perquè tinc mentalitat de cagalló, i m’abelleix de rebolcar’m ans de rabejar’m en la sacrosanta escatologia, els meus poemes fan una certa pudoreta, i només els llegeixen els qui són bruts com jo, vull dir, els immigrants. El primer de tots fou el més barroer, cotorba i collerat. Es deia: Una dècada més tard.

“–Desapareixes, única evidència del que existí enllà dels edificis. Residires als texts que són fets de murs i finestres, d’escletxes i cornises, i frisos i xamfrans. No crec que hi romanguin humans com els d’abans. Amb tu es fongué el darrer. Alafitor, Estanislau, el teu camí que abans empraren Plutó i Homer ara no duu enlloc, ni a les latrines, que eren firetes on la gent s’agrumollava fins que calia cagar dret i a lloc, i tothom hi trepitjava merda, i els moralistes hi ploraven perquè tanta de merda que hauria poguda femar els enciams es malaguanyava. Mes amb què vinc, amb aqueixos oldans, arcaics, sentiments…? Les ruïnes dels teus edificis s’acceleren, Eugeni, vull dir, Estanislau, com més anem, i, mentrestant, els superflus epígons, mig home, mig cagalló de fireta sobreïxent, què hi fem…? Amagar’ns-hi cagats per l’envaïment de l’immigrant, de qui les mosquees rellueixen, emètiques.”

Qui se’n recordava ja de les cagarrinetes patrístiques d’en Sartre i en Camús, de les benediccions eclesiàstiques d’en Céline, de les favades compassives d’aquell altre autor celebradíssim, en Hítler…? Tots els gegants s’havien esgrunats com estàtues fetes de copròlits ara esquerdades pels terratrèmols ocasionats pels trepigs de l’obscena immigració balladora de flamencs amb bellugueigs de melics i sacsons.

L’asil sulfurava amb personatges “històrics” de qui les proposades revenges i les enyorades rectituds fotien vindre por fins i tot als goril·lencs infermers. Personalment i cultural, de qui més proper em sentia era dels “pares” d’un tal Profeta Redemptor. Tant ell com “ella” eren emblemàtics pel que feia a l’egoisme del qui “tingué” un fill qui reeixí. Si te’ls atansaves amb intencions sexuals, es revolucionaven: et deien, molt plens de sofre i fum, que de fill com el llur ja ningú altre no en pariria cap.

Pel fet que era l’encarregat d’anar escombrant les sales dels boigs, vaig esdevindre el precursor d’un vast moviment a favor del retorn de les bruixeries. Predicava a cada raconet: Amb els mànecs de les escombres dissolguem tota unió matrimonial perquè mai més no hi neixin anticrists…

–Antiquè…? – fotien els folls, i cap no semblava sàpiguer de què collons m’enfangava.

Quina injustícia. Ningú no se’n recorda de l’arquitecte, mes tampoc d’aquell altre sobre el qual tant de paper de bíblia fou malaguanyat!

Volia que algú prou boig i prou forçut matés (com un boig) la “mare” i el pare del Profeta Redemptor. Potser perquè llur felicitat tan exclusiva m’eixorivia l’erupció apostematosa de l’enveja.

Sort que ningú mai no m’ha fotut gaire (o gens) de cas. Aviat fins els boigs em prenien per boig. I em deixaven fent mut xup-xup en els meus pecats de joventut (no gaires tampoc).

Torní als horribles poemes que vantaven l’arquitecte arruïnat. Cada vida acaba reduïda al mateix: masturbació i solitud. Què hi fotrem. Esguardava girientorn, i tothom hi era, entotsoladament enfeinat: pelant-se-la solitàriament.

Aleshores vaig escriure amb cagallons a les parets els poemes més excelsos de preança al meu amic oblidat pel món desagraït.

Els fenòmens que empobreixen les noves poblacions (a part l’influx d’immigrants molt més potents, qui poden prenyar alhora quinze o setze dones de serrall, com dic, amb una sola lleterada) són seqüela del mercat de l’immoble que en diuen – les cases es derroquen soles – els maons i daus de pedra cauen a les clepses dels impotents qui hi viuen, mentre que els propietaris dels serralls atapeïts, cada forat a la paret l’adoben amb pasta de canalla o de dona xorca, i llurs parets doncs no cauen mai. Aquesta és l’injustícia on qui mana exclusivament és qui més ven…, o diguem-ho així: el que priva és la llei que diu que qui ven mana – el comerciant, el venedor, el mercader només pensa a fotre un profit – se’n fot de la qualitat de l’edifici, se’n fot dels caps damunt els quals els daus de pedra s’esbalcen a fotre-hi treps letals… Les fortunes fan forrolla al rampeu dels collons dels més collonuts. Els qui la fem petita i adu mitjana ens hem de fer fotre – ens malferim, ens abaltim, ens corsequem als estanys estantissos de les lleterades agres com si som els rancs, esbufegats espermatozous que s’hi neguen, incapaços d’escalar cap cuixa mig saludable, i, encara que hom (un de naltres, els nàquissos) l’escalés, llavors s’hi trobaria la cremallera rovellada o el tap ple de verdet que clou hermèticament el cony de les esglaiades, esfereïdes dones locals que la religió esbojarrada dicta de cloure’s, no fos cas que cap lleterada d’immigrant la posseís per equivocació o amb bare garneueria… I qui en rep de retop som naltres, ja ho he dit.

Maleïts capellanots qui manen a cada govern i qui ens condemnem a la llibertat total de la masturbació entotsolada…! Aquest nou sistema sexual duu l’erotisme altruista a parir parteres. Les faldilles s’estenen fins a dominis d’ombra. La lluita per ço de ben amagar’s els esquers és aferrissada. Els provocats anem al canyet, com el pobre Alafitor, o al manicomi, com jo.

La literatura contemporània es divideix doncs en tres branques: l’antiarquitectònica, on es recomana que només es puguin construir mosquees i serralls, i que tot altre edifici cal que hom l’enderroqui per mà de mitjans variats. Els llibres còsmics, on només es pot discutir la natura d’un invent risible apellat “déu”. I la matèria sèxica, o de la xona i la cigala. La cigala cal eixorbar-la i eixorellar-la, i esnarigar-la, oidà, perquè mai no trobi el fitó, i la fufa (el fitó) cal idealitzar-la com si fos el cau de l’anticrist, d’on el maligne deuetó eixiria com cap catxap a sobrar i ataconar i desconfir, i desllorigar i crodolar, el déu aquell xaró i carrincló dels estudis còsmics… Per xo ja només llegeixc el que escric.

On abans només les vaques i qualque animalot tòtem eren diguem-ne tabú o sagrades, ara els lúcids aiatol·lahs feien sagrades les dones qui es sacrificaven els ventres amb estaques de vampir. Els escorxadors enginyosament es veuen fets anàlegs als circs on els màrtirs adés hi fotien carrera immortal, alhora que s’ho passaven d’allò milloret. Les dones locals, no pas les immigrades, qui prou feina tenen a cardar i deslliurar fornades senceres de canalla salvatge, s’atansen als botxins com vaques boges, que hom les esbudelli allí mateix per a fer’n botifarres beneïdes i portadores, per a qui se les cruspeix, d’estranys miracles. Jo mateix n’havia menjades forces, i podia doncs ficar la mà al foc que rutllaven meravellosament. Els miracles, estranyament, com dic, s’esdevenien als ulls: Tot ho veies diferent tantost les tastaves. Trobaves que els diners (els calers, els doblers) et ballaven girientorn com angelets de pius quadret: Àngels putets ensenyant-te el foradet del culet perquè hi fiquessis la llengua, i ficant-te al nas els pipinets que els penjaven llarguerudets perquè els hi xuclessis, com volia en Xopi, el més literat dels filosops quan l’estat del món no era tan ombrívol ni sinistre.

Deia en Xopi: Tots aqueixos angelets tan còmics la rancúnia del viure t’esborren amb llurs penjollets i pelleringuetes flairoses; i aquells culets tan rodonets i lleugerament cagadets, hum, oidà, ambrosia i nèctar i tot allò massa deliciós perquè t’esvaeixis de pensar-hi i tot, jotflic.

Els locals no anem enlloc, sempre embadocats amb els dictadors o führers, a veure on ens guien, a quins ergàstuls i a quines cangrís i garjoles no trien de fotre’ns fotre encara més escanyadores i opressives. Llur règim afavoreix només el venedor (afiliat al partit únic, i sostenidor i estintol i engonari i aixopluc del règim) i qui ens ven imatges perquè ens la pelem a l’uníson i tanmateix sempre aïllats, desolats i sol-i-verns. Recullen pèmpins a gavadals. I naltres esguardant les brutícies als teatres i a les sales.

Vagines esbocades colcaven els aparells qui brunzien i parrupaven, i s’estavellaven als envans si fa no fa blancs on els pampallugueigs dels projectors espetegaven.

Hi havia un boig cagant vora meu. Li volia demanar un cagalló seu per a continuar escrivint. Vaig dir-li: Ja em perdonareu…! Però es va fotre a esgaripar que el robava, i volia doncs que els infermers m’atupessin a mort ras a l’indret.

Vaig haver de deixar el poema inacabat. Una altra obra mestra escapçada. Guerau de Nerval, amb els seus nervis massa excitats, li’n passaven d’aqueixes ben sovint. Com a mi, doncs.

Si una cosa em sap greu és pensar que, com s’escau amb en Guerau, només els tocats del bolet ja em llegiran. Els plors em ragen galtes avall – galtes amunt quan faig la figuereta.

Faig sovint la figuereta perquè, fent-la, veig figues. Sobretot figues d’immigrant, les figues més alegroies i cofoies i xiroies que hi ha. Només per les figues de les immigrants val la pena de fotre’t islamita o terrorista, o devot, o com collons en diguin ara els intel·lectuals addictes als führers dels venedors d’imatges de masturbació i de cases que s’enfonsen al primer orgasme o esternut.

Com era jove i era poeta publicat als diaris d’Istanbul, bo i emprovant-me unes faldilletes a una botigueta del suq, em vaig ensopegar al mateix vestidor amb la dona d’incògnit d’un dels führers, i me li vaig agenollar davant i li vaig xuclar el clítoris, i li vaig demanar un petit diàleg rimat per a poder publicar al meu diari, que me’l pagarien que em fotria d’or. La seua veu era suau i melòdica; em deia que no venia pas d’empassar’s clares d’ou, que allò era un mite carallot; que allò que de debò rutllava eren les lleterades de tots els amics del seu marit, el führer molt gros. Però, és clar, que no provés de posar allò al diàleg rimat, que em tallaven encontinent el coll amb una simitarra d’argent molt esmolada.

L’existència més salvatge és la del corrector de textos, no solament els escapça, escapça l’escriptor si s’excedeix. És una feina que sempre he gruada amb candeletes. Mes mai no he sigut prou expert ni endollat (ni el nebot datpelcul de ningú prou feixuc) per a obtindre-la, vós. Cal fer’s fotre, ja ho sé.

Quan hom escriurà la meua biografia, com escric la de n’Estanislau Alafitor, arquitecte d’efímera saó, hom s’autoritzarà, cal creure, a afegir al meu esdevindre tota mena de fenòmens destrempadors. Això és el que abelleix al públic lector (només dones i marietes; els homes mascles de totes les religions la literatura ens la porta fluixa d’allò pus), problemes mèdics i problemes romàntics en cambres romàtiques, resclosides, estantisses, repel·lents… Tot hi ha d’ésser orgasme descordat, i en acabat recança escruixidora, i al capdavall el càncer que ho adoba tot i ompl el mocador de llàgrimes… Em vaig aixecar, em vaig torcar el cul, i vaig fer un cop de cap. Fugiria – n’estava fins més amunt, de boig i d’infermer, i de medecina marejadora, i de calcetes roses.

I ací començaria el segon i darrer capítol, si doncs no fos que sempre he admirat els escriptors com en Dostoievskiï, qui, morint-se de fàstic, confessa al primer capellà qui veu que les faldilles dels confessors només reïxen a fer’l trempar, i no pas les de les donotes, i doncs que el segon capítol serà el del rapte i estupre d’un capellà, i doncs tot seguit l’infern. D’ací que me n’estigui.

Vaig davallar als soterranis. Els rats, els ratolins, i els talla-robes i els muricecs hi corrien esverats – perquè no em coneixien i endevinaven el meu odi i la meua esquírria, i doncs les meues pèssimes intencions. Mesquines salvatgines, sabien segurament que anava a calar foc a l’asil. I que nidéu no n’eixia mig viu.

Els altres sempre són fanàtics sanguinaris, d’això me n’he adonat amb el primer evangeli llegit. La paia qui l’escrigué hi deia que les mosquees eren insidioses i xarones i esbarriaven verins lleigs… I tenia tota la raó, feien exactament el que havien fotudes les catedrals durant totes aquelles altres centúries de tortures, on t’escapçaven per escopinar damunt estàtues de verges i de creuclavats i d’altres ninots de repulsius. I les icones cremaven amb fruïció els capellans vencedors de cada deuetó desconfit. I els capellans pagans i les vestals de cada ídola desfeta eren espellats ans empalats allí mateix; i tothom festejant-hi com bolxevics de supermercat molt ben fornit ans proveït.

No hi ha nous evangelis sota la capa del Solell; sempre és el mateix amb la mateixa vilorda. Te’n llegeixes un, te’ls llegies tots. Superflu paperam, malaguanyats arbrets, balafi penós. El profeta o la vestal qui protagonitza el tripijoc pertany a aquell petit percentatge de pervertits qui es mouen en l’esqualidesa dels rònecs casalots on cova el ressentiment. Amb quin abandó, quan es veuen en la força de la primera adolescència, no etziben llur frustrat desig a pasturar pels camps on els rics rauen, a sabotejar-ho tot. L’elegant panorama encès. Les creus que creixen a les vores dels camins, amb infants qui s’hi podreixen, per a terroritzar la pagesia sempre supersticiosa… El nihilisme instaurat a tot estrop. Fins que s’escola la paciència dels establerts, i hi envien els mil·lenaristes i els romans, els croats, els “demòcrates”, armats amb els darrers invents de carxena a l’engròs. Maquinàries d’exterminació total. No cal especular gaire per veure qui és el superflu: L’heroi dels collons.

Quan l’agafen, els biòlegs se’l guaiten per cada cèl·lula i partícula, i el clonarien per a fotre’l en gàbia i castigar’l encara més lentament… Car l’humà, no hi ha re més religiós, i doncs cruel. Per xo més val no ésser gaire místic, i menys creure-se’n cap altre que el qui els führers posin de moda. Dius: M’ho crec, m’ho crec; mes penses: I un colló de mico.

Cada nova hipòtesi i teoria – quina enganyifa de desvagat torracollons!

Ara me’n recordava que abans d’espitxar-la n’Alafitor també m’havia dit: No se n’adonen que tots hi som immigrats, en aquest món de les casualitats. Cada cèl·lula qui ens munta immigrada qui sap de quin collons de tuguri infecte; et toquen per lot a la loteria del caos disparat.

Mes fóra injust de dir que alguns d’aquests evangelis no són prou còmics, si te’ls agafes pel bon costat: el costat hilari, jotflic. Els mascles hi són repel·lents d’excés de verriny ensuma-merdes, les femelles a canvi unes escarransides de cony estret. Les llets pugen i sobreïxen aforísticament. Els pits s’umflen i ragen, els virots igualment. El mugró ejacula prematurament, el virot es trenca com branquilló estellat pel llamp del Jou o Júpiter de torn, envejós sempre. És cansat i previsible, mes els detalls fan riure sovint.

A les plataformes de les estacions, al banc més pollós, sempre hi ha un homenic amb gavardina qui se la pela lentament. El profeta o la vestal en rep, de la sobtada lleterada, escatxics. I ara cal visualitzar el déu (o el seu representant amb cara de prunes agres o l’altre avatar femella amb roba de seda mig transparent) llençant a la via el vestit corromput. El déu o la deessa en calçotets. Els dolents del tren qui s’estimbarà a l’infern del cràter del volcà espontani ara rient i grunyint de satisfacció i goig. I pelant-se-la d’ençà de les finestres del tren, traient-hi el nas tot i que hi ha senyals escrits que ho prohibeixen: “És perillós de treure el nas per la finestra i fotre-se’n dels déus: és escrit.” Tant se val. No en foten cas. L’escarni es dobla. Se’n riuen en accelerada multiplicació de riallades apocalíptiques, catastròfiques. L’ultratge al despullat no hi ha qui l’aturi. La comèdia esdevé llorda, d’una vulgaritat de comediant de poblet on només el ruc del poble és prou intel·ligent. El profeta o la vestal, protagonista del tripijoc, vomitarà el verí de la seua sentència que preveu el futur immediat, predicció fatal, i collonades així. Nocions gens delicades, prou dic. L’alternativa fóra llegir-s’ho seriosament, però llavors caldria estar tocat.

Tocat, no pas com el qui escriu això, qui es guaita els escrits típics de l’antigor (i l’antigor és tot allò que el precedeix) i veu que els personatges són tots massa humits amb humitats suspectes. No els tocaria pas, ni els mascles ni les femelles. Només els infants (els infants no gamats ni gafs), però potser els infants són els més malèfics. Demaneu-li si doncs no al pobre Estanislau, tot i l’eximi arquitecte qui fou!

Jaume Panderol, de constructor a constrictor.

Afetgegava distretament la neu amb els meus xirucs quan vaig rebre un cop de colze al costellam. Se m’enfonsava el colze boterut d’un qui, bo i caminant pel meu costat, es veu que havia relliscat. Es va excusar. Dispensi’m, va dir. I, mentre em rebregava agenollat, em va ficar al butxacó del dalt una targeta. Se n’anava ambtant de bracet amb una pelleringa de noieta rossa…

–Quin cassigall de xiqueta; a l’enyifa o canyeret hi han carcasses qui foten més goig i patxoca – vaig flastomar, clafert de la rectitud que l’agreujat de cop-sobte adquireix en aqueixa brava distòpia de món on xauxinem.

Quan vaig recobrar el bleix, vaig llegir la targeta. Hi deia “Jaume Panderol, constructor. Sigui quina sigui la seua idea de paradís, amb manipulacions genètiques a la babalà, bateroles sexuals per donar i vendre, closques hermètiques de vidre on ningú no es torna vell ni estranyot, i on el lleure és ubic i omnipotent…, escolti, jo li ho faig. Truqui’m perquè quedem. Adiarem el jorn que més us convingui – sempre a la disposició de qui les idees més genials no té.”

–Quin paio més fastigós – vaig pensar –, alcavot per als més rics i rucs, i segurament massa viu per al seu bé; qualcun dels seus clients sexeferits, en un atac més de degradació, i ja gens indulgent amb la seua cara de malparit, descordadament se me’l fotrà al sarró en un acte més de capitalisme marxista.

En aquests temps post-ideològics, ja sé que tot val, sobretot per al jovent hereu qui s’ha trobats els diners fets, i els conys desbocats, mercès als costums malignes d’ara.

Per veure si rascava qualque pistrinc de restitució, el vaig trucar.

Em va convidar a la seua illa. Una illa qui, segons ell, era una Eivissa no pas encomanada amb les malalties tan repugnants de la contemporaneïtat. A l’inrevés, encara banyant en l’edat mitjana. Amb bruixes, i capellans i tota aquella merda.

Li vaig dir gràcies, i que segurament a la seua illa hi trobaria la felicitat, i que donava mercès als fats per haver rebut aquell cop de colze que m’havia intercanviades cinc o sis costelles de costat, de tal faisó que ara caminava de gairell, i tothom em deia que quin indret més carallot de fer créixer un gep.

Li vaig dir que vindria amb la Murtra, la meua dona, i ell va respondre que collonut, que ens esperaria amb el seu iot groc a la badia de Pals.

El iot era clafert de gentota milionària. Llurs cossos feien angúnia. La vessa del viure els feia anar amunt i avall desfets i enfonsats – i lents com aquells animals selvàtics que em sembla que en diuen quitzes, o plofis o culfarts o abúlics, o tastavins, i es desplacen de branca en branca, no pas com a farzes o senyalers en escacs, qui van en diagonal i sempre al dret, ans com a desdentegats menja-sopes jugadors a jutges. Ve el jutge, amb tots els seus llençols bruts embolicat, i decreta pastós la mort de totdéu. Quina talent sempre he tinguda de pujar a llur tron a cagar-m’hi (a llur trona cagar-m’hi, hà!, com minyonet rebec), només després que els he desenfaldillats i els he empalats amb el ceptre o el martellet que tenen per a imposar silenci (o per a trencar’ns el cap) als qui som pobrets.

La Murtra estava aquells dies que em volia deixar, que de mi n’estava tipa, i tot allò. Les lleis del mercat dictant que qui no duu teca al plat roman sense cony en avinentesa, faitís, amanós, a abast de carall, a tocar a mà…

El cert, ja us ho diré, és que tant em fotia que no em volgués; em posava a les cantonades a veure-hi passar al·lotelles i me la pelava a pleret sota la gavardina. Si em trobava qualque ralet escombrant l’escaleta, me n’anava amb qualque puta, com més jovencella millor. Sempre he sigut molt savi. La fatalitat m’ha dut a criticar el cony més fresc. Que hom s’imagini, si té prou estómac, el cony de la Murtra. Així que…, amb el coltellet a la màniga (el coltellet que en diem xifarot) i un condó foradat a la butxaca, i el ralet que m’he trobat dut enjòlit i amb urc entre dos dits, ben lluent, com m’etzib llavors cap a la puta, de qui els foradets (els foradets que en diem esfínters) m’esperen bavejant.

Quan veig un esfínter que em puc pagar, l’enyor envers tots els altres esfínters ensumats ans llepats em fa llagrimejar. Sóc així de vagament feliç – i retorn aleshores als jorns assolellats de la meua infantesa daurada, on hom m’emprava d’objecte sexual (hom, vull dir, els capellans, els mestres, els policies, les padrines, ma mare, les amigues de ma mare, les cosinetes, les tietes, les gitanetes de vora el braçal, i els ferroviaris de l’abeurador). Voldria entrar en detalls, però no pas tothom qui vol, pot. Per dissort, el sistema econòmic, quan et fas grandet, trobes que ha canviat, s’ha degenerat esglaiadorament, llas. Ara ningú no et troba prou collonudet per a emprar’t d’objecte sexualet. T’has pansit, i has criats pèls, i fas una pudor d’adult, que és la pudor més fastigosa que hi ha per a un altre adult; per això tots els adults et cerquen d’objecte sexual com més jovenet ets.

Tant se val, l’aigua estantissa de la misèria em nega ara, i m’agafaré a l’agafatall o al gaiatell, o al com se’n diu, al salvavides que tingui més a prop o que ningú em vulgui llençar. Com ara aquell constructor acabalat, lo Panderol, lo Jaume.

Ja em perdonareu si sóc massa sentimental en matèries amoroses. Surar en el bassiot merdegós de la pobretat sembla fàcil, de lluny; mes de prop, i sense uniforme, és com pujar una muntanya ja no dic descalç ans amb cigrons crus entre la sola dels peus i el cresp intern dels fètids xirucs. Cada empremta un martiri sangonós. Per xo, somiar en amors dolcets amb xicotelles d’esfínters impol·luts m’estova tant.

Se m’estova el caràcter, el tarannà se m’engruna, se m’omplen els collons de l’aixaropet de la pietat, la solidaritat, la compassió, com si m’havia fotut un tec extraordinari, i un bon conyaquet, i deixava anar els pets i els rots a cor-què-vols. En un mot, com si era ric, i tenia prou de lleure per a permetre’m totes aqueixes capdeconyades.

La Murtra no hi cabia de contenta, quan li vaig dir que anàvem en iot a una illa de milionaris. Ja no volia trencar les nostres relacions, ni parlava de divorcis i adulteris i merdegades d’aquelles. Ni em retreia totes les putetes darreres. Ni deia res de la filla de la veïna qui sempre espiava pelant-me-la. Psicològicament, tot rutllava. Increïblement, adu, la Murtra, es perdia en exageracions – en tenia un talent especial, per a fotre el titella descordat, en moments d’emoció forta. Manifestacions primitives d’afecte li suraven al cresp bast i eczematós de la seua pell i se’t tirvaa damunt a donar’t pel cul amb el seu clítoris i tot. Tanta de cruesa en el seu capteny et repel·leix – fins i tot ara, en el remot record. En actes repetits de crueltat esclatant et manipulava els òrgans sexuals com si te’n volia fotre xixines. Li havies de dir que ja n’hi havia prou, que t’estava emasculant.

El iot era ple de mascles estranyets. Com tothom sap, els milionaris són tots uns fastigosos marietes. Han vist tant de cony que n’acaben enfitats. Pels iots, les dones collonudes hi vaguen com espectres, mai tocades altre que per l’escàs mariner qui no és així mateix homosexual, cosa més estranya en un iot que de veure-hi un pobre arroplegat com jo, ara al súmmum de la seua felicitat, gairebé.

Em vaig fer amic del coc. Em va demanar d’espellar amb el meu xifarot una farnaca. El coc era un misantrop. Em deia: Si podia, per comptes de cap catxap espellar, o, de cap faisà plomar, el cadàver d’un ric…! Però jo li deia: Calla, home, calla; cal ésser bon home i amar el proïsme, i tota aquella merdegada. Atès que acabava de fotre’m un bon tip.

A coberta vaig conèixer una dama qui deia que em comprenia fil per randa. Dreta a la plataforma, amb el ventijol que li aixecava les faldilles fins al melic, d’on veies que no portava calces i duia el cony tot ragut, et contava els seus viatges per indrets exòtics on tothom es veu que carda pels descosits. Tailàndia, va dir, i l’illa de Pasqua. Doncs que bé, anava dient jo. Fins que va arribar el seu home i mig d’amagatotis em va proposar quinze mil doblers si me la cardava davant d’ell. Ço que fiu.

Tots hi som conservadors, tots hi som botiflers, tots hi som traïdors a cada causa treta la dels diners. Ací no s’ho amaga ningú. Societat òptima. Vull tornar-m’hi vell, en aquest iot harmònic, utòpic, qui salla tan suaument.

Ens van rebre els íncoles de l’illa tocant aires de jazz, Vaig dir: Doncs mira que bé.

Més tard m’assabentava que els indígenes es barallaven en guerres tribals de caire religiós, i que cadascun dels quinze o setze bàndols eren caníbals, i que es menjaven entre ells. I que tots eren conservadors, i botiflers i traïdors a cada causa treta la de l’anar fent diners, o en llur cas petxines en forma de cony, que en deien “cauris”, que en llur idioma volia dir cony. Ço que era palès, vull dir, el fet que anessin al negoci i prou. I ajudava pler al fet que tothom s’entengués tan bé: els envaïts i els ocupants.

No sé si ja ho he dit, mes també jo m’hi trobava collonut, car sota la meua capa de radical i menjamonges sóc tan datpelcul com ells.

Ara vingueren les diatribes ideològiques, i les salvatges excursions intel·lectuals mentre visitàvem l’illa, i vèiem (i ens feien dentetes) els locals menjar’s els vençuts, dels quals al capdavall de fer’ns gruar ens en donaven a tastar, i tots acceptaven, car aitampoc no volíem pas fer’ls cap tort ni acte lleig, i de més a més aquella carn rostida, amb un bon vinet, davallava al pap d’allò milloret.

La novetat, que si això ho llegís ningú, excitaria com un boig el qui ho llegís, era que els insectes de l’illa eren molt bons nois – hi havia paràsits i vermina de totes menes, i formes, i gàlibs i pesos i fiblons i botris, i xucladors, i palps, i ulls quadriculats, i cames peludes, i tot allò, mes tots eren sòlidament amables, i se t’embolicaven com moixos i moixons, i quan t’atansaves a beure a les fonts els peixos i granotes et petonejaven lo nas.

Només els simis eren malparits. Els simis no cercaven amor ni cercaven de cardar amb els humans. Cercaven només a mossegar’t els ulls, el nas, la pixa… – els cagallons i tot si t’atrapaven cagant rere unes mates d’atzavara i tot. No en sentíem pocs, de plors, ni hi vèiem pocs mocadors xops en acabat de les mossades i mossegades i queixalades dels simis malèfics!

El cas és que compartíem, els humans i els simis, la mateixa forma – latents com espectres qui bateguessin en la penombra, ens esguardàvem els uns als altres i no sabíem mai qui collons era el simi i qui l’humà, i s’esqueia sovint que l’humà fugia de l’humà pensant-se que l’altre era un simi amb les dents ganudes, o que el simi mossegués el simi pensant-se que mossegava carn tendra d’humà.

Les emocions s’esmolaven en aquells viatges a l’interior selvàtic, com dic. Hom establia al capdavall que la premissa era que el món era un forat de cul solitari que més valia no entrevindre gaire a tall de solitària puça perduda en existencialismes i amors i aventures sexuals. Que el millor era espiar per un foradet les jovencelles i alhora pelar-se-la a pleret.

A l’hora de sopar ens reuníem tots novament. La Murtra no sé què collons explicava, la qüestió que va fotre emprenyar un mariscal o almirall mig retirat. Molt marieta, com tots els uniformats, tenia un malgènit de caldéu. Senyora – acabà reptant-la, estrident i tanmateix força estossegós – quines bestiades antipatriòtiques de dir – i llavors la desafià – l’arrameixc a un duel…!

Em sembla que aquella carallot de dona meua el que deia era que els qui han estats bandejats de la festa de la vida, ço és, els pobrets, tenen tants de drets als ulls del senyor (quin senyor, això jo ni puta) com els més rics, qui tot i que amb mantegues i d’altres potingues poden passar pel cós d’una agulla, tampoc no cal fer’n un gra de massa, i s’asseuran a la dreta del magnífic al reialme del pel dessobre ben amunt, com qualsevol altre capdecony qui mai no ha viscut.

Què havia d’haver dit! El general, pregonament insultat, car convençut que al cel només hi tenen lloc reservat els rics i no pas la púrria pollosa, la comoní a barallar’s a fora, on s’escau que hi fotia vent pluig.

Us estalviaré els detalls. La qüestió que la Murtra el pelà, i ara tothom ressentit contra la fava de la meua dona. De la qual, cal dir, dic a tothom, que n’estic com el gat i la rata, o qualque símil tan apropiat i esmolat i viu com aquest.

Em guaiten els de més amb una certa simpatia. Aquest home és rigorós i com cal, i no nega pas l’autor dels seus jorns, amb qui qualque jorn gloriós serà assegut a la vora, gratant-se els collons – diuen, pensius i elegants.

Les guerres entre els caníbals ens feien la vida una mica desagradable. Les possibilitats de l’illa perdien punts amb tanta de cerimònia de coure el caigut. I el fum i l’estalzí i la pudor de porc rostit…, a poc a poc allò t’omplia de fel els collons.

Va vindre a veure’m al recambró meu el constructor, l’amo de l’illa, el Panderol. Em dius de Jaume – em va dir, tustant-me el muscle –. Saps què? Hauré de pelar la Murtra. No m’ho perdonarien mai els meus clients, altrament.

Vaig fer cara de babau. Murtra…? – vaig dir, musclejant i gratant-me el suc de la clepsa com un simi. Fent-li veure que ni me’n recordava d’haver mai estat casat amb la meua dona.

–Direm si per de cas ningú ho demana que s’ha suïcidat, massa penedida d’haver occit un oficial de tan altra graduació i entorxat ratat.

–Okay.

Li va fotre una cara a mastegots que semblava, es veu, un tomàquet esclafat, i li va fer una truita dels ovaris a puntades, i llavors la va escanyar. De constructor a constrictor, només una lletra. Per menys d’això mantes de guerres religioses entre caníbals han tingudes lloc tot al llarg de la (atxum!) història. Els arrians i els altres (els atanasians?) es van barallar durant centúries i hi hagué milions de morts només per una lletra jota. I els moros ara igual. Qui sabia fins i tot si les guerres santes entres els antropòfags aborígens d’allí mateix depenien d’una lletra, això posat que sabessin mica de llegir…? Hum. Tant se val. Me’n fot com d’un pià.

De paisà se m’atansà un altre mariscal, o almirall o general o la mare qui el va parir, i volia que el donés pel cul amb unes deixuplines ferrades per tal de fer’s perdonar pel suïcidi de la meua dona ran la mort del seu company d’armes i tortures, i li vaig dir que okay però pagant. I no solament em va pagar llongament; volia, sobre, esdevenir el meu “company de per vida”. Li vaig dir que pel fet que encara portava dol m’estalviés tantes de declaracions d’amor i que m’ho demanés passat el període de pena. Els conservadors som d’aqueixa mena refinada, gent de fiar, gent educada, gent pregona en els sentiments i la religiositat i merdegades així rai. Això ens fa entranyables i admirats per tot lo món, sempre a frec de dir l’inefable, infal·libles com aquell datpelcul qui mana els cristians, de qui les guerres de religions per una lletra o dues són llegendàries encara, fins i tot en endreçúries i verals tan desgraciats com aquells en aquella illa quasi-evissenca, tot i que aturada a l’edat mitjana.

Els ateus no és pas que ens la portin fluixa, és que ens fan trempar fins a límits descoratjadors. Els consols sexuals no els donen cap rampeu, vull dir, als èxtasis de trobar’t un ateu – de trobar’t un ateu, i atrapar’l, i lligar’l de peus i de mans, i d’espellar’l ans de plomar’l a la cuina – aquests actes sublims superen totes les amors universals. El final feliç de l’ateu coient en olles efervescents ens fa escórrer’ns amb profusió quaix il·limitada, com dic.

Venia a emprenyar’m cada dia el meu enamorat. Mira que li deia que allò del dol encara em durava, el general volia de totes totes que li fes un fill. No comprenia que necessitàvem una mare, com més betzola millor, si volíem que el fill fos tan capdecony com la mare (el general) i malparit com el pare (jo). Sort que es va morir, vull dir, el mariscal. I, sobre, em va deixar d’hereu. Deia el document, el testimoni, vull dir, el testament, hi deia: “I al meu company de màrfega, el gros de la meua fortuna.” El datpelcul, bombardejant islamites, terroritzant budistes, s’havia fotut d’or.

El Jaume Panderol i jo ens vam asseure en conferència seriosa. Em va dir: Els sobrevivents vol dir que en sabem, a l’engròs, bontròs més que els qui moren.

Vaig dir: Em sembla que hi toques, Jaume, si més no d’esquitllèbit.

Després em sembla que ens vam ficar a enraonar de física quàntica, de partícules oldanes qui, sense ni com va ni com ve, fotien el camp a cardar qui sap per quins universos gens descoberts. El constrictor em va dir que si el volia ajudar a fer l’esborrany d’una nova constitució per a l’illa, que, veient que jo en sabia tant de tot, potser fóra capaç de dissenyar pactes a doll que posessin pau entre els salvatges si més no durant un parell de temporades, car es veu que la minva de població era dolenta per al manteniment de l’illa – no prous cadàvers, i sobretot en conseqüència no prou merda d’indígena, per a femar la vegetació on vivien els insectes de bon costou i els simis de mal eixamús – tant uns com altres atraccions singulars que duien les amistats, i doncs els clients, del constructor a visitar’l assíduament.

Li vaig dir que s’hi assegués bé i m’escoltés, i que el truc era seguir els consells del meu Carles Fourier, i doncs crear colònies sexuals, on cada perversió fos vista com la cosa més religiosa del món. Les colònies plenes de germans datspelcul farien competicions amb els menjaflames qui es donaven pel cul amb mànecs de destrals, i així anar fent, combinacions rai… En matèries de cul, tot s’hi valia. I que els aliments eren tots merda encara no prou processada, i que cada cos un cadàver encara no prou fet.

En Jaume m’escoltava fent ballar les brases de la foguereta on rostíem cacauets. Em va comentar que collons rostidets també són llepolia – que ho havia après dels seus vassalls. Em va confessar que la meitat dels indígenes eren llors, probablement fills seus, car els de més de convidats qui duia a l’illa (pel fet que eren rics de soca antiga o militars) ja els feia cosa i mania de cardar amb dona civilitzada, imagina’t doncs amb dona silvestre, mig símia.

Vaig consirar, seriós, i llavors parlí: Hi ha molt de pervertit al món – potser les teues salvatges farien estels del cinema nu molt escollides. Omplirem les sales d’homenics encantats, enamorats fatalment amb els estels naturals, i proveirem vora cada seient mocadors de paper perquè hom pugui torcar’s les lleterades.

El Panderol va creure que allò era una altra idea beneïda. Em va dir que quan jo renaixeria (car era d’aquells qui creien en aqueixes ximpleries de la reencarnació) ho faria de totes totes benaurat. Potser adu d’insecte a la mateixa illa.

–La veritat és que em veuria amb més de gust simi ganut, ja t’ho diré.

–Vols dir?

–I tant.

–Doncs sia – va fer, com si fos el collons de déu de la puta illa.

Després ens vam apujar les faldilles i vam comparar virots. El seu era molt més gros que no el meu, ço que estranyament el féu feliç; al tit el féu feliç que el seu pipinet fos més petit. Sí, ves, misteris de la biologia.

Férem un seixanta-nou, prerequisit per a conèixer’s dos amics íntimament. Els capolls (seu i meu) i llurs corpuscles d’en Krause es tornaren vibrants i roents. Les endorfines fluïen per les circumval·lacions del cervell com flueixen els ossos dels menjats pels torrents.

Al cap d’estona, havíem perdut tot interès pels mutus genitals. Calia ésser realista. Un pipí a la boca…, qualsevol pot tindre un atac i d’una mossada toldre’l arran. Ens vam abaixar les faldilletes una mica sospitosos recíprocament.

Em va animar, dementre que ens preníem els conyaquets, a fer llors: Afegeix el teu cabal genètic entre els indígenes, home. Haurà d’ésser una indubtable millora. I com més seran més riuran.

–Al jovent els abelleix massa de cardar – vaig pontificar, i vaig veure que m’admirava.

–Ets parcialment un savi – va dir –. Segurament si t’hi fiquessis més seriosament podries construir mansions tu i tot.

Vaig jurar allí mateix que d’ençà d’aleshores m’ocuparia exclusivament en els estudis de construcció i que re altre no m’absorbiria tant com la geometria. Va dir que ben fet. Mes que no m’oblidés pas de dedicar la meua vida també a alliberar els mals esperits bo i exultant ara i adés en les cerimònies dels salvatges, al voltant de les fogueres on coïen els enemics. Que això feia un bé-de-déu de bé al cos, i a l’ànima encara més.

Em semblava que estava ple de collonades, pobre home. Vaig decidir en aquell instant d’assassinar’l.

Tendrament me li vaig atansar part darrere amb el xifarot a la mà esquerra i el pipinet trempat a la dreta. Una de les seues hurís el va avisar. Mestre Iu us la vol clavar, senyor! – la mala puta va dir, amb un bri d’alarma a la veu.

Maleïdes dones. Sempre m’han duta pega.

–No en fotis cas – vaig dir –. Maleïdes femelles, odien el sistema, en tot hi troben a retreure. Només pensen en cardar i no pas en construir ni en surar lluny de la pobretat i la misèria; quin embaràs per a l’humanitat, Jaume, no creus…?

Les hurís del Panderol només portaven tapada l’esquena. Així no se’ls veien les escares i les osques de les fuetades que els fotíem de nits. Massa lleig, el mapa. Altrament anaven amb cada esquer enlaire. Vaig agafar una altra hurí qui tenia més a mà i vaig començar a demostrar física quàntica estrebant-li els mugrons i el clítoris. Vaig dir quelcom com ara: El suïcidi de les partícules s’acompleix en actes de brutalitat i velocitat altrament inigualades en cap altre món. El món dels quanta és el més cruel aesmable. Fa riure la folla, inconscient, crueltat dels quanta que et pixaries als calçotets si en portessis.

Ni els salvatges religiosos no es suïciden al mateix ritme, ni pensaments.

Va fer una ganyota el Panderol. Modestament va dir: Si no calles et mataré. M’estic enamorant desesperadament de tu.

–Pel bé de la nació, discutim-ho una miqueta – fiu.

–Et tallaré les venes d’una en una – féu.

–Gossa repugnant, només dius mentides. Et cauran els queixalets corcats.

–Ah, vine amb mi al port. Avui arriben els Rothschild [em sembla que va dir, o els Rockerfel·lah o els Fel·lini, o els Onagres]. Direm que som marit i muller.

–Estava tan enllepolit amb una de les Rothschild! Cada vegada que em trobava una revista de rics per terra, la cercava ensenyant cuixa i me la pelava amb mandra exasperant mentre me la guaitava – me li despullí en aquesta revelació quasi sensacional.

La trobada fou tràgica. La meua enamorada havia envellida fins a límits de mòmia. Li fotríem un favor si li enverinàvem el conyaquet de ben rebuda. Els anys són la càrrega més dura de dur. Portar’ls escruixeix – i no solament qui els porta, qui els veu dur.

–Tots a l’illa som profunds moralistes – vaig dir a l’hora de sopar.

En aquell moment ens rentàvem les cares bo i fregant-les als culs de les hurís dretes – no pas les hurís qui ens servien la teca, les hurís de qui els culs servien per a rentar’ns i torcar’ns les cares abans de menjar i mentre ho fèiem.

Àvidament em vaig menjar un conill sencer. Tothom se’n fotia creus.

–Que em mengi d’una mossada un conill sencer representa l’angoixa vençuda. Un cop ens vestim com persones ja no tindrem mai més por. Ni anirem conills ni com ells en serem tan porucs. Ara, no reveléssim pas aqueixa pregona veritat als indígenes.

Mes se n’assabentarien un dia o altre inevitablement. Com els pobres sabem (si més no si fa no fa) com viuen els rics, els rucs sabran (com aquell qui diu) com pensem els savis – tard o d’hora, un dia o altre. I llavors ja haurem beguts tots plegats oli. Car nidéu no treballarà, nidéu no guerrejarà, nidéu farà altre que pelar-se-la i beure conyaquet com un ronsa esteticista i epicúric, jotfot.

Amb ràbia s’immolaran els nous descobridors incapaços de viure sense dogmes. Això és el que fa aquest món tan interessant. D’altra banda, potser caldrà esperar massa i ja m’hauré mort. Els vils salvatges aprenen aitan a poc a poc! Collons, n’hi ha per a morir’s de fàstic. La solució a la misèria del món és engendrar sistemes alternatius, on el sucre sigui amarg i el fel mel. Les deesses totes amb un pixot, els déus tots amb una fenella labiada.

Això és el que dic – i jo dins el meu iot blau marí, i el meu iot ancorat a la rada del meu illot carbassa, mentre me l’estic pelant amb nyerra incongruent. I qui no n’estigui content, al canyet.

Qui es belluga com peix hàbil entre les aigües estantisses d’un sistema que vilté, és capaç d’absorbir’s també en l’estudi del primer mol·lusc que li cau a l’ull.

Els mexicans i d’altres indígenes religiosos s’assassinen entre ells a l’engròs, a cop de fusell, a cop de baioneta, a cop d’execució – qui treu el cap a protestar la bòfia feixista i els escamots de dretes, els paramilitars que en diuen, t’escapcen, com escapces canyuts si et passeges per la platja i els trepitges quan volen treure el nas. I fan nyec, escruixits.

La guerra és sempre divertida per a qui se l’esguarda pelant-se-la. I si dels paramilitars i de la bòfia te n’esmunys, això rai que t’espera a l’altre cantó del cercle d’espinacs de ferro l’exèrcit. Ah, l’exèrcit, quin invent meravellós de faldilletes datspelcul ensinistrats a matar a tort i a dret tot el que es viu…! Per tal de fer el món més escarit i doncs ample per als altres, qui, agraïts, els colem i reverim!

Es casen els faldilletes armats entre ells i tenen milions de fills, testimonis esverats de les irreversibles deterioracions dels cossos de llurs pares endimoniats, sense solució d’exorcisme. Llur cuca incomonible, inconjurable – què hi fotrem, massa tenyits de sangota, de la corrupció de la mort administrada a l’engròs i a tort i a dret.

Al meu illot no hi viu ningú, només els escorpins i jo. Els escorpins i jo tenim ara la mateixa visió del món: castiguem el fibló bo i esmolant-lo lentament, i afalaguem la joventut de les nostres cèl·lules qui com partícules suïcides es col·lapsarien si hom no els massatgés cosserament l’egoisme descordat.

Una cèl·lula és plena de merda i l’has d’anar gomboldant, no fos cas que emprenyada esclatés. Tard o d’hora, cauran víctimes del cruel sistema sexual que vol que qui hagi cardat prou hagi de morir, però si les agafes per la pelleringa tova del clatell i les arrossegues escales avall fins als cellers de l’impassibilitat més completa, la cèl·lula es creu morta i deixa de desitjar, i doncs d’envellir. Aquest és el secret i no pas cap hospital ple de cocs folls en cuines caòtiques. El millor cirurgià és el qui se’t despulla i se’t tallà un colló, i llavors un ull, i llavors un ronyó, i llavors un bocí de cervell, i llavors la melsa que deixa damunt la molsa perquè bategosa hi salti com un ratolí, sols per a demostrar’t la seua perícia, i llavors rient te’n vas, molt més lleuger.

Una bala vaig sentir xiular. El murmuri del xiulet em va dir d’amagar’m com tortuga o com cargol. Dins la closca hi escric aquest tractat de saviesa. Si mai ningú m’aixafa i sap llegir’n els padellassos, collons de déu el que aprendrà, car qui altre fou millor testimoni a la matança d’abans de l’era propera…?

Al meu illot l’adulteri no s’hi val. Potser per això les dones nàufragues des dels esculls em disparen. Un sistema sense adulteri desfà totes les estrafolles de les femelles. Diuen: Com collons viurem! Sense romanç i sense romanços, i sense pel·liculetes i sense novel·letes d’enamoraments i punyetetes!

Tret que a les dones sempre els he dit que se n’anassin a la merda. Només em serveixen per a pelar-me-la mandrosament, com si encara visc al segle dinou, de coltíssima memòria.

No m’obsedeix altre que existir en aquest indret de món on les gavines qui es fotrien els escorpins moren crivellades per les escopetes de les nàufragues qui en naufraigs colpidors naufraguen a l’escullera, màquina sexual molt cruel d’aqueixa mar assassina.

Amables dones, amb quina absurditat us heu tornades salvatges! Si us rofredéssiu una miqueta la fenella encesa potser esdeveníeu menys moralistes, i doncs ens deixàveu els escorpins i el tit resoldre les nostres qüestions sexuals, problema únic que només el més savi pot resoldre, segurament plegant-se únicament a l’argument que el que la natura vol i pretén és sempre fastigós – i molt dolent per al cos, una càrrega i un embalum insuportables.

Potser visitaré un dia d’aquests l’illa del constructor. Hi viuen ara moltes de boes. I hi ha pler de bars de nit amb milions de noies nues, i a les platges només hi volen nudistes, i als vells els és interdit d’entrar enlloc, ni a l’illa mateix, tret que puguin demostrar certes proeses que ni els atletes més desgraciats i monomaniàtics…

Esmolant ans febrint el meu fibló, ben tancat a la meua closca d’iot blau marí, us diré, per tal d’eixamplar la paradoxa exemplar on marinem, que és gairebé inenarrable la solució que em ve ara a l’esment, que és d’oferir a aqueixes dones un òrgan mascle per via genètica o protètica, i alhora aïllar els òrgans sexuals mascles en illes d’òrgans sols, no fos cas que la rebel·lió s’establís on els òrgans adquirissin ulls i cames i fiblons…, però… potser… tot això…, en fi, ja ho he dit abans.

Sols guaitant el que hi ha, i au.

Com ho diràs?

–Quina representació més dramàtica – va dir, mimètic, sense oferir més resistència.

La ficció flaquejava a escena; adu els llums fluixejaven. Comparativament, veure’l reaccionar a la peça era més interessant que la peça mateixa. Me’n recordava d’haver llegit a una revista la crítica de la peça; deia que hi sortia molta de cuixa i que els personatges els posseïa el verriny i la cardera. Tant se valia. El simple mecanisme que involucrava aquells tipus primitius, d’un físic bàrbar, ja me la feia repel·lent, com ara si l’ensumava, i en sentia la pudor. Les propietats dramàtiques de llurs àtoms enjòlits, que es desprenien de llur pells i s’envolaven cap a les llotges, com polsim metzinós, no suggerien al capdavall altre que brutícia, mala higiene i mala salut; per molta de visió moral que la peça afegís a tal bròfec paper d’embolicar, com qui diu, mai no fóra prou pregona, per a mi, que em permetés superar la catipèn que m’aesmava que els personatges ja feien: uns personatges, doncs, qui, en fer-me fàstic, deixaven d’interessar’m.

Així i tot, hi havia la diferència entre l’ambigüitat feraç i la confusió desarmant del joc ambivalent. S’hi deien coses que t’atrapaven l’atenció, i alhora qui les deia t’era extremadament repugnant. La ficció realment era incoherent, zigzaguejant entre la crítica salvatge i qui sap les exegesis de texts obscurs. La ficció mateixa es col·lapsava en acabat d’un triomf instantani. Hom romania conscient que els objectes distants (no pas els fètids d’allí mateix) mereixien certa admiració per llur habilitat a sobreviure part damunt l’esquàlid embolcall. El principi d’en Hàmilton minimitza allò que hom en diu acció entre l’inici i la fi. Doncs bé, en aquest punt, l’unitat d’energia de la peça es multiplicava tantes de vegades com el pas més fàcil (de menys fricció) entre l’acció que anava de l’inici a la fi de la peça. Era un mínim que, comparat a allò que hom pensés sobre el cos del treball, la feia escandalosament vivent. La nova peça de l’autor aveïnava amb els camins més païts dels destins que hom connecta entre els usos d’aquest aparell cerebral humà (quan rutlla com cal, és clar, car normalment la voluda l’empra d’esponja per a xuclar idiotades, i au), aquest aparell cerebral que es capaç de mesurar totes les coses. Per trobar aquest pas d’acció mínima (el pinyol o lleterada del missatge de la peça), la mida de la roda, la circumferència de la roda d’un mecanisme que pugui dur a mesurar l’amplada del cercle bàsic de la natura on l’acció es belluga, on els àtoms de l’ésser només es puguin escanyar o reduir a un mínim estat amb l’acció de la constant d’en Planck on llavors esdevenen estables, calia fer rodar amb prou traça i mònita els ulls de la cara i els de l’enteniment.

El públic mateix fotia pudor. El meu company a la llotja em produïa nàusea. La munició de la mecànica quàntica assenyala que un senyal més ràpid encara que no la tramesa d’un sol indret un sol cop a la vegada, on els electrons fugen, en petites onades, ço que pot semblar una mica vague i una solució amb prou feines explicable, és possible per a una mentalitat superior, com ara la meua, alhora zigzaguejant entre l’ací pedestre i els cercles esclatants dels firmaments remots. El fàstic de l’autor de la peça pels excessos sexuals ara tan prevalents en certs cercles corruptes i el zel pornogràfic que hi ficava a documentar’ls (amb personatges cavernícoles de sobrepuig) es contrabalançaven, i no ho trobava pas malament del tot. Així carden els forats negres pels cels amb els planetes i els Solells, i adu les galàxies senceres, esdevingudes roents com capolls de caralls.

No es podia pas dir que l’autor fos un altra racista misogin, com la revista pretenia i mant altre crític es veia que deia (mes tothom prou sap que les al·legacions dels crítics són hipòcrites – un crític és un pobre desgraciat amb el fetge podrit i el fel que li sobreïx per cada cavitat, sobretot els ulls i les orelles). Ça com lla, cal dir que aquella ficció que guaitàvem participava massa fàcilment en la porqueria i l’orqueria que pretenia denunciar. Qui sap. La veritat és que em trobava furient, enfellonida d’allò pus. Les qualitats paleses de la meua resistència moral calia expressar-les d’una manera o altra. Vaig deixar anar una llufa.

Ningú a la llotja no va dir res. Supòs que creien que la fortor ja venia amb la peça, ambientant, com qui diu part de per les vores ençà, part de pels cortinatges de les bambolines, on els extres encara devien ésser més fastigosos i tot, cap a les llotges i la platea i el galliner.

Ujada per un tram soporífic, saltava, quànticament, a gronxar’m entre constel·lacions – la peça hi era allí més divertida, i la pudor inexistent. Les sorpreses de les informacions vénen limitades. Podria dir més, mes segurament qui em llegeix es fotria un embull de caldéu. Amb unes minses assumpcions simples sempre n’hi ha prou, sobretot si qui t’escolta és un ximplet, com el meu company a la llotja, o com qui ara em llegeix. Ni l’un ni l’altre ja no cardaran més. Els àtoms es passen l’estona intentant el col·lapse. Cada dia més pecs i nics, els àtoms – i degenerats. En el reialme dels quanta, la constant d’en Planck és com ara un enlluernament que desapareix en el físic de l’actor – com més lleig, pitjor. Jo, pel fet que sóc bella i asalta com una deessa, puc desplaçar’m entre estels i universos amb la velocitat de l’ió més inoït.

Si ells desapareixen (em dic, i tanc els ulls), esdevinc més i més lluminosa: un cos al cel qui batega com el nucli d’un altre tot tot incipient. Perfum de nafra rosa embauma l’existent. Vels de llenceria s’obren a l’inauguració estel·lar. El cor de la rosa, del cascall… esponcellat, vibra com clítoris a frec d’esclat.

Com ho diràs? Senties els corns i els anafils d’un altre inici corrent cap a la fi pel camí de la mínima fricció. L’orgasme dels àtoms suïcidats. La constant del daltabaix. Aquell collons de teló semblava que no davallaria del tot mai.

fet sense gaires fums, com tot el que prenc en horitzó

sóc jo qui es va adonar del foc a la casa del davant
el foc que amb flames rugents consumia el roure
davant la casa encesa.

sóc jo qui vaig entrar a la llibreria de vell
on les dones universitàries venien llibres
a preu molt reduït aquell diumenge especial.

sóc jo gràcies a qui sense gaires escarafalls
totes les dones i alguns llibres de més vàlua
es pogueren salvar de la cremada
i en tot cas del caòtic rebombori
que hauria pogut posar en perill
qualque vida o altra.

sóc jo qui amb prou posa rebí els agraïments
de les dones i minyones
sobretot d’una de les minyones
amb qui, convidat, amb el seu cotxe
més tard anàrem a guaitar les celebracions
del nou any xinès
amb milotxes gegantines que sallaven pel cel.

dracs i pseudoavions plans i acolorits plens
de focs d’artifici
glorioses esteses enjòlites surant
entre atmosferes, en formació i sense
com esquadrons de bombarders
i com ocellarres, com pterodàctils solitaris.

i parlàrem animadament
de dones i de mots, de llibres i de focs
i alhora pensava, acaronant-li
suaument
els ulls al cel
quina pell
quina pell de les cuixes més fineta!

Dels sis als setze deu.

Estava pensant l’altre dia, a part de cardar, què altre ens interessa a les dones? Res més. Cardar és allò per què estem fetes, i ho notes quan cardes, que és l’únic moment on de debò ets. En majúscules: ETS. Car, sense orgasme, què val la vida? Un buit dolorós.

L’únic problema de fet és trobar cardaires prou fets al fet: i pocs que n’hi ha, no gaires. Només un nombre molt reduït de mascles sap el que cal fer. Els de més dels mascles no són capaços de fer ben fet el fet. Amb trempar i fotre poc n’hi ha prou. Cal atènyer els olis salutífers i plaïbles dels fitons qui esbrocats es vessen.

Ara, l’altre dia era a la botiga i va arribar l’estrany. No sé perquè, més de seguida me n’adoní que era un cardaire de primera. Em va comprar no sé pas què i em va dir que tornaria. Li vaig fer una cara de quan vulguis, fraret.

Em vaig assabentar que l’estrany s’hostatjava a l’hotelet del Capdamunt i que la filla de la patrona, l’Obdúlia, d’estranquis li deixava emprar també la cambra que hi havia davant per davant de la que l’estrany havia llogada. Així l’estrany gaudia als matins de la cambra on es llevava el Sol, i als vespres la cambra on es ponia. Només li calia agafar els trastets i travessar el corredor. Caminava damunt núvols l’Obdúlia. D’amagatotis se’l devia cardar desesperadament.

Va trigar l’estrany a tornar a la botiga. Era a morfondre’m al taulell. Les clientes es pensaven que patia qualque malaltia letal. I la veritat és que de les clientes me’n fotia com d’un all podrit. Tothom altre que el cardaire ens és a les dones enamorades indiferent. Insignificant. Els morts, els vius, els malalts i sans. No veiem ningú pel carrer ni enlloc, només hi veiem l’estrany i el seu carall quilomètric i actiu com un pistó incansable.

Com una boja em vaig llençar al carrer; necessitava cardar, necessitava ésser novament. Per les fosques avençava, els ulls a l’alt hotelet il·luminat. Per les fosques de l’escaguitx i l’esllenec, només hi veia el peix. Per l’esvellec de la realitat hi ullava, únic vivent, el vit. El vit alegroi i amb cara i ulls qui em travessés insistentment com si era un oceà a qui calgués la llavor posta pel peix del cardar per a reviure. Els oficials als aeroports, als restaurants, als hotels, eren tots gent desequilibrada, desolada, vells actors qui es lamentaven per les pèrdues i els dols dels llargs anys. Aneu-vos-en tots a la merda – els anava dient, com em començaven d’explicar llurs vides tristíssimes.

L’únic local que comptava era l’hotelet de l’Obdúlia, l’únic vit que volia travessant-me arrauxadament l’oceà era el de l’estrany qui havia vingut a la botiga.

Obdúlia! – cridí –. On el tens, part en vull!

L’estrany aparegué, de dol. L’Obdúlia se li havia morta cardant – d’un atac de cor ran de massa goig.

–Fes-m’ho també a mi! – me li vaig eixarrancar i en gaudia fins a esdevindre. Fins a esdevindre i prou. Car qui s’escorr és.

Vaig tindre curiositat de veure la morta, jo, la sobrevivent, i l’estrany, molt a la meu-meu, no fos cas que despertéssim la patrona, em va dur al soterrani, a un dels recambrons refrigerats.

Vaig tindre un mareig. Vaig veure fosfès – llums musicals.

Fosfès qui canten – dic –. En romanc perplexa, vós.

Me li agenollí davant i li llepí ans xuclí l’albergínia com mai cap altra no n’havia llepada. Remei excels.

L’estrany manà: Botiguereta, treu-te els esclops, posa’t els xirucs, i som-hi.

Em féu prendre l’Obdúlia mig esbotzada pels peus i ell la tenia pel cap. Avençarem per les polsegueres de les galeries. Es veu que el soterrani s’enfilava per tentacles subterranis fins al volcà somort. Quan eixírem entre les crestes del cràter tot tenia agalius d’espetegar. Roncava la terra, els engranatges tel·lúrics com qui diu es trobaven força enferritjats.

Doneu-me, estrany, un senyalet més del vostre amor – i me li arrapí a l’albergínia gegantina amb la qual em bitllà fins a l’exhauriment.

Què importa el que ets – pensí –. Només compta el que esdevens. I només esdevens cardant.

Plàcidament ens deportàvem al jardí de vora l’anus de foc. Cap gelosia no solcava el cos esquarteradet de l’Obdulieta – una noieta encara prou fresqueta, morta doncs als catorze anys.

No vols tindre contrincants en coses del cardar. El tap de llur rancúnia és sempre a frec d’esclatar. On dius àvol has de dir dolent, i on dius dolent àvol. Ja no saps si pateixen per malignes, o si són malignes per dolents.

Em rodava el cap. Se’m multiplicaven els vits qui se’m volien cardar, oidà.

Em pensava morta com l’Obdulieta i al paradís de les dones, on tot hi són vits disposats a boquir’t fins a l’exhauriment de l’ésser anihilat. (Només, és clar, per a tornar a començar ran d’una dormideta. Altrament allò no fóra paradís ni res.)

Allò adés familiar s’ha omplert d’estranys sedecs per a fotre-me-la amunt per cada forat. Ah, glòria! Les voretes dels traus de fer-hi rierols, adés tan pastorals i endormiscades, ara enfellonits ans rabiosos animals de circ hi bramaven, grocs, orelluts, tromputs. Tromputs, tromputs.

Sóc la metgessa mig nua qui sospesa collons i no se n’uja mai. La boca se li fa aigüetes. Xucla vits fins que en dessagna el qui cada vit trempadíssim no duia envant per a morir-hi escurat. Ah, paradís, prou dic!

L’ull de l’oracle cagava raigs de llum. Com pots viure vella si no hi tens estranys per a cardar’t…? Vull espitxar-la ara mateix. La vella (ma mare) s’indignava si aquell vell client li deia de cuqueta, coqueta, cosona, collonet, i de tresor i de sucrets i melmelades, i d’altres hipocorístics rebaixants.

Un estrany vell qui se li va treure el carall, l’hi desllorigà, i la llei encara li va donar la raó (a ella, l’agra cavallot). La llei més tard dugué el vell a morir en presó, perquè m’hi apiadava i amb només sis anys li treia el carallet bragueta enfora i l’hi feia esllenegar’s i la llei ho va veure, denunciats que fórem per la vella (ma mare) de gelosia rosegada.

Ara fregeix en sofre i plom desfet, a l’infern de les desagraïdes. A frec d’estirar la garra en rònec hospitalot, es gratava desesperadament el cony, volcà frustrat, i doncs cancerós.

Desava ara l’estrany els ormeigs. El cos de l’Obdúlia el volcà el cremava. El cos, encetat en text, en icor correcte el cos regalava. I deia, en pell de boïgues i xàldigues fetes instantànies i ventisses lletres, la joia de l’orgasme quan el foc se’t carda. Deia oh, uf, ah, eh, en espeteguets de butllofa qui esclata.

I sabíem l’estrany i jo que allò eren petits ecos o retrunyets dels orgasmes celestials.

L’estrany, abans de desaparèixer, em va donar un altre caramelet, perquè tornés a casa saltironant i xuclant el caramelet i remembrant tanta de gaubança. Aleshores ja tenia setze anys i tot. Començava d’ésser vella, calia mai no perdre el temps en rucades – i tot ho era altre que cardar. Car, sense ésser, què hi ha…?

Vaig sentir una veu.

Sibil·la, on raus?

Rac on rac – vaig dir.

Sabia que era el tifa en Bel·ló. Aquell qui es pensava d’ésser tan bon cardaire, i no podia anar més lluny d’osques, pobrissó. Tot i que cardar, rai. Cardava conques i vídues i monges i sagristanes, i púrria així, i pencar mai gens, és clar.

De ben tosset, en Bel·ló havia après de fer de gigolò. Amb n’Iu Exprès, feien patotes vora l’escorxador, un el papallona, l’altre l’enganador, i tot era un front o diguem-ne façana per al negoci de sotamà. Tantost s’atansaven dones a jugar als daus trucats, s’esbraguetaven ells i mostraven llurs proes i en prometien doncs proeses. I així es com es guanyaven la vida cardant.

N’Iu perí a la coma del Cucut. El lloro català qui en Calders trobà a la cort de Birmània no hauria pas mai cantat tan clar i català com cantà una vella gelosa, rosegada de rancúnia pel fet que ningú se la cardés ni pagant doble. El marit cuguç, un altre Plassí-Do-Dodò-Mingüin, cantant-torer, carrincló, pompós, fastigós, fart i anorc, estossinava traïdorencament n’Iu.

La massa ignorant viu en aorist (tot s’hi esdevé com sempre, en magma avial incanviat) i per tant trobà natural que, per cardar forallei, algú calgués que fos assassinat. La mort s’esdevingué en un gual, l’atac de l’ambigu qui com un boig corregué pous avall i rius amunt, i qui com aigües de fang que sovint pugen pels carrers costeruts i tot, i s’enduen panys de casa, i blocs de terreny, envaí cada racó de paisatge abans no trobà n’Iu Exprès esbaldint al gual calçotets amb marques de sangs d'hímens massa tendres (ho sé pel meu amic dibuixant, qui en dibuixà doncs cada detall), s’esdevingué de cop sobte. Caigué sobre n’Iu com el seu oncle (qui només pensava en desar diners i, en perdre’n un munt, s’estimà més penjar’s que no continuar “vivint”), caigué, dic, damunt la víctima com no queia el seu oncle sobre les butxaques de la gent qui atacava a les fosques.

Fora la finestra estant, amagat rere un vagó, de res no serví a en Bel·ló la fona. El cuguç s’havia escanyat amb gingebre tou. La seua dona el volia convèncer de la seua amor immarcescible amb un pastís una mala fi estopenc.

Mes ja sé que m’estic empatollant, Bel·ló, així que més val que ho deixem córrer. Pots cardar’m fins al jorn del judici que diuen més el goig no em vindrà pas. El teu vit potser serveix de qualque substitut de feble bisbe per a conques, vídues i rates d’església, mes cardar, què hi fotrem, no en saps gens.

Una nosa a la gola. Atenallada de por me’l vaig guaitar. S’havia tornat groc, un groc que en la fosca gairebé lluïa.

Predestinats – em va dir –. Per mi tantes de dones s’han barallades, s’han esbarriades lletjament el cambuix; tantes de mestresses em cobejaven alhora la mestria i el matràs! I la teua aversió se’m reafegeix a l’agonia – veure-us totes patint… fins i tot tu, per causes oposades!

L’aversió mateixa ens predestina a aquesta aversió – ens posem a voler-la dominar; aquest esdevé l’objectiu de la vida – fútil esmerç – per comptes de viure amb la natura i no pas contra, ens obstinem a viure en flames qui ens consumeixen amb horror.

Vivim les dones en infern.

Sibil·la, adéu. Em tornaré l’estrany en vila altra – va dir. I de sobte ja no em semblava tan lleig.

Del silf qui se n’anava me n’espolsava el reble polsegós de la nyafa sementícia. No em romania estona per a esbrinar’n la composició genètica ni cap altra d’aqueixes merdegades d’anatomista boig.

Sense penediment en Bel·ló i la seua cua de paó se n’anaven com una ombra amb llur totterreny mentre es quallaven les lleterades qui no escalfaria pas. No fos pas que se sobreeixissin llavors i encara m’entequessin, no. No fóra pas lletovari al qual curés molla de tornar’m mai a amorrar. No hi ha perill.

Tost fóra dematí. Prou safranada, doncs. Calia obrir la botiga. La fredor em rostava els ossos. Se’m barrejaven les impressions. Allò d’ésser a frec del caire del cul bleïdor de la terra com parla. A caire de caure oimés al freu de la lava. Els vidres de l’escuma del ros que es congriava a l’olivet mentre tornava. Els records de la fi de n’Iu – per cucutesc baldragues baladrer estossinat. La pipeta del parruf de la seua dona – esca abrinada i roent del banyut i que n’Iu fregà es veu una mica massa…

Entrí a casa. Al resclum de la cambra, somiava, com sempre, estranys molt bemparits.

Trempa, esdevén-te’m, allibera’t – els esgarip.

I llavors la malenconia per l’absent ara contrastada al goig de les ètnies al port. L’encobert repenjat a la barana. S’accelera el jorn. Bales d’aigua solquen l’afrau, colquen la llambregada. Ens reconeixem!

Demà, el matalot groller desembarcarà. Amb un ventall de tendrum cru em ventarà. Damunt els blaus, continuarem de somiar. Gaudiré com cal, com sé, essent, pretast celest.

Sonà el despertador. Calia tornar-hi, taulell.

Una xicarroneta qui diu que es diu Totlò Quehihà.

Em trobava sol a casa, i tanmateix sentia uns sorollets part de baix. Ara sóc conscient d’una presència – quelcom més gros que cap ratolí. Per això m’he aixecat i he baixat a veure… Ara he albirats, per una fenella de la porta que bad amb molt de compte, uns dits que sense fer gens de soroll en tancaven una altra…

He pujat a armar’m amb el primer que trob, molt neguitós. Tinc un paraigua a una mà, un ganivet a l’altra… Davall les escales amb prevenció rai. Vaig a cercar l’intrús…

Al capdavall, a la sala de màquines, monejant amb tornavisos i cargols, hi descobreixc una xicoteta força espatotxí, gens esverada, qui em somriu com una bona minyona…

Faig, bleixant un bé-de-déu: “–Uf, m’havies espantat.”

Muscleja i el seu somriure s’eixampla i em sedueix.

“–Què hi fas ací, com t’hi has ficada…?”

“–La meua mare m’hi ha deixada… Ma dit que fes bondat, que ara tornava a arroplegar’m.”

Diu que es diu Totlò Quehihà i em diu que sa mare li ha dit que ha de travessar (qui…?) tres etapes: minyonesa, jovenesa, maduresa… I que la primera etapa i si fa no fa la meitat de la segona les ha de passar (na Totlò) fent bondat amb mi, qui sóc prou de fiar, tot i que sóc a la darrera etapa, i és aquesta així mateix l’etapa que sa mare vol travessar amb prous garanties de reeixir la llonga i poixèvola comesa de travessar-la amb una certa dignitat. Que la tinc (na Totlò) per a la minyonesa i mitja jovenesa, i que la maduresa de sa mare i la meua hauran de coincidir a ésser travessades sense altres crosses que les sapiguem empescar’ns, reïficades enllà de l’aire fi de l’ofec terminal…

No crec que ningú entengui gaire allò que na Totlò recita. Ni ella, ni sa mare, ni encara menys, bleda de manguis, el tit.

La qüestió que ja hi som, harmònicament vivint ensems. Pujant sovint pels caminets mig apariats, mai del tot enllestits, sempre amb reparacions, afegitons, tapaforats a betzef, ciments frescs, bocins badats, relliscalls de caldéu, sots perillosos a cor-què-vols… Pujant sovint, doncs, i baixant, pels caminets a caire de penya-segat que menen de casa nostra a la civilització. Sort en tenim dels cartellets a la vora dels caminets – d’ací extreiem el bessó més feixuc i sucós de la nostra educació. Car duen els cartellets bones explicacions d’art i de paisatge – amb apunts molt saludablement científics, i amb cites estoiques, panteistes, paganes – amb no res doncs, del pec dogmatisme inhumà de les religions. Això s’agraeix enormement – tinc una minyoneta per pujar comcal, no com cap pallussa sense interès pel que hi ha.

La noieta amb mi, doncs, bona parella fem, anar fent, esperant la seua mare qui mai no vindrà a reclamar-la. Sense sexe – ací la salen greument els mals pensats – mes, això també, amb una certa saludable i innòcua intimitat – per exemple, li abelleix, quan juguem al llit, refregar’s la carranxeta flairosa de pixumets a la meua cara i assenyaladament al promontori tou ans tendrumenc del meu nas.

Al carrer anem ull viu, car tractem de trobar-hi sa mare, i així mateix per tots els altres mitjans legals i tanmateix adients – tot i així, mai percebuda enlloc, ni per les molt balderes sales de justícia ni per les enormes estacions de tren espargides pel món, ni, encara menys, als albergs de muntanya ni a les esteses esbiaixades de la neu.

La beutat impressionant de la geomètrica geografia que des dels cims albirem, sovint ens fa amollar esgaldinys de joia, llas, tenyida adés-i-ara d’una certa recança pel fracàs a trobar la genitriu. Una guatlla de neu s’envola rere un avet i ens fa dentetes – tornem a dins, on, a la cuina, damunt els fogons, hi fa xup-xup el brou. Hi ha encara una “P” enganxada a la nevera – no sabem qui li ha deixada – algú qui tractava de fer una gracieta, mes ningú no n’ha fet gens de cas; massa enfeinats a xerrar entre naltres de matèries molt més interessants.

Mes és cert que m’ho ha demanat de vegades, i li he dit que la lletra potser era l’inicial de ptarmigan – la perdiu blanca, la “guatlla de neu” dels deliciosos cartellets – i no pas l’inicial de prostituta per a insultar sa mare.

Car què me’n dius de l’inspector de l’estat qui de tant en tant ve a ficar el nas en els nostres afers…? Fins i tot a ficar el nas al nostre llit – literalment a ensumar-hi, a analitzar-hi les secrecions, no fos cas que hi vinguessin gaire massa barrejades, gaire massa a parer seu. Somia segurament en una proverbial aixecada dels llençols que amaguen tota la merdegada (l’apocalipsi). L’apocalipsi que li resolgui el romanent. Car se’l veu cansat de la feina.

L’inspector Gròtil. Qui altre hauria ficat la “P” a la nevera…?

Un matí vam guaitar per la finestra i, de dalt estant, el veiérem bocaterrosa, tot estès a terra al jardí, el cap en un forat. Pensàrem que algú l’havia mort, o ell mateix, excavant amb les ungles com un talp s’havia extenuat i negat en els fums nocius o els gasos deleteris i en el fang negre. Mes aleshores ens n’adonàrem que aquell on hi tenia enfonsat el cap no era pas l’únic forat que havia fet, n’hi havia pertot darrere seu – com cràters d’espetarregosos meteorits. Ara es bellugà ell mateix. Estava furgant sota terra, recobrant antics tubs i canonades per a embaular’ls d’altres maneres. Era una feina segurament inútil, mes es veu que no se’n podia pas passar: calia que ullés sempre, per compte del govern, on s’enfilava cada piu que ragés encara que només fos una mica de rovell si fa no fot líquid.

Abans de naltres, havia hagut de vigilar tres parelles d’homosexuals qui vivien plegats. Llurs caralls calia cada nit que sagnessin. Capolls safrà, ens va dir que volia, o hagués hagut de noure força el modus vivendi de tota aquella pobra gent. A estones mortes ens contava anècdotes inofensives. Ara, el veies empegueït, excusant-se de la tasca que li havia tocat a la vida: “–Sempre ficant el nas on no em demanen…” O bleixant com un sofert: “–Só massa vell per a fer de dona vella.” El tenim com un paràsit estatal, paparra que no et pots desencastar. Balafiant l’estona, esmorzant a qualsevol hora, ocupant la cuina, guaitant-hi un aparell de televisió petit… De trast en trast el convidem al menjador a l’hora de dinar – hi pot veure l’aparell gros.

I dorm a fora, com un gos. Després, a la matinada, pot entrar, ha de fer un cop d’ull al nostre llit, no fos cas que haguéssim acomplerts els deures indeguts a l’estat, no volguts per l’estat que vetlla per la salut mental dels qui gosen consirar mica. Les seus rialletes de conill de bon matí, ell i els seus guants, fent-hi el borinot – ens està fent pujar la mosca al nas…

Es veu, com he dit, que feia la mateixa feina quan era prospector de parelles homosexuals: quan les parelles havien acabats llurs deures estatals al llit, llurs sis caralls havien d’haver sagnats – els els aixecava una miqueta, ja destrempats, i en comprovava les esgarrapades de l’extra-ús, la sang eixarreïda, les restes de safrà fangós (que en deia), els carralls i romanalles ensofrades, ensafranides, a llurs loments, o faves, i a llurs carrolls.

Un jorn m’alç de mala jeia, li fot un mastegot de mandró i el deix estabornit. Quan li torna l’esment, se’m plany: “–Renoi, quin gènit.”

Bregàrem per l’espai vital. Plantifiquí pasquins, petits poemes a les parets de la cuina, a les portes: “–Ningú no t’espia – i en qui t’espiï tothora t’hi cagues – només li duus escorn – i si el tenies a l’abast el trepitjaves com cuca maligna.” Per exemple.

Agredolç capvespre tardoral… S’ensopeix sota el gatsaule. Crec que té febre. Amb el peu el sacs. “– Gròtil, Gròtil!” Tinc por que no se’m mori, com un pòtol sense mendraig.

–Com te trobes?

–Gens comcaleret, Genís. Em torna a l’enteniment la gran tempesta que patia de ben menudet – l’huracà tot s’ho enduu, incloses les gàbies dels conills. I jo romanc tancat, i no m’hi poden treure, engalavernit a la fenella del tronc de l’arbre al bosc, el roure qui esgaripa perquè li caigui un llamp al cap, a la capçana, vull dir; car llamps cauen pertot… I me’n caurà un aviat. I això s’haurà acabat.

Es culiva rere l’arbre a evacuar, té tot d’empremtes fastigoses al cos: esgarranys, plagues, fiblades de cuques, amples verdancs als malucs.

Calia que li ho demanés abans no se’m morís. “–Quan escrigueres la “P” i l’afegires a la porta de la nevera, què hi volies dir…?”

–Un dia era al pont gros, encertint-me que tothom complia en la reparació de la barana on no feia gaire una grua s’havia estimbada enduient-se sobre una bastida de treballadors que adobaven unes bigues de sota, quan qui veig passar a l’altra banda de pont…? La mare de na Totlò. Anava amb un vestit gris fosc molt elegant. Una dona d’una certa categoria, amb sabates negres de taló llarg. La vaig seguir fins als vestidors de l’estadi. Es barrejava familiarment amb els atletes de totes les nacions. Entrava a les cambres on es dutxaven, on es canviaven, on feien barrila si havien guanyats. On l’entrenador els escridassava pel malament que ho havien fet. Els atletes són cent per cent homosexuals – sobretot les femelles, qui ho són mil per mil, si vols. En aquell moment em va agafar caguera. Cerquí un canfelip. Mes tots eren ocupats. Vaig haver de sortir dels vestidors. Les olimpíades bullien llavors al bull més bullent. La cridòria era eixordadora. El personal als budells de l’estadi anava de bòlit. Em vaig treure l’insígnia d’inspector estatal per desallotjar un canfelip. Vaig trucar a una porta i alhora tot d’una la vaig esbatanar. La mare de la na Totlò s’hi eixonava la fufa. A la culcagada xona, aquella dona tan elegant, se li eixamenaven tota mena de cuquetes fiçoses. Amb els ormeigs molt esmolats de les seues ungles pescava de valent al molt poblat serrellet damunt el seu cony maragde, ple de verdet gens sa. Allò era un llatzeret per a tots els lletosos paràsits qui aritjolaven les carranxes de cada poble al món. Manyac, hi atansava la mà com qui l’atansa al cony de la petanca per tal de servir’s un pessic de pot per al paperet de fumar… La “P” vol dir afegitons als rosegons de les escorrialles i rerialles. Vol dir “paralipòmens”, és clar.

–Paralipòmens…? Em malfiava que no volgués dir “pedòfil”, o “parvànime”, per a insultar’m només.

–No, no. Paralipòmens. Com en En Xopi. “Parergs i paralipòmens” – exergs bromídics i didascàlics… On em semblava que hi havia l’historieta dels porcs espins. Potser la “P” volia dir “porc espí” i tot. Els porcs espins, atacats pel fred, s’arraïmen i llavors, és clar, per atansar’s massa, molt poixèvolament s’entrepunxen; per això ara se separen de valent, i llavors tornen a tindre fred; un fred de caldéu que s’escau de fer aleshores. Al capdavall cal que trobin un punt d’escalfor on la cabdal fredor individual pugui tanmateix surar… Massa a prop tot ens pruu; un neguit i una angúnia ens angoixen. Això comentava la meua “P” – em volia recordar cada vesprada (feta malbé rondant per la cuina esperant la nit on tampoc no cardaríeu, i l’endemà on hauria de bell nou d’ensumar i tastar els llençols) que el que em calia de totes totes era mantindre el nas allunyat de la merda. Que te n’arribi la catipèn ja n’hi ha prou. Tots tendim a recórrer el camí de la salvació de l’integritat del cos que (com un baló molt perforable, leri-leri que se’ns foradi irremissiblement) molt precàriament ens conté – tot camí que ens dugui a la permanència de l’integritat de la butllofa és fantàstica il·lusió – només som vius perquè som vius, no pas per cap altra causa – i, damunt, tothom vol produir la caca més preuada. El químic Joan de Rocatallada inventà el procés invers (i molt útil en casos de perill en presència de parvànimes brutals i agressius, ço que abunda a desdir), de convertir or i argent en sorra i pols – quan vaig ficar la mà a la fufa de la mare, una fufa claferta d’una gernació fervent, efervescent, vehement, rabiosa i esbojarrada, estrident com la de l’estadi, mes amb els ullals tuixegosos, i els fiblons i les urpes, i les llengües forcades, i els garfis i botris i xucladorets atacant a tort i a dret, al fons d’aquell parruf esvalotat i irredempt vaig tocar-hi un caparró… Fui jo mateix qui va batejar la teua poncella, aviat dona, i só qui (disfressat de dona elegant, amb vestit fosc i sabates altes) te la pongué, com bon pare cloca qui só, a la palla del teu niu, en pic vaig veure el bona persona qui érets, i xenòleg per molt vàlid sobrepuig, i só jo doncs en canvi qui tots aqueixos anys, sota l’estratagema dolç de l’inspectoriat bul, l’ha vigilada… Na Totlò Quehihà… Pare putatiu só de qui és filla de tots els pobles del món – llas, i llurs paràsits i sapròfits. Ara que l’espitx definitivament, fills meus, teniu doncs la meua benedicció. Au. Pregonament. I felicets que us vull.

El vam sebollir en un d’aquells boigs clots amb què va traucar la pell bròfega de la terra on fem casa, burxents i espletaires, conradors, i d’on les runes de passades civilitzacions tractaven de capllevar com antenes d’insectes monstruosos, ara renaixents.

Fascinació amb el peó

—He perduda l’il·lusió…, quin desori m’envaeix…, i aumon cap al·licient…, si quelcom m’engresqués…, per cap estimulant no pas empès…, i l’enveja que em corroeix…, groc de puta enveja… — li deia, si fa no fa — i això com es guareix…?

—Atès que cal morir, prou val més fer-ho per cap causa que no pas per no cap —va respondre’m, el doctor Tibèrit, mes aquesta ja la sabia. Llavors em va guaitar amb ull rebregats de vell fastiguejat—. I a aquell el castigares durament, i …, vull dir, de dies seguits…

—Carallot de comunista, ja ho saps. Sempre insistint que no s’hi arriba mai… Que cal patir generació rere generació abans el llostre gloriós no apunti per a banyar-ho tot de llum rosàcia permanent… La felicitat inalterable a la terra… I jo dient-li que sí, que ara hi érem a tocar de mà… Que ara tocava l’autocrítica… Que quan manessin ells també els criticaria… Que al poder tothom s’hi podreix… I ell “—Què dius!” Tot escandalitzat, dogmàtic, amb els ulls il·luminats de l’il·luminat. “—Nosaltres no!” Dient-me que un cop s’arriba a la fita desitjada per l’humanitat de germanor universal, ja s’ha acabat. I jo al contrari, que mai no s’acabava res, que els criticaria tant a ells com als feixistes; i ell odiós: “—Et matarem, et matarem! I tots els teus!” Exactament com els feixistes. Un home totalment desencaminat. La por més grossa que tinc…, perdre tots els familiars…, quina culpa tenen ells de les meues manies polítiques…? Li vaig fotre un cop al cap amb un maó que hi havia… Va caure rodó… Me l’enduguí amagat al cotxe…

—Sí, ja m’ho has dit… L’alineament d’un intel·lectual amb un sistema polític sovint esdevé criminal…

—Sí, però què és un intel·lectual…? Qualsevol datpelcul se’n pot fer anomenar. Te’n recordes que el feixisme castelladre no tenia intel·lectuals. Encara no en té ara. Agafen qualsevol bocí de merda, estil Ortega, o Unamuno, i els fan passar per la gran cosa… I llavors tots els greus professors d’universitat, gentota sense cap categoria, repetint-ne les bajanades infinitament. A la nit, per la ràdio, dient que no hi ha millor manera de pujar un infant que a cops de corretja. Mon pare sentint-ho mentre bufa i fa ampolles — ja t’he dit que era vidriaire. A les nits, al taller, amb les fornals roents. Trempant flascons vulgats, més que res. Mes més tard…, dalt al pis… Qui rep els cops de corretja proclamats pels intel·lectuals feixistes…? Mon pare s’hi ficava amb totes les de la llei… La ràbia em rosegava, i a ell, mentre em destruïa el cos, i jo volia llibertat, volia potser morir per esdevindre ànima alliberada…

—Tenies un pare cruel…

—Com tots els altres a l’època, cal suposar, sobretot si no són gaire vius; massa influïts per l’ambient brutal del règim.

—D’ell et ve la teua crueltat… No tant del seu exemple com de la reacció del teu cos a tant de càstig… Allò de trobar la violència com ara la cosa més normal… Allò que feres amb el pobre comunista…

—Quan… Quan el vaig treure del portamaletes del darrere… Com qui extreu qualque petxina de la closca, vull dir, l’animaló de la cloïssa, quan el desarmes, nu, i vols cruspir-te’l… Més que més que, amb el bony immens al cap, semblava que hi havia covada una perla… Em va vindre un acudit… L’un demana: “—Com acabaria una cloïssa que es fes puta…?” “—Ben tocada de la closca, és clar.”

—M’has dit que va sortir cantant…

—Una mica més tard… Quan l’havia instal·lat a la cambreta fosca del soterrani. Deia: “—Visca el pa, visca el vi, visca la mare qui em va parir; visca el vi, visca el pa, visca la mare qui em va cagar…”

—No pas cants comunistes.

—Home, no, ja et dic.

—Et va dir que posseïa un secret letal…

—No me’l volia dir fins que el deslligués… No el podia deslligar, no el podia deixar fugir cap als seus… Ja saps com m’havia barallat a Liverpool amb aquell del National Front feixista qui em tractava de wop i de paki i li vaig dir: “—Doncs t’equivoques, pedaç, que jo a casa meua també sóc del Front Nacional!”

—D’alliberament catalònic contra el feixisme castellà, amb en Valls, en Cucurull…

—Però ell no s’ho podia imaginar, que amb el mateix nom hi haguessin dues organitzacions polítiques totalment oposades, i allò durant un instant el va deixar amb un pam de nas, destarotat, vaig aprofitar aquell moment per enfonsar-li l’ampolla trencada enmig del costellam. Se’n va anar corrents rajant sang pertot arreu… Vaig haver d’emigrar de Liverpool, no fos cas…

—I el secret letal per a l’espècie humana…?

—L’hi vaig extreure a garrotades, ves. Em diu: “—Aviat, en un mes, un any, deu anys, trenta anys…, t’hauràs mort, i això serà per sempre, per sempre, per sempre… Aquest és el secret. Ets carn d’extinció eterna… Es pensava que aquella bajanada m’havia de dur a can Pigem…”

—Can Pigem…?

—Sí, ja ho sé que a casa teua diuen a sant Boi… Però els de Lleida en dèiem a can Pigem. Ma mare sempre escridassant-me: “—Pararàs a can Pigem!” I ho va endevinar.

—Ah, sí…?

—Però no pas per qüestions metafísques, com el comunista presoner…, per qüestions de ràbia sobtada, ja ho saps…

—Te n’adones que per als creients el missatge letal, el secret destructor de l’humanitat… Allò de l’eternitat, l’inacabament etern de l’ésser sempre el mateix tu, el mateix tu, el mateix tu…. Sense fi, mai… Te n’adones que encara és pitjor que no ésser re, re, re… Mai…?

—Li vaig fotre un mastegot! Dic: “—Això és un secret…? Això és merda, marrec!” Ma mare m’ho havia dit de petitet… La vaig qüestionar quan matava un pollastre… “—I ara, li vaig demanar…?” “—Ara el courem” — va dir. “—No, però vull dir, on és el pollastre, la seua ànima…?” “—La seua ànima…? Mort és mort” — em va dir, fotent-se’n, rialleta de conill. “—Tant se val un pollastre com un hipopòtam com un home…” I després em va fer gràcia, molt més endavant, de llegir, a Xicago, en en Ben Jonson, a “L’Alquimista”, un qui diu: “—No hi ha al món ateus més convençuts que els cuiners…” És clar, i que tots els maellers i espellamules, i els autopsiaires i els qui treballen als escorxadors…

—I els botxins. Això t’inspirà per a fer-te’n…?

—Inspirà…? Jo em vaig apuntar per a anar de mercenari a Rodèsia, i una mica més tard a Biafra, no pas per cap inspiració… Tenia divuit anys, volia sortir d’aquell forat… Que matéssim tants d’aborígens, ho fèiem amb esperit d’emulació… Com qui practica un esport…

—I quan s’acabaren els mercenaris… T’oferiren terres al Brasil…

—Les regalava el ministeri d’agricultura per a qui volia instal·lar’s entre els indis salvatges… De fet, em volia apuntar amb el Xe Guevara, però vaig fer tard. Ni sabia on parava quan vaig llegir que l’havien mort a Bolívia… De primer em pensava, com tothom, que allò era una foto trucada… Semblava el crist del Mantegna… Dic: “—El fotògraf s’ha inspirat en Mantegna… Amb això sol ja es veu que està trucat…” Però no; era mort. Els capatassos brasilers encara se’n fotrien ara, del meu paper de ruc, si fossin vius, qui sap.

—I la Trava…?

—La Trava vivia en la casota més lletja que et puguis imaginar. Era feta de llaunes i canyes i vidrots, tota d’angles, d’on en tornaves pertot arreu encetat. En aquella cabanota només hi anàvem perquè la Trava es deixava cardar de franc… Com tot bon castís lleidatà, nat al Conyeret, sabíem que les xiquetes s’hi prostitueixen des dels tres anys (l’any del seny). Mes allò era una dona, una adulta, veus què vull dir…? Amb pèls al cony.

—Una mata negra i pollosa, i greixosa, com un fregall d’aigüera de cuina, ca?

—Èccoli… I amb cabres i pegadella. I alhora ara pensava en el seu espectre, i passava de: “la vella es llufa” a: “la vela fa llufa”, i doncs a: el vaixell fa figa… Tornant de Sudàfrica, els tràngols…

—Sí, ja m’has dites els teues feinades a les mines, a Hoopstadt, a Bloefontein, aquells vòrtexs de mareig, aquells ennuecs indesencastables…

—Sempre fent’s-hi el valent, antics legionaris… El titella aquell sempre escurant-se les dents amb el fibló letal d’un estevet… Mes tornant, a l’alçada d’un d’aquells arxipèlags… De bell nou l’atac d’inconseqüència… Com als hospitals, als aeroports, sempre la mateixa nit esllenegosa de l’ànima arnada — i tu sense agafatall enlloc. Mort per sempre, sempre, sempre…. I ara…? Perdut al caos de l’univers. Qui hi sóc, bo i esperant, qui hi sóc…? Què hi vull…?Què hi valc, a l’horitzó confús…? Res. O en tot cas no hi sóc sinó el defecte (pensant en tot el muntatge altrament insensitiu), hi sóc el nyap.

—El fuà: la natura implícita teua, amb la qual neixes, manera d’ésser que t’és natural, essencial, pròpia… El teu fuà és així: el d’una ampolla buida.

—Un fiasco, comprenc. No siguis tan diplomàtic. Ampollota: fiasco. I més venint d’un pare vidriaire…

—Cristaller.

—Que collons de cristaller, vidriaire i amb prou feines.

—Què diria ara si vegés que al cap i a la fi li ha sortit un fill seminiverbius, un lletraferit…? Un “heretget”, en termes de sa mare, la mare de ton pare. Die häresie gegen jene wahrheit. L’heretgia, permòdol de tot el teu firmament clos, cul de paella foradat vist del fons de les tenebres, per la tarja d’un ergàstul, a ca la Trava, des de la cova de la bruixa… Com en Vincenç Ferrer, ja com Anaximandre mateix… Pretty bleak. Els estels com ara mosques voladores, desferres que es passegen per l’iris esfereït…

—Rere les tenebres, només hi ha més tenebres. No hi ha cap Solell ni cap deuarra rere els cortinatges d’horror que és el cel amb núvols i galàxies.

—El comunista malmès… El vau tancar a la cova de ca la Trava…

—Saps les meues intimitats, mes no pas totes. Festejava amb una marcolfeta del Conyeret, la Loli Arbequí, d’Almatret, qui feia créixer un ginkgo a ca seua, a la finestra d’un piset de davant el seminari. Era força ximpleta, mes plena d’alambor, i sempre deia “estigui bonet” i “bufó” i “dugues”, per presumir, com si fos de Barçalona. Me la vaig trobar a la cruïlla, esbojarrada, de nervis confluents en carxofa (amb el cor el seu melic), feta un paper rebregat, recitant el pare carabasser. Una mosca balba amb faldilles de capellà i barret de guàrdia feixista, com tornava del Conyeret de fer-s’hi clients, li recordà “—…el tronc de nadal, el caganer, la mona de pasqua, les fogueres de sant joan i que en català no ens moquem amb mocador, que fent setze, i que per això es mereixia setze coltellades…” Que “—Una puta catalana, això no s’era mai enlloc vist! Com aniríem al cel en bloc com a poble escollit…!” Merdegades d’aqueixes. La vaig dur a la gota de la llet. La van apedaçar. Va sobreviure. La vaig acompanyar tota la nit. L’endemà. L’altre. Ningú altre no va vindre a veure-la, com si ningú no la trobés a mancar.

—Moltes de meuques, la família les rebutjava – com si mai més no fossin, o com si mai no fossin hagudes, gens, ni per començar… Les prèdiques feixistes a la ràdio…

—Quan va poder xerrar, m’ho va contar. Qui era, on treballava… Vaig anar al Conyeret a avisar la “patrona”… Em tracten com a un fill. No els dic re de la Trava. La Trava no treballava sindicada… La Loli li tocava fer el dinar la setmana passada. “—Doncs aquesta el faré jo”, vaig dir. A l’hora de dinar, tothom emprenyat – el meu dinar, ningú no sembla voldre’n… La “patrona” és tan ruc! En anar-li a netejar el plat perquè s’hi posi quelcom d’altre que li vingui més de gust…, trob tant de menjar amuntegat al safareig, tot fent-se malbé. El safareig és a l’eixida, al balcó, de fet, i és allí on renten els plats. “—Tot això no passava pas quan jo manava!” —els dic, assumint-me Loli, i volent dir, és clar, “quan jo cuinava”. Mes s’ho prenen amb equanimitat. Veuen que serv qualque fons d’autoritat. I em passaré hores i hores rentant, i endreçant, i aprofitant el xorrèstec aprofitable, ficant-ho a la nevera tot ben acunçadet… Podríem sobreviure mesos i mesos amb tot el recobrat que elles (i els vomitius arlots) balafiaven i malaguanyaven – pastissos amb prou feines començats, plens de bocins de xocolata, panses, nous… Tot bo.

—Ja veig que la Loli, per ésser’n quítia, t’havia de fer un favor gros com aquell, que et desés el comunista ben desat.

—Tenia un armari de doble fons; el carallot amb el trep el vam enfonyar ben enfonyat. Li donàvem aixarops amb un tubet, i li buidàvem cada dia l’orinal. S’hi va estar tres setmanes, potser dues i mitja…

—Tornant de Barçalona, on hi havia anat per qüestions del sonso articlet que escrivia per a la premsa clandestina, a veure si em pagaven ni que fos per a sobreviure… En tren de netes intimitats, pas part davant l’home de la seguretat — el seu cau de llum mai extingible… Em fa signe que tot va bé… Com si ell i jo ens entenguéssim, de conxorxa si fa no fot política, tot i que treballa doncs en una organització que depèn de l’enemic – els trens, focus d’aixarnegaó desbocada. Em deixa passar al vagó interdit: quin desori: n’hi ha qui caguen a terra, n’hi ha qui es moren en estireganyades agonies, n’hi ha qui se la pelen amb goig… N’hi ha qui hi semblen decoracions rònegues, com ara enribetats als seients, mans i peus clavats i reblats. Vull dir, semblen borles carrinclones de seient per a ric. Car tots són molt vells… Parracs, sacs d’ossos… Sap l’home de la seguretat que escriuré d’estranquis sobre aquest bescunç oïble…? S’afetgegaven els vells… Amb quina fredor ens entenem, i sense un mot, l’home de la seguretat i jo. I part dedins el vagó dels damnats, estrany, potser drogats, car cap signe de rebequeria no hi veus entre els sagnosos mal-reblats. En aquell instant, escaientment, un dels matalassers, un guàrdia feixista, llord, revingut, amb verdancs a la panxa que li sobreïx dels pantalons descordats, entra a rompre cares… Queixals que volen… Cassigalls llefiscosos que s’encasten als vidres pintats de negre… Vells qui reben de valent… La seua polla qui pon fora del ponedor… Em diu, fent-me la guerxina: “—Veus? Un altre signe que l’estic irremissiblement dinyant…” I s’estreba una miqueta el pixot i se li queda a la mà… Només tres o quatre gotes de sang greixosa gotegen dels dos bocins trencats…

—Potser era un pixot de per riure…

—En acabat, en l’enyor i la melangia, confegia el meu article, quan el torturador se m’assegué al costat; pudia a feixista… Una fortor insuportable. I em va començar a enraonar en castelladre. Feixista i castelladre sempre va junt. Em demanava si vindria amb ells a festejar amb la gent tan putejada a l’arribada… Amb quin aplom entom trontolls i sotracs… Sabia el maleït castelladre que passaríem per aquest tram recentment sabotejat, i volia veure com m’esparverava…? No m’havia esparverat gaire (o almenys no creia haver-ho ensenyat gaire) davant els xurriaquejats i el gruix i la fiçançó de les xurriaques… “—Poema.” Vaig dir “poema” ficant el nas a allò que sense cap altre gargot escrivia, com ara enmig de feina d’inspiració, amb no prou temps de fer-la petar… Mon llibre publicat a aquesta col·lecció on els ignorats tornem a poder dir la nostra, rescatats de les ombres dels llimbs. Al cap d’anys i panys de súpliques al desert, el poeta s’espandeix com la flor de la saviesa… Se me’n va anar de la vora fastiguejat, el monstre – carronya castelladra – no en tenen mai prou – volent encarronyir’ns durant 300 anys de reguitzell. I més si els deixàvem. De sota el seient del davant eixí un japonès. Allò em va esverar una mica. “—Xst (em diu), amic, resistència.” Era en Szasza Urologos, un anarquista amb nom si fa no fa hongarès. Volia alliberar un dels vells, un antic patriota. Diu: “—Aquell qui duu un barnús florejat amb tulipes i té una estella de banús clavada a mig muscle esquerre…” Dic: “—Sí, noi; hi és.” Diu: “—Si entretens el monstre, m’enfilaré part defora el vagó i esbotzaré una finestra i el llençaré a un indret indicat on l’herba és tova i hi ha sorra i els bandolers l’esperen…

—Els bandolers més tardans, quina esperança no ens duien. Quants de naltres no foren empesos a la bona via per llur constant fermesa — no tant influïts com encertits en la bonesa del fet…

—Doncs aquella dona del camió; de bon matí, quan puja a la cabina, s’està una estona arreglant-hi papers, encertint-se, com dius, de l’itinerari, amb una cama alçada, el peu descansant al marxapeu – guaitant-li d’on sóc, cuixa amunt, me n’adon que va sense calces – ens ensenya el cony…, no gaire pelut, ben cuidat…, deliciós, la boca aigua… Justament havia salvat el meu company japonès de qualque robatori escalatori fallit, llas; els ortells escansoris li feren figa i caigué a la via…

—Me’n vas parlar ahir.

—Ara, ell i jo, arrepapats al cotxe, veient el cony de la gens tocatardana camionera; l’hongarès, vull dir, el japonès, se la pela –lleterada immensa, tu, inexhaurible… Me n’agafa un fàstic immens… La Loli ja no la tocaré més. Aviat m’agafa tírria, perquè no me la card. Diu: “—Ja et pots endur aquell. Partim peres.” Car es creu que l’avorreixc, que és veritat, com totes les dones amb pèls a la fufa, d’ençà de l’incident amb la camionera… M’he passada la setmana demanant qui coneix un especialista… No n’hi ha prou amb corregir el món internacionalista, cal corregir’s un mateix… Per xo m’han enviat a cal metge, a casa teua, Tibèrit.

—Quan t’he vist pensava que érets anèmic; m’has vingut amb aquella cara esblaïmada… I quequejaves feblement… T’he dit, amb simpatia: “—Et traurem viu d’aquest tràngol.”

—Era una sala d’espera despullada; em deia “urubú, urubú, urubú…” repetidament, tot tremolant… Urpit pels vidrets del fred… Perquè volia calmar’m… Amb aquella mantra apresa a Sudàfrica… De fet, una excusa per a no tirar’m daltabaix de la finestra… Pensava: tots aquests doctors – banda de fàmuls als quals hom s’ha de saber adreçar i no esperar’n pas gaire reacció, tret sisvol entre els de rangs inferiors, qui els veus amunt i avall, enfeinats com formigues…

—Escòria onírica, company. Els metges som el bàlsam de l’humanitat. L’únic: que els qui pateixen tot ho veuen pel cantó sinistre. Si mai es refan, no pas per casualitat, ans pels nostres científics quefers, ens veuen com dimonis infernals burxant-los les nafres, amb estellicons atiant-los les umflaós, amb…

—Sempre es foten els savis… “—Hum-hum…” – com si el farsant en conegués cap (de remei, de tractament, de diagnòstic), quan en realitat no en coneix ni un…

—Com cerndre entre el xurriburri lleig…? Deixondeix-te, no baixem tots ensems duad avall… Només hi baixeu els llecs… Els metges anem a la mort no pas enduts damunt davall per enrabiats torrents plens de merda i corrupció i malalties… Hi anem fent el mort tranquil·lament, i amb opis i pètals i perfums… Per què et penses que sabem tant de química…?

—Ara que dius llec… Així és com esdevinc el comunista fet malbé… Ixc tot nou com Afrodita de les tenebres, entre els rocs vora la ratlla de l’aigua negra, oceànica. Apareixc a la ciutat, ujat missatger, amb bastó i tot – molt de caminar, portant la bona nova de la meua doctrina d’igualtat solidària humanística total. Entr a la botiga i em vol la negreta eficaç vendre’m doncs unes sabates especials per a caminants, i a bon preu. Les va a cercar ben lluny, per una galeria que surt a una eixida assolellada, i continua en una altra galeria que s’enfonsa als magatzems de molt endarrere, inaccessible per al llec en sabates com jo. Tret que, quan torna, el parell de sabates que em vol encolomar són palesament de dona. Dic: “—Ep! Avisa’m quan en tinguis d’home, no val a confondre, ja aniré passant, i llavors me les vendràs, dona.” Em respon: “—Doncs no sabia pas que eren per a tu; no podrien haver sigudes per a una de les teues drudetes…?” Això del comunisme rutlla collonut amb les negretes. Mutu penetrar’ns de ninetes. Entesa perfecta. Ara sortim junts.

—Encara no entenc com has esdevingut el comunista malmès.

—Pensava que t’ho havia també contat ahir – li dic, amb un cert escarn a la veu i amb un somriure tort.

—No vull plomar cap grua amb tu; avui em veus com a contrincant…? Quan només som plegats per a esbrinar com resoldre l’embolic on t’has fotut… No nou gens, ans al contrari, una mica de confrontació dialogada entre pacient i terapeuta, si hem de rembre intacte l’ou de l’esdevenidor, mes, si ens barallem massa fort, malament rai; tindrem una empastifada a la vora d’on xauxina, amatent, l’atuell…

—Mon pare, enverinat pels predicadors nocturns a la ràdio, em crema els llibres i m’estripa totes les llibretes amb els ninots… Les fornals de coure vidre se’n riuen infernalment cada vegada que s’engoleixen tanta de ciència… Ma mare i jo, mai no ens és llegut de llegir res. I en canvi, ell, mon pare, l’enverinat, té un llibre celat a l’enfony secret…

—Quin llibre…? Això pot ésser significatiu.

—En realitat en té dos, de llibres. Un al prestatge de l’entrada del taller, ben palès, per cada vegada que foti un cop d’ull un bòfia, un parell de bòfies, o un escamot d’inspecció… Tots aquells castelladres oficals a demanar propines i unts… El llibre és el “Reglament de la guàrdia feixista” – gu àrdia setrill, o civil, es deien. S’hi explicava pler de falòrnies, història i merdes d’aqueixes, i màximes, i llavors instruccions: amb llistes de quins graus de tortura calia aplicar a clandestins, a dissidents, a subversius, o a gent faduga qui s’esquia solsament de passar per llur indret d’influència, maleïts terroristes uniformats…

—I l’altre…?

—Eh…?

—I l’altre volum, el volum amagat…?

—Tots els llibres cremats – cap que en trobi, al foc – sí, i tanmateix amagat en calaix, el del Chessman…

—Un altre jugador d’escacs…?

—No, aquell famós “criminal”… Mes… Ah…, allò encara era més bo que el que llegíem d’esquitllèbit jo i ma mare… Tot i que no crec que sigui la qualitat… Quina altra fascinació tenia mon pare per aquell home, de qui la paraula era el seu missal…? Empedreït vidriaire, torrat pel foc, avesat a l’infern, i devia trobar un messies en en Chessman. En Chessman era un individualista enamorat dels automòbils, valent, emprenedor, agut… Amb il·lusió de bisbetó pitof es llença a l’adoració dels automòbils. Sap com funcionen del dret i de cap per avall. I, per les nits, amb una lot vermella, fa de bòfia – assalta algunes parelles qui carden en certs automòbils que ell considera templets, capelletes sacres. Davant aquell sacrilegi es veu que obliga alguna de les noies – vestals pol·luïdes – de llepar-li el pixot. I llavors espanta – com fotria qualsevol altre bòfia mal untat – la parelleta cardaire, i au, ell rai, a emprar l’automòbil… Un heroi de mon pare qui em dóna l’idea… L’endemà del disgust amb la Loli, qui vol que la desembarassi del comunista desat a casa seua, vaig fer els possibles per a comprar’m un cotxe. Ja n’havia tingut un treballant a Iguaçú…

—Cert; me’n record que ho deies…

—Doncs de descompte, de tercera o quarta mà, relluent com un llampec, n’he vist, caminant, caminant, fent de missatger de la bona nova comunista, n’he vist un per vendre davant un mas. Quan hi faig cap, han buidada la piscina, la noia de la casa no vol saber re, em tracta a baqueta, fa morros, em diu osta i arruix, com si sóc un altre mormó, i diu que “—odia tots els homes”… Car els “homes” de la casa li buidaven la piscina enmig de l’estiu; perquè volen jugar-hi a beisbol… Ve el padrí del mas, el propietari, un metge ric, l’inventor de l’orgasme Cirerel·li…

—Ah, de debò? Encara era viu en Cirerel·li…? El seu orgasme es veu que el descobrí genialment un vespre, on, pels fonolls de l’hivernacle ullprès, va comprendre que la mística llevada de llençols secrets (l’apocalipsi) hauria per força de fer fortoreta d’anís. Va concebre el fal·lus com una mena de gnom pleonèxic (cobejós) i la vulva la relacionà amb els petets (o viules) de violí. Amb aquest varengatge singular imaginà harmonies fetes amb esclats de bombolles de gripau i de bromeres de verí alquímic. En creà una pomadeta que l’home ha de fregar a les crestes del cony mentre les acarona, mentre la dona ha de mormolar les melodies creades pels esclats; es veu que les arestes del cony esdevenen roents, que refulgeix la punta del vit, i que els sexes, sense mai realment tocar’s, esclaten en erupcions de goig pràcticament insostenible – molta de gent carallot se n’ha morta d’ofec, escridassant-se, trametent als forats foscs del gens ferm firmament llurs “—reïres, i oidàs, i iopaès” – darreres paraules de la raça ara extingida dels humans – l’únic que s’hi sent ara farà milers d’anys, en el futur.

—Sí; doncs era un vellot desdibuixat, rònec, embafat – no hi hauria estat pas de més al vagó dels condemnats, aquell Cirerel·li teu carregat d’ostes… Amb el cotxe vell, que ara és doncs meu, vaig de nit al pis de la Loli, vaig de cap al forat contubernial, engrap l’avortí, li premc la gola que no aviï gaires garranyeus i, quan perd el coneixement, me l’enduc arrossegant-lo abaix, fent un cert xivarri, fent veure que m’enduc un altre galifardeu, company meu, trompa com jo – molt més trompa, de fet, desmaiat, i jo cantant esberlat, amb un ennuec de caldéu… Quan som rere el seminari, a la paret fosca, silentment l’emboteixc al vehicle… És que llegint en Chessman (tan bé que li hauria vingut un canvi d’identitat, pobre minyó!), em vaig empescar un bon conte. Algú qui va per les carreteres amb el seu cotxe. Va descartant autoestopistes fins que en troba un si fa no fa del seu gàlib. El duu envant fins que en un indret solitari, enmig de les praderies, fa veure que té un pneumàtic fotut… Atura, i baixa, i l’autoestopista, agraït, vol ajudar… Quan el fa acotar’s li trenca el crani amb un cop de gat. Ràpidament, canvia la seua roba amb la del mort, fica tots els seus papers ben palesos en un jaqueta que sobreviurà el foc, car s’envolarà “de casualitat” quan llençarà el cotxe per un penya-segat… I ara amb l’identitat de l’autoestopista farà autoestop. Algú s’aturarà per a dur’l a la ciutat vinent, tret que tindrà un pneumàtic petat i quan voldrà ajudar la bona ànima, aquesta bona ànima li trencarà el crani amb un cop de gat, i li prendrà els papers, etc…

—Molt “Twilight Zone”, ja ho veig.

—Tret que en aquest cas no hi hauria cap mena de repetició. M’enduc el comunista fet malbé fins a un indret solitari en aquell moment de serra la Llena i, en pic he canviat els papers, posant-me-li els meus, i desfigurant-me-li prou la cara, estimb el vehicle que es rebenti i, si pot, s’encengui. I me’n tornc fet ell, amb un bastó caminant, i predicant ensems la bona nova. No sóc tan escarransit com ell, mes tant se val. Em sembla que s’havia fet comunista per l’escarransiment del seu cos; amb allò de l’igualtat, es pensava, amb el comunisme, que tothom hauria doncs d’ésser escarransit com ell. És la malaltia dels dogmàtics: els jacobins, els xarnecs…, tothom ha d’ésser com ell, peti qui peti, la malaltia de les monges creients, tot la mateixa merda. Quan era a Barçalona, un pic vaig trobar feina fent de torsimany a un parell d’aquells enviats especials a qui els mormons fan córrer món obligatòriament – és llur servei militar, com qui diu – a fer-hi deixebles, adeptes, enfalorniats. A Barçalona, els tenia astorats – aquells carallots es trobaven doncs que, traduint el nom de la gent a certes barriades d’invasors, tothom s’hi deia de la mateixa manera. Maleïts dogmàtics. En Xarrupacagallons ací; ah, no, els Endrapamerda, hi viuen; i, al costat, hi ha els Tastaxerris, llavors els Xuclacaques al fons…, els Xuclacagallons, hum, no sé pas on viuen… Car… Tots els del cagalló al capdamunt del nom es diuen igual, amb la f al final. Dogmàtics de merda – buròcrates, estiracordetes de l’eixuta, i au, servint mort fins a la mort.

—Ja em diràs demà com et prova això d’haver esdevingut el comunista mort. Per avui ja hem fet – es va aixecar, encara rosegant cacauets.

—Sóc molt amable, tot i que no m’ocup sinó de mi – tinc intenció de fer una gran edició de diari amb els millors dels filòsofs d’ara (i això pot incloure els entrenadors de futbol) com a únics comentaristes. El record corprenedor d’aquest projecte m’ha dut a l’esment l’incommensurable Ecs-èh-vi-eh Quí-ho-gat – com en deien d’en Xavier Cugat a Xicago – ei, com feia sirgar tots aquells irrisoris xarneguets! – ell sol, el rei del xa-xa-xà! Un rei català al món. I recorda: som als anys cinquanta, on cada català és un vençut, i doncs suspecte de tot crim!

—Comprenc, comprenc, m’ho has dit d’ençà que comencem…

—Recorda, et dic; els catalans som els negrets, en aquesta història, i els xarnecs – es a dir, la bòfia, els comissaris dels feixisme, i, és clar, els maleïts merdacaners del tripijoc adjacent – els xarnecs, sí, en aquesta història, són els brutals racistes. La violència de la societat crea els violents, ens ensenya sant Caryl.

—Qui…?

—Me n’he apresos bocins de cor. Al calaix tancat que obr amb rossinyol. El secret de mon pare. El llibre d’en Chessman, la seua fascinació chessmaniana – llegint-lo d’estranquis, a instants on el sé bufant flascons, trob que així em puc introduir furtivament a l’antre psicològic de mon pare, a qui, amb aquest avantatge, desfaig. I potser això em resumeix: la vida ideal que pessigollejava el jo reprimit de mon pare, jo sé dur-la a la pràctica. Liverpool, Biafra, Brasil, Xicago, Bloefontein – ningú no em fleix – més que més havent après dels errors d’en Caryl. L’error únic és que la bòfia t’atrapi. Fins i tot, a ell, atrapat i entrampat per la bòfia també feixista a Amèrica (on no pas?), la fosca obstinació de sant diabòlic el salva de cada maltempsada, i gairebé de la definitiva. Vénen els botxins, i bonanit – és clar, que l’eixuta ve amb moltes de disfresses, i la de botxí no n’és sinó una; encara hauria estat bonic d’esquitllar-se’n. Car tot és injustícia. Ésser nat és injustícia; si hi hagués cap culpable, és clar. Extreient diamants a Bloefontein, la regatera de benzina, les urpes del foc, embolicat en gran flassada, els guàrdies s’estimen més matar’t a trets que no que vingui cap ambulància i puguis escapolir’t mig cremat mes amb qualque diamant als budells. Lluent pinyol que coves i de qui el pampallugueig al paltruu, entre els tendrums arnats, relluu als raigs xeix i tot. Tu resisteixes el fum embolicat en la mortalla. T’han de prendre per mort, per mòmia. Millor, t’han de prendre per absent, per menjat pel foc, per xo et colgues a la mateixa terra, un forat que el foc tapa, segella amb escaguixosa lava. I ara hi guareixes, entaforat a l’indret estret, com quan érets un comunista malmès atapeït al doble fons d’un armari de marcolfa. I hi guareixes ràpidament – les arestes de la roca tanmateix porosa et dibuixen texts a la pell coberta d’estalzí si tremoles amb el fred de la febre roent; texts decisius, i molt entretinguts; sóc el fraró, el corc no del llegum, de la muntanya… T’hi passes setmanes, xuclant rovellat regalim que sua del tub de la claveguera que et passa part de sobre.

—Com t’havies fet ric amb els diamants robats, quan ixes de les mines com talp llunyà, gairebé prehistòric…

—Ja sé que t’ho vaig dir ahir…

—Tant hi fa, un terapeuta està acostumat a les repeticions…

—Torna-hi amb el terapeuta… Un altre arroplegat com jo relegat al banc del si-no-fos. Ni sabies que era viu. Ens havíem conegut a Barçalona, els anys de resistència comunista. Quan esdevinc l’altre (car allò de recacejar l’ADN de la gent encara no existeix, i, si doncs troben un cadàver amb els meus papers i la cara disfigurada, doncs endavant, mort); esdevingut l’altre, pens que és lògic, he de trobar el meu comissari, no fos cas que se’m guerxés l’ortodòxia. Cal explicar-li la meua absència, que no es malfiï i em faci liquidar per suspecte. Entre els vençuts les divisions, rai. Això és el que fa que costi tant de sortir-se’n. Li dic: “—Afeccionats a matalasser feixista m’ataconen, atac sobtat i anònim quan tinc la temeritat de parlar en català en indret prohibit. M’arrossec fins al Conyeret on puteta de bon cor (també n’hi ha!) en contuberni misteriós em dóna alberg per a la llarga convalescència.” I que em digui doncs quines altres comeses he d’acomplir car vull fer força mèrits, vull que el vespre relluent de la germandat s’estableixi i matini d’una puta vegada. Tu hi érets, a aquesta cèl·lula.

—Vols dir…?

—Si més no d’una faisó subsidària. Això és el férem junts, fa quaranta o cinquanta anys – vaig vindre al teu consultori i em vas canviar els papers. Hi tenies un malalt qui no podia perdre la feina – hi estava molt ben plantat, infiltrat entre els merdacaners amb accés directe a la direcció de l’empresa. Em vas canviar la cara i el posat, i em vas donar el seu nom, i em vas instruir exactament què havia de fer entre els obrers. Vaig esdevindre el substitut de l’infiltrat…

—Ara que ho dius…

—Més tard em vaig fer passar per mort. Sóc jo qui et va robar els papers que tenies entre els cedularis. Tenies identitats de molta de gent qui se t’havia morta a taula, o d’amics cirurgians, no ho sé. Tenies un cedulari ple de “malalts” ja sebollits de temps. Vaig pelar un trinxeraire qui me n’havia feta una de molt grossa. Fotia una cara d’onocoet, de mig ruc mig porc. Era molt de la creu. Sempre deia: “—Ai, quina creu de portar!” I a la mínima que badaves et fotia espetegar la creu al cap. Tenia la mania de fotre barrada a qui li girés l’esquena. Com jo hi era axiòmat (el qui té l’autoritat), al taller dels obrers, em tenia un esquírria particular. I em prenia a sobre per castelladre, per racista brutal. Al seu enteniment, ja no comptava; descomptat com a víctima — abans de matar-la ja ni existeix, al teu enteniment; així pensen els torturadors — és com si treballes damunt un cos ja mort, descomptat, cap culpabilitat pot seguir-se’n; després de torturar, tornes com si no re, tan cofoi o tan indiferent, com sempre, i te’n vas de putes, o amb la dona i la família, o a cagar tranquil·lament; car no ha passat re; allò no era una persona, era una cosa sobre la qual aplicaves la teua traça de torturador… Se’n va a cal ferrovellaire, hi pren un ferro d’espanyar. M’espera a la cantonada. És a frec d’adoperar’l quan vaig sentir espetegar el seu glop de saliva a la gola. La seua gola, el meu ganivet. Instintiu. El mort era ell. Li vaig posar els meus papers damunt, els papers que m’havies donat tu, els de l’infiltrat, i li vaig trencar la cara amb un maó. Això del comunisme clandestí no em provava. Vaig enfilar de dret i, caminant, pelegrí molt devot, a pleret, fins cap a passat Andorra.

—Érets més malparit que no em pensava fins ara…

—Perquè era mort no em vas reconèixer el primer cop que em vas reveure…

—Quan…?

—Tornat a Barçalona, ara fa sis mesos. Érets a la terrassa, sol, senyorívol, un retirat si fa no fa distingit (un exmetge, vós) qui hi xarrupa un cafetó… He passat part davant teu… Caminava sol, damunt les neus assolellades, vora la costa, venint-hi de lluny, trobant-hi troballes – antigues terrisses de naufraigs – que tanmateix sempre lleix al mateix lloc. Qui ets tu per a tocar res…? Ets boira en bossa qui periclita a cada pas…

—Era l’hivern passat, doncs.

—Un “amic” meu és a la terrassa, no em reconeix perquè fa anys que sóc mort. No l’avisaré pas, em dic. Poc tinc ganes de xerrar del mateix… Del que parlàrem fa quaranta o cinquanta anys… De fet, pse, allò que pots parlar amb altri és molt limitat – amb una xerrada n’hi ha prou: tothom és virtualment monotemàtic. El seu tema, el sents un cop, ja l’has sentit per sempre. Uns treballadors qui feien obres a l’escullera, m’avisen que tinc els baixos dels pantalons tot xops, que afagaré una pulmonia que se m’endurà a la cangrí del no tornar-hi. Els somric. Sempre he somrigut als inferiors. He entrat al museu a eixugar-m’hi al canfelip. Tantost m’han clissat m’han expulsat. Sempre em treuen dels museus. Massa viu, encara. Museus, ecs, qui vol estar-s’hi. Balç de les peudebancades. Amb tot de gent encarcarada, estufada, de gusts tan xaronots, robant la terra de substància.

—I ara ets qui…? Et prens per qui…? Quin pseudònim, vull dir, quina identitat, quina intimitat…

—Una bossa plena de boira si fa no fa mefítica, a frec d’esclat, ja t’ho he degut dir. Ens repetim. La conversa s’estronca. Monotemàtics. Monomaniàtics, tots plegats. Sempre volia escriure com en Caryl. Molt narcís i superior, ell; fosca imitació, jo. Llegint el llibre genial. Me n’aprenc bocins de cor. Mon pare batut per la lògica amagada que ell es desa al cor – jo dient-me: sé el que penses, gamarús, ninot. Mes… Escrivint, mai no li arribaria a la sola de les sabates. Allò que sempre he escrit, merda. Algun poema, una inspiració sobtada, urgent; altrament, re. Per això m’he hagut de dedicar a altre. Insatisfet, insatisfet; pregonament insatisfet. La Loli escridassant-se que l’he traïda. Una meucarreta indesitjada, que em fa fàstic per culpa del japonès i la seua inhexaurible lleterada. Allò em fa virtuós, fanoc, beat, pur, purità, decent, verge, ètic, cristià, moro, jueu, monja xarnega, tota la merda hipòcrita. Fot uns crits perillosos. El comunista, tant d’udol i d’avalot i d’enrenou, hom (qualque veí capellanufista, ètic, burocràtic, moral, cristià, virtuós…, és a dir, feixista) podria cridar la bòfia i descobrir’ns-el. “Then the swearing whore subsided, rendered speechless by the immensity of her own righteous indignation.” En Caryl ho diu perfectament, com tu no ho sabries mai dir. Per això tiraràs cap a d’altres bandes, tasques, designis, dissenys… Eixut, estopenc, corretjós, adust, penjoll tossut, amunt, amunt, envant, envant, sense profilàctic.

—Has bellugat malament el peó; només va d’esbiaix quan mata.

—Exacte. Escac i mat.

—Què dius…?

—Les regles del meu joc. La meua vida és un joc, les regles del qual sóc jo qui les dicta. El poeta no veu el mateix paisatge que veu l’altra gent. On tu i els altres hi veieu l’ennuegador verd anàrquic, nosaltres, els elets, els pocs feliços, hi veiem la perfecció natural del rosa lletós. Cada oceà i cada esbarzer que delimita cada territori exacte és lletós rosa refulgent. Només qui ho veu així, tot ben retallat, harmònic, els arbres castanya lluent i els prats pàl·lids, pot ésser poeta. Només qui… Cada arbre és de roig fosc roent de rosa roja marcida, i tota la resta és verd pàl·lid, molt pàl·lid, molt pàl·lid… Els poetes podem parlar amb els obrers obtusets dient-los que tant se val, que no fa mal, que poden torturar’t una miqueta més, que res no és res, una bossa de boira i prou, hom és autocontingut fins que s’esbotza i envant, ah, i els fills sempre un èxit… O pots enraonar molt sàviament amb els sofisticats, de feines si fa no fa intel·lectuals, i dir-los romancets de la vora del foc, que “—L’esperit sempre és de fusta i gegantí, i va de pressa, amb perill doncs que et xemiqui el crani d’un cop d’esclop enjòlit; de pressa amunt i avall, esperitat, i sempre duu un barret de bruixa, és l’harpia, la guardaclaus del castell, la bòfia qui guarda les claus de les caixes dels calers, i qui com descobreix que l’heroi ha preses les claus de l’escriny, les claus de la porta del castell del misteri, ai, l’escarafall espiritual, ai, l’ogre, el propietari, com ho sabrà! I per força que s’hagi d’enfurismar molt poderosament, tant que tot ho destruirà, ai, correm, correm…” Mes correu enlloc, car sempre sou observats pels bisbes, pels supervisors…

—Encara parlem d’escacs…?

—“La funció social dels bisbes (els supervisors) és ben fàcil, són el catalític pel qual el rebel de molts de noms ara atrapat de ço d’elleix (de la seua persona o bossa de boira) – ja prou autodestructiu per l’odi que el rosega – pot reeixir a autodespatxar’s. Et burxen i burxen, els bisbes dels dalts, fins que ràpidament rebentes, boira dins la boira, i doncs, t’has mort, o t’han mort, perquè hi sobres: no produeixes prou per a llur inexhaurible aviditat.”

—Qui ha dit això…?

—Un altre campió – li dic al pseudoterapeuta, abans no el deixi amb un pam de nas. Car haig d’inventar ben aviat un nou cadàver, o despulla, o muda, o pell abandonada, o cos sencer – sempre l’exúvia avantdarrera…

—Vides –que faci en Tibèrit, arronsant-se, menfotista, mentre, lluny, enjondre, m’aesm que ho diu, que ho deu dir, perquè s’hi escau, què altre…?—. Totdéu un circ, espellant, espellofant, espellifant cebes – activitat angoixosa, häutung der zwiebeln, com deia aquell – vuit cebes ja sense llivells i, dins, res, vuit personalitats reduïdes a zero, pitjor: al buit del vuit jagut, agonitzant, de l’infinit…

L’apotecari Clint, la seua farmàcia
Atreu alhora malalts i sans.
Ran de taulell, part del davant,
Cinc ariets en poden sortir
Si el pacient és massa impacient
I no vols servir-li damunt el taulell
Les drogues per què es desficia, agressiu.

Els cinc caps dels cinc ariets,
Que poden eixir de cop-descuit,
I s’emboteixen i desemboteixen
(Segons n’afluixis o tibis els ressorts que els sotsjeuen)
Com canons d’acer de gàlibs a llivells descendents
O ascendents
Que s’imbriquen ferm,
I poden atènyer els tres metres de llargària pel cap baix,
Són com peus de robot, corbats cap endins i encoixinats
Lleugerament, com guants de boxa.

Ara, quan és cap prenyadeta qui fa cap a la farmàcia,
L’apotecari Clint Riverol
Es desa, s’embeina cada cap d’ariet,
I per comptes fa treure tot d’amples coixins tovets, plenets,
De dolços colors,
Per què la prenyadeta s’hi repengi,
Amorosa meravella,
Ella i el seu ventrell esbombat
I el seu conyàs mocallós,
I hi escarxofi si vol aquelles natges perfectes de Barbarel·la.

Clint Riverol, l’apotecari de les mans màgiques
No pot anar enlloc,
Mai no es perdrà en cap envitricoll,
Que pler de senyores amb el magnífic prenys
Al capdavant
No sàpiguen trobar’l
(Com qui en troba el desllorigador)
De mantinent.

El volten com seduïdes papallones
El cimbell més flairós
I cor-robaire, fetiller, enciser, plaïble, amable.
I es tenen envegeta, les dones de l’enorme panxa,
I per això se les enduu tendrament a un racó
A apaivagar-les
I els diu íntimament
A cau d’humida orelleta:
Gateta meua, ja saps on sóc.
M’hi véns a veure a les dues…
O a les tres…
(L’hora que té lliure.)
I elles llàgrimes de joia els regalimen galtes avall.
–Però hi seràs al moment crític de l’encaure…?
–Seré a l’indret l’instant on deslliuraràs.
Al contrari, hi vindré amb pler d’estona a balafiar;
Tindrem lleure per al que et roti, ma cuqueta, meliquet, tresoràs.
Veuràs si hi gaudirem!

Les dones prenyadetes se li arraïmen, doncs,
Car prou saben, sedegues, que perquè és tan savi
No pot aixecar-la
I tanmateix té unes mans tan avesades i traçudes
Que els massatges que els dóna…
(Només sexuals quan elles mateixes,
Bensenes totes bleixoses i molles,
Li guien les mans als indrets més delerosament suspectes…)
Els produeixen llavors els millors orgasmes,
Astronòmiques harmonies dels universos en formació,
Harmonies, dic, mai abans ni després ateses.

En Clint esdevé el déu Mulciber, el fonedor
Qui afaiçona; més que mòltes, foses,
Les dones sucoses de l’urc bofegós.
Totes se li fonen, hò, com incongrus llimacs
Massa llaminers
Rere l’apocalipsi bord
I acaçats a tornajornals pels llamps anorreadors
Dels caos dels entre-universos,
Atesos doncs ara i adés pels darrers no-res,
Sota la sola inclement,
Trepig constant fins a l’esborronat esborrament,
Xemicaments absoluts…,
Extincions encadenades…,
Abans la nova gloriosíssima naixença,
No s’instauri,
El nou: Ja hi som, moixa suada,
T’ajudaré a vestir’t; a casa et dutxes i t’eixugues bé.

Cal comptar amb el fet que un cop
No ha gaire
En Clint mateix no hagués hagut
De ficar’s el braç gargamella avall
I amb la seua màgica mà
Recacejant pel propi estómac
No es trobés el tumor pelut i queixalut
Que ens me’l prenyava
I no l’arrenqués amb esquírria
I l’extragués i el llencés a la palangana,
I de la palangana al canfelip,
Mentre el fetus maleït reganyava i abjurava,
Renegava i mossegava,
I llavors el sempre elegant apotecari Clint
Això no fotés, heroic,
Fer baixar l’aigua en torniol esbojarrat
Que, com cagalló maligne,
L’embrió anticrist,
La claveguera no se l’endugués
Definitivament doncs
A l’infern de les pitjors dolenteries.

The pharmacist Clint
He deals cleanly with everyone;
He’s got on the front of his counter
A set of five push-off battering rams;
They are of obimbricate tapering levels of springy ratcheted steel
That, extended full length, can reach up to more than three yards
All said and told.
The heads of those battering rams are protected
By a cushiony sort of robot foot smoothly incurved.
The nervous patient, demanding, in his peremptory heat,
The insistent relief of the drug,
Is thus kept at a reasonable distance, out of harm’s way.
But when there’s a pregnant lady
Who enters the perfumed shop,
The hard steel five-headed Cerberus, in his avatar of five
Battering rams, keeps quiet,
Or rather even purring, each of the animals or heads,
In their cages,
And, instead, beautifully soft,
Nicely colored,
Pillows appear…
Appear in order to…
To envelope the frail swollen body
Of the delicate lady,
The delicate amorous lady
With the big belly
And the hairy moist cunt.

The pregnant ladies all come willingly
And expectantly
To the ministrations of pharmacist Clint.
What’s more, pharmacist Clint can’t go anywhere,
A bar, a restaurant…
Without being immediately identified by some pregnant lady
Or other
As the true place to repair to,
The very point of peace and pleasure.

Like sodden tibcats they gather around him,
For they know his hands are magical,
His face so gentlemanly reassuring,
And they, the tumid ladies,
Are so envious of each other,
He has to attend them in private,
Retiredly, one by one;
He promises to each that he’ll be present,
Without failure
At the point of delivery,
In time to spare,
And that all procedures will run their delicious way, silkily,
I’m telling you I’ll be there, never you worry, my pet.

His presence at the critical moment
When the tumorous infant exits
Insures always a proper delivery.
He’s so delightful to have at one’s side.

Meanwhile the ladies all crave his attention…
He says to each at her clammy ear:
I’ll be waiting for you,
Come at my surgery office at five,
Or at four,
Or at three…
He’s almost fully employed with pregnant ladies.

Behind the doors of his well-defended counter,
There is the little pasha room
Where he administers his cares.
His clean curative hands work wonders indeed,
And never stray to the naughty points
Unless guided by the hands
Of the eager pregnant lady herself,
Who then experiences
Forthwith bye and bye
The chained melodious orgasms of her life.
Never before or after, the lady shall experience
Pleasures so huge.
Her cunt comes alive,
The fetus itself exults,
The soggy body hovers like a weightless balloon…

Once even,
Pharmacist Clint
Took his own arm and shoved it down his own throat,
He reached his stomach with his clean marvelous hand,
He took firm hold of a cancerous tumor
That was growing there unannounced,
What’s more, and worst: unwelcome,
And tore at it,
And dislodged it
And took it off and out, and threw it into the bassinet
And then he emptied the bassinet
Into the bowl of the commode
And then…
And then he flushed the ugly toothed screaming tumor
Down the drain to fucking hell.

So, he knows what he’s doing,
And every pregnant lady intuits it,
And knows, and wants him
For a partner for the more precious
Instant
Of her life.

(Un conte d’en Edgar Allan Poe, traslladat per en Tiberi Guix)

La vetllada s’havia estireganyada matinada endins. Al capdavall, en acabat que els altres haguessin haguts de plegar fato, jo havia reeixit doncs a tindre només en Casimir Sivelles de contrincant. Jugàvem justament al meu joc preferit, al descartat. Els altres, com dic, per comptes de tocar pirandó i anar a fer non-non, els teníem drets al voltant, massa delerosos de conèixer el desenllaç del que s’escunçava damunt la taula.

En Casimir Sivelles (fins no feia tampoc gaire un no-ningú i tanmateix ara recentment esdevingut un altre nou-ric força cofoi) el tenia doncs on el volia; al començament de la vesprada l’havia anat animant que begués força, i ara ell barrejava els naips i els repartia i els llençava amb un neguit palès i un nerviosisme que no crec pas que hom pogués pensar deguts només a l’alcohol. En un tres i no res, ja el veies tu que em devia un fotimer de calers…, i guaita per on, el carallot, en acabat d’haver’s enviat un bon glop de vi dolç, féu allò que feia estona prou m’esperava que al capdavall no fes: ausades, en aquell instant, proposà precisament de doblar la messió damunt la taula, tot i el desproporcionada que ja era.

Vaig fer veure que em sabia molt de greu i li vaig dir que em temia que no fes una rucada, i que per tant no podia acceptar allò, cosa que el motivà a aixecar la veu, i que em va donar agafatalls perquè jo mateix hi accedir’s, bo i fent-me veure alhora força enutjat.

El resultat de la jugada fou tal com ja havia previst − el papallona el tenia indefens al meu sedàs… En menys d’una hora com qui diu la quantitat de doblers que em devia s’havia multiplicada per quatre.

Ja feia estona que la seua fesomia havia perdut aquell coloret avinat que li feia pujar l’escalforeta fornida per l’ampolla, però és el cas que veure’l novament era esfereïdor − s’havia tornat lívid, callol, verdós: mòrbid. Allò sí que se’m feia estrany. M’havien dit i assegurat, després que els ho demanés molt seriosament, que en Casimir Sivelles era a hores de llavors ric a més no púguer. Home, les quantitats perdudes, tot i que eren de pes, no podien pas, afectar’l tant − i menys d’aquella manera de debò diguem-ne perillosa. Podien empipar’l, això sí, mes dur’l a perperir…? Un paio tan ric…?

Podies pensar que potser li hagués fet mal tant de vi com s’havia enviat al pap, això també. Al capdavall, pensant sobretot en preservar la meua bona anomenada, no fos cas que la fama que tenia (de jugar sempre sense pitjar massa damunt els avantatges que se’m presentessin) ara se m’espatllés, anava a proposar fermament de deixar-ho ja córrer i plegar per aquella nit tal com estàvem, quan, alhora les cares dels companys drets a la vora, i un gemec de total aplanament de la part d’en Sivelles, em van fer capir que sense adonar-me’n l’havia arruïnat, ço que si davant els ulls de tothom el feien de plànyer, ensems aquella situació l’havia d’aixoplugar de l’insult que, sense vúlguer, i com un malparit, jo ara li endinyava.

El cert és que ara no sabia què fer… Dic: què faig, aquest pobre home fa pena a tothom, tot són cares llargues al voltant, i ningú ni gosa piular − tots plegats massa doblegats de vergonya. Els més atrevits se’m guaitaven amb escarn i semblaven retreure’m qui sap les taques morals, i no vaig poder evitar, aontat, que una xafogor íntima m’escalfés la cara. Reconec doncs que el que tot de sobte s’esdevingué llavors, ho vaig rebre com un alleujament del neguit que començava d’ofegar’m. S’escaigué que, com dic, tot d’una, les feixugues portes plegables del pis es badaren amb fúria i tan amples com eren, empeses per l’embranzida abrivada d’una ventegada que apagà, com ara màgicament, totes les espelmes que hi teníem enceses. En fondre’s, les espelmes feren un bleix viu instantani i llavors un espetarrec agònic, a la llum somorta del qual ens n’adonarem que la figura d’un estrany s’havia ficada a la cambra; era algú de la meua alçada qui venia embolicat amb un gruixut abric.

Ara, tanmateix, la foscor era absoluta. Mes podíem percebre que l’estrany era dret entre nosaltres. Abans que ningú no sabés reaccionar, massa astorats per la salvatgeria de l’intrusió, sentírem la veu del personatge.

“M’escolten,” va dir, en un mormol greu, clar i que se’m clavà al bessó dels ossos per sempre pus, “−m’escolten si els dic que no haig de demanar perdó a ningú pel meu capteniment; l’únic que faig és el que qualsevol persona comcal prou té el deure de fer. Vostès ignoren, sens dubte, quina mena d’individu tan tort i guerxat no és aquest qui aquesta nit ha escarrutxat, jugant a cartes, el senyor Sivelles. Ara els treuré d’engany. M’escolten si els dic que farien bé d’escodrinyar amb prou cura els folres interiors de la màniga esquerra de la seua jaqueta. Escorcollin també, si els plau, a lloure, les bossetes i paquetets que trobaran dins els butxacots de la seua bata tan fantasiosament brodada.”

Dementre que el foraster enraonà, un dens silenci s’establí al seu voltant. Ningú gosava bleixar, encara menys piular. Llavors, tantost digué el darrer mot, es fongué tan abruptament com havia fet cap.

Com puc dir ara l’inesborrable esborronament que m’agafà aleshores…? I, de tota manera, tant se valia, car estona no en tenia gens per a tractar doncs de sobreposar’m al martiri. Abans que ni m’aixequés de la cadira, ja tot de rudes grapes se’m ficaren damunt. Alhora unes quantes espelmes ja tornaven a vessar llum. I hom m’escorcollava sense compliments. Als folres de la màniga m’hi troben tots els atots principals emprats al descartat. I a les butxaques del barnús, jocs de naips idèntics als que fem servir durant les nostres sessions, tret que els meus paquets eren de la mena que se’n diu arrodonits− amb els cantons de cada naip lleugerament bombejats si eren cartes fluixes, i una mica bombejats a dalt i a baix si els naips s’esqueien d’ésser atots. Així arreglat el joc, el papallona qui talla el paquet a l’ample del muntet, com és normal, es trobarà que talla a favor del seu contrincant, bo i donant-li un atot, alhora que el garneu ben ensinistrat, en tallar al llarg del muntet, mai no donarà a la víctima altre que brutícia.

M’hauria estimat més que els companys haguessin esclatats a renecs i a penjaments molt empoixevolits; per comptes del que feren, encara més avergonyidor − allò d’aquell silenci de vilteniment i aquell posat sarcàstic que prengueren bo i ullant-me amb fàstic encara em féu més mal.

“Senyor Guix”, digué l’amfitrió, alhora que s’ajupia a recollir de per terra un abric de pell molt extravagant “−Senyor Guix, això és vostre.” Aquells eren dies de fred i, en sortir del meu pis per anar a jugar, m’havia posat l’abric damunt el barnús d’estar per casa, i llavors l’havia deixat caure a un racó abans de seure a taula. “−Supòs que en aquest cas no val la pena de cercar pels folres de per aquí”, va dir, llambregant l’interior de l’abric amb un somriure tenyit de repugnància, “−segur que no ens calen més mostres que suportin la vàlua de la destresa i habilitat que teniu en el joc; de fet, amb les mostres que ja tenim ens basta. I ara veureu la necessitat ineludible de fugir ben lluny de la ciutat − i en tot cas de fugir d’aquesta pis ara mateix.”

Humiliat i amb l’esperit xemicat com em trobava, hauria estat ben normal que hagués respost a aquella agressivitat de paraula amb algun mastegot ben atraçat, tret que un fet extraordinàriament astorador em tenia l’atenció tota ocupada. L’abric amb el qual havia vingut a jugar era fet de pells molt rares, i d’un preu doncs adient a tanta de raresa. Era un model també molt fantàstic − aquells dies jo era molt primmirat i presumit i m’excedia bon tros, sens dubte, en coses d’aqueixa frívola natura. Per això, quan l’amfitrió, el senyor Jofre Bombolla, em vingué amb l’abric que havia roplegat de per terra, quan jo ja era gairebé a les portes plegables del pis, i em lliurava l’abric, i alhora jo me n’adonava que ja el portava al braç (el devia haver agafat automàticament), davant aquell desdoblament d’abrics únics, en tot idèntics, doncs, em vaig quedar de pedra, i força esglaiat.

De seguida vaig pensar en l’home estrany qui havia entrat tan intempestivament i m’havia denunciat d’aquella manera tan desastrosa, i alhora pensava que, com jo, ell havia vingut a les cambres del company qui ens deixava el seu pis per a la sessió d’aquella nit ben embolicat en un abric gruixut. Ningú altre no hi havia vingut tan abrigat. Sense trair’m, vaig recollir l’abric que en Bombolla em lliurava, el vaig posar, com si res, damunt l’altre que ja duia plegat al braç, i amb pas ferm me’n vaig anar, després d’haver adreçat a tothom un llambrec de menyspreu, i que jo, por d’ells, no gens.

Abans no s’acabés de fer de dia, ja havia fugit a tres quarts de quinze. Camí de ben lluny. Horrorosament corsecat de vergonya i de recança, això sí.

Tan córrer amunt i avall, i tot debades. L’àvol fat m’empaità arreu on fiu cap, com si prengués plaer a burxar en la nafra, i de fet allò no era sinó el començament. Aquell maleït Tiberi Guix es veu que gaudia a voler’m tota mena de mals. Amb prou feines m’havia instal·lat a París quan misteriosament ja el tenia monejant amb els cordills del meu destí; m’assabentava fastiguejat de l’interès malsà que tenia a perseguir’m…

I el destret empitjorà amb els anys. Malparit, contra seu mai no em sirgava cap remei!

Llavors vaig fer cap a Roma i amb quina podrida facilitat no se’m posà ell allí enmig, com un obstacle insalvable, aturant ben a deshora el corrent que jo volia per al projecte de la meua vida. I a Viena, igual. I igual a Berlín, i a Moscou!

Arreu on em fiqués, allí ell em trobava, a fer’m la vida impossible i a posar’m sempre a parir! Sempre atacant de trascantó, sempre quan menys me l’esperava, i jo fugint, i fugint, esfereït, de punta a punta de la terra, com qui fuig d’un flagell − maleït, maleït − i tot sempre debades.

I jo rostant-me el cervell, passant-hi el rasclet de l’angoixa, i demanant-me: “Però qui doncs, però qui…? I d’on ve…? I què em vol…?”

Cap contesta, és clar. I ara ja hi sóc, capficat a mort. Estudiant pic a pic, bri a bri, cada incoat moviment, cada ombra d’intenció, cada perquè de la seua pertinaç impertinència. Per què fa continent de fer o no fer… Per què se m’aferrissa sempre a deshora…

Tant d’estudiar-li els moviments o l’absència de moviments, i nogensmenys no en treia gaire recapte. L’únic incontrovertible era que cada camí que se’m llençava davant era inevitablement per a desfer els tripijocs o per a frustrar els foscs projectes que, duts a llur fruïció, haurien portats a tercers dissorts i penes rai. Ço que no deixava d’ésser una excusa ben pobra per arrogar’s tanta d’autoritat damunt el que al cap i la fi era la meua vida i prou − res doncs que fos de la seua mocosa incumbència. Car qui l’havia cridat…? Qui havia de viure la meua vida havia d’ésser jo i prou; no pas cap manefla massa umflat de la pròpia vàlua.

Un altre detall que no em podia doncs passar per alt de cap manera era que el meu torturador, tota aquesta estona (tot i que servant amb molta de traça i escrupolosament, i diria que maniàticament i perversa, el costum d’anar vestit d’una manera idèntica a la meua) havia assolit nogensmenys de mai no haver revelats els trets de la seua cara − tot i la munió d’ocasions on interferí en la meua trajectòria i em torçà la voluntat.

Fos el que fos d’altre aquest Tiberi Guix, almenys amb aqueixa mania demostrava que era o molt carrinclonet o molt tocat del bolet.

Car no sé pas com altrament es podia pensar que jo fos tan ruc de creure que qui tant em turmentava, qui em reptava malgeniüdament a Eton, qui em denunciava i destruïa la meua reputació al col·legi quan jugava a cartes amb els companys, i qui em feia malbé a Roma totes les ambicions, i qui frustrava la meua revenja a París, i qui arruïnava a Nàpols aquell apassionat lligam amb la meua enamorada, i qui esbombava maliciosament i falsa el meu escarransiment i la meua cobejança a Egipte…, que aquell qui era el meu geni maligne, l’arxienemic i l’ombra àvola qui pertot em seguia…, no sé pas, com dic, que es pogués mai imaginar que no hi reconegués el mateix Tiberi Guix dels meus anys d’escola, de petit, aquell qui es deia com jo, el meu company i contrincant, el meu rival molt temut a l’escola del senyor Esteve Pedrots!

Calia ésser carallot per creure que no sabria qui fos!

Mes ara ja em permetreu d’anar de dret a l’esdeveniment cabdal d’aquest cas.

Fins ara havia anat deixant-lo fer, ell l’imperiós dominador, i jo rebent. És clar, em tenia impressionat, es captenia ell amb tanta de majestat, i amb tanta de saviesa, que jo en romania sotmès, indefens a la seua mercè. I amb tota versemblança hauries dit que gaudia de les facultats de l’omnipresència i àdhuc de l’omnipotència − això s’afegia al respecte que li duia, fins al punt que n’acabava tenint por i tot. A poc a poc, la seua superioritat no feia sinó empetitir’m més i més − al capdavall m’havia imbuït amb la noció que jo no era sinó una mena d’esclau seu, feble i impotent, incapaç, per molta d’íntima desgana a obeir que hi fiqués, de contrarestar en res la seua arbitrària voluntat.

Tanmateix, aquells darrers dies m’havia ofert totalment a la beguda. La meua paciència, afectada doblement pel meu tarannà hereditari i per l’influència de l’alcohol, s’havia com aquell qui diu gastada del tot. Si em desbocava, semblava que qui em cavalcava havia ell mateix perduts els estreps. I ara enraonava sol, tentinejava, engegava rebequeries sense ni com va ni com ve, com qui n’està tip que el prenguin per l’ase dels cops.

I com més m’afermava, més em feia l’efecte, a dret o a tort, que l’altre, el qui em botxinejava, s’anava afeblint. Ça com lla, tant se valia, la qüestió era que ara anava de bo, que l’esperança que m’assistia ja no era vana, i així, a la llarga, m’anava fent a l’enferritjada resolució que, tard o d’hora, i més d’hora que pas no tard, esdevindria estort, i que el meu esclavatge fóra història i malson.

S’escaigué llavors que a Roma, durant el carnestoltes d’ara fa una mà d’anys, en escaiença justament d’un ball de màsqueres que tenia lloc al palau del duc napolità senyor del Bull, cal convindre que vaig excedir’m en la presa de vins i licors, i que en conseqüència tot em sobrés i fes angúnia, poixèvol i de maleixamús, en la xafogor de l’ambient, amb tant d’atapeïment de gentota massa enrenouaire, i que em trobés doncs a frec d’espetec.

Damunt, afegiu-hi, que em destemprés del tot, que no fos capaç d’escatir ni eixida ni camí entre el laberint dels qui festejaven massa agrumollats, jo qui desitjava de poder trobar’m (ja us podeu imaginar per què fer’n) amb la dona bonicoia i jove i calda del vell i atrotinat duc del Bull. La noia, amb desvergonyida franquesa, ja m’havia dit abans amb quina mena de vestit, altrament secret, no aniria doncs disfressada al ball, i, havent de lluny ara albirat justament aquest vestit, volia jo de totes totes fer-hi cap, i tractava doncs de passar part damunt tants d’obstacles que se’ns ficaven endemig de trascantó.

En aquell instant una mà se’m posà lleugerament al muscle, i alhora a l’orella se m’hi filtrà aquell greu, podrit mormol tan sovint sentit quan menys s’hi esqueia.

D’espetec, embogit d’ira, em vaig tombar com un torniol ferotge damunt qui gosava així interrompre’m
i el vaig agafar agressivament pel coll. Com era de témer, el malparit anava disfressat exactament com jo, amb una capa llarga i una màsquera de seda negra que li cobria totalment els trets de la cara.

“Consagrat!” Vaig esgaripar, rauc de ràbia, amb cada síl·laba que deia afegint foc al meu odi. “−Criminal, impostor, lladre, renegat! Ja m’has perseguit prou! No m’empaitaràs pas fins a la tomba! Vine fora, o t’esbotz amb l’espasa ací mateix!”

Amb aqueixes imprecacions, la voluda apartant-se, fàcilment me l’enduguí a un recambró de la vora.

Tantost dins, el vaig empènyer amb força. Desmanegadament s’estavellà contra el mur, dementre que d’un cop tancava jo la porta i alhora li manava que tregués l’espasa. Dubtà un instant, va deixar anar un bleix de resignació, desembeinà sense dir res i es posà en cunç de defensa.

No durà gaire la contesa. Anava jo tan eixelebrat, portava tanta d’eufòrica ràbia dintre, que em semblava que el braç em tenia la força d’un regiment. En quatre segons com qui diu ja el tenia estampat, només per bruta força, d’esquena a l’entarimat de la paret, i, aprofitant l’avinentesa, sense cap pietat, jo qui sí m’hi rabejava ara, amb boja ferotgia, bo i enfonsant el ferro repetidament al seu pit ofert.

Algú forcejava amb la balda de la porta. D’un bot vaig anar a assegurar el forrellat i tot seguit em vaig tornar a presentar davant el contrincant qui se’m moria.

Qui trobaria ara els mots per dir l’horror de espectacle abominable que em segava les cames i em robava l’enteniment i m’omplia d’angúnia? Es veia que el breu instant que havia emprat per a anar a la porta havien estats suficients perquè entretant la cambra canviés d’aspecte − i més que enlloc al fons mirant avall. Era com si un alt i gros mirall fos ara on abans no hi era. I vet ací que com més m’hi atansava, esfereït fins al glaç de l’ànima, més em venia a rebre un altre jo mateix, tret que aquest venia pàl·lid de mort, les faccions totes tacades de sang, caminant tot tort i desmarxat, si caic no caic… Dic que semblava l’imatge meua al mirall, però no ho era − era únicament el meu antagonista, en Tiberi, en Guix, qui ara es fonia marejadorament en l’agonia definitiva. Ni un sol tret a la seua cara que no fos idèntic als meus, tanmateix ben marcats i característics. Hi havia llençats per terra la seua capa i la seua màsquera… Sí, no hi havia dubte, era en Tiberi Guix…, tret que ja no parlava en el seu mormol greu, sinó que pus tost em semblava sentir’m a mi mateix, angoixat, mes en la meua veu normal, i dient:

−Has guanyat; ja et concedeixc la victòria… I nogensmenys, d’ara endavant tu també ets cadàver, mort per al món i per a les esperances que dóna. Car en mi existires…, i, jo morint-me, prou ho veus en la meua imatge, que és la teua, tu mors…, i te n’adones fins a quin punt irrecuperable ara doncs, amb mà assassina, tu mateix t’has mort.

El màgic damunt la roca.

El màgic viu a la més alta i sòlida lleixa de la muntanya.
Comoneix i mana les forces furients de l’existent.
S’esmuny dels focs per les aigües fredes.
De les aigües se n’esquitlla per subterranis respiralls.
No es mor, s’esdueix.

Es repenja en un bordó duríssim.
El seu vestit és lleuger, mes és llarg a bastament.
El seu capell mostra estels.

El màgic et guareix.
Coneix.
I sap contar-te’n de bones.

“És doncs càncer, mestre…?” — li demana, angoixat, l’atuït.

L’alt màgic respon:
“Mai no n’és, carallot!
Teniu un fàcil cansament de les fibres del cos.
El repòs us esmenarà.”

Només el que veus és veritat.
Calderes de foc tenen cors aïllats d’aigua glaçada.
Al capdavall de cadascun d’aqueixos cors,
Una eixida, per on la fimbrosa serp d’aigua del teu cos
Rellisca cap a les eixutes, ben falcades, galeries…

I ara, fill meu, acció.

qui jovialment relluen.

Cada matí a la meua dona Jacinta
Li duc, ben dreta, la pinta.

El dia de s. Valentí
Li dic: “Ara vinc, ja sóc aquí,
Amb el pinte ben dret davant,
Ja a mig camí… de mi.”

L’endemà, dia de s. Valentinill,
Assidu ja li pentín lo pentenill.

L’endemà d’aquest, de s. Valentinufa,
Li pentinaré, és clar, els pèls de la fufa.

L’endemà vinent, dia de s. Valentinul,
Li pentinaré els del trau del cul.

Vindrà llavors s. Valentinàs,
I caldrà pentinar-li els del nas.

Tot està previst pel calendari,
T’hi vincles, salivós, vell dromedari.

I tost farà doncs cap s. Valentinic
I hauràs de pentinar-li els del melic.

Vindrà el dia dels sants bessons Valentinella
I li pentinaràs, de matí, l’aixella
I, al vespre, ben dolç, els de l’orella.

Més tard, per s. Valentinoll,
Toca pentinar-li els pelets del coll.

Els cabells del cap per s. Valentinap.
(Eu no els hi pentín pas amb el nap;
Els hi pentín, fi i refí, i refinat, amb la pinta,
A la meua colta muller, Jacinta.)

Ara ja hi tenim damunt s. Valentinames,
On li pentines, ben pentinades, les cames.

S’allarguen les nits amb s. Valentinits,
Pentina-li ben bé els pèls dels pits.

I ve l’hivern amb s. Valentineus,
Pentinem-li entre els dits dels peus…

Cada dia és s. Valentiquelcom,
Cada matí cal pentinar quelcom,
Sèduls, estrenus, a la tasca esmerçats…
Açò i allò, ací i allà, i ontocom.

Nassos de gnom, ert matràs rom,
Ulleres lluents, bigots esborrifats,
Trempant de pam, ficant-hi fins al pom,
Suant i tremolant, trencant-nos-hi lo llom.